121. Sin noticias de Gurb, d'Eduardo Mendoza

He agafat un "llibre de descans", una parada breu entre els dos colossos que estic consumint al mateix temps: Londres del Rutherfurd i A Clash of Kings del George R.R. Martin. Em feia falta alguna cosa lleugera i he escollit aquest breu llibre de l'Eduardo Mendoza que encara no havia pogut llegir. En el seu dia ja havia llegit alguna cosa d'ell i recordo perfectament aquest subtil sentit de l'humor carregat d'ironies i sarcasmes. Sin noticias de Gurb és un text simpàtic, però un pèl antiquat, encara que d'alguna manera jo també vaig formar part de la societat que allà es descriu. Un parell d'extraterrestres arriben a la Barcelona de 1991, un d'ells es perd i l'altre es posa a buscar-lo. En aquest marc, l'alienígena es passeja pels carrers de la ciutat a la recerca de Gurb, del qual no tindrà notícies en un temps. L'autor descriu no només l'aspecte extern de la ciutat, sinó també el component emocional de la gent en l'any anterior de les Olimpíades de Barcelona. Sort que vaig viure aquella època, ja que he pogut anar resseguint els esdeveniments i reconèixer personatges reals que es mencionen. Molta brometa fàcil, sense caure en la vulgaritat, fan d'aquest text un llibre agradable, lleuger i força recomanable. Sé que és lectura obligatòria a l'ESO i penso que potser als xavals el trobaran passat de moda. És normal, estic convençut que aquesta història està emmarcada dins d'un context configurat en la generació anterior a la seva, potser un concepte no massa atractiu per a ells. Pel que fa a mi, un llibre molt correcte.

120. La venjança del bandoler, de Martí Gironell

En un dia de Sant Magí força estrany a Tarragona he aconseguit acabar La venjança del bandoler, de Martí Gironell. Aquest és un llibre excel·lent, com ho són els altres dos que m'he llegit del mateix autor aquest any: L'arqueòleg i El Pont dels Jueus. He anat passant les pàgines tranquil·lament, resseguint les aventures i desventures del personatge principal, Josep Pujol de can Boquica, un conegut bandoler de Besalú. La novel·la està escrita a l'estil Gironell, de manera que vas llegint la història com si fos un plat de cuina exquisidament ben elaborat i anessis afegint els ingredients poc a poc. Cuinat al xup-xup en petits episodis, la novel·la està emmarcada en una època de difícils lleialtats. Els francesos envaeixen la península a principis del segle XIX i en Boquica pren partit, primer per un, després pels altres i, potser, des del primer moment, per ell mateix. El millor de tot és el treballadíssim vocabulari i l'enorme tasca de documentació històrica que deu haver fet en Martí per a crear aquest llibre. Més que una novel·la trepidant d'aventures de les que consumeixo habitualment, La venjança del bandoler és per a mi una crònica biogràfica d'un personatge ben curiós de la nostra història. Costa d'identificar-se amb un bandoler, i menys encara amb el cap d'una banda de miquelets, però l'autor fa que poc a poc vagis agafant simpatia amb el personatge i acabis lamentant el seu desgraciat final. Tot plegat descobreixes que a la vida qualsevol pot esdevenir una víctima de la conjuntura que et pot tocar viure. Molt bé Martí, gràcies de nou!

119. Kidnapped, de Robert Louis Stevenson

Ostres, quina sensació més curiosa aquesta la de llegir clàssics de la literatura d'aventures. En principi hi entres per divertir-te, però poc a poc t'adones que la cosa no és fàcil. No és fàcil perquè entre d'altres qüestions, l'anglès no és precisament senzill. Val a dir que aquest text està carregat de girs i termes gaèlics que no havia vist ni escoltat mai! Vaig començar la novel·la amb ganes i energies, amb aquella intenció de passar les pàgines i anar fent, però ha calgut posar-hi els cinc sentits. Kidnapped, de Robert Louis Stevenson és un clàssic i com a tal s'hauria de tractar. La veritat és que sortir dels paràmetres habituals sempre és un gran què. L'argument no és massa complex: moren els pares d'un jove i aquest rep com a herència una carta que l'emplaça a un misteriós tiet. El noi s'adreça a ell i, com qui no sap la cosa, acaba segrestat en un vaixell que l'allunya de la civilització. El noi es toparà posteriorment amb un heroi de les Highland, un amic que l'ajudarà a recuperar el seu destí perdut. El tiet pretenia fer-lo desaparèixer per poder-se quedar amb l'herència familiar. Una història carregada de complicitats, d'amistat i lleialtat, una història ambientada a les terres altes escoceses del segle XVIII. La sensació és molt positiva malgrat la dificultat lingüística, ja que com amb les bones pel·lícules, hi ha clàssics que sobreviuen i superen amb escreix molta literatura actual. 

118. Joc Brut, de Manuel de Pedrolo

Avui em faig un auto-homenatge literari carregat de nostàlgia, Joc Brut de Manuel de Pedrolo! I és que els meus records literaris s'inicien pels volts del 1986 amb les meves primeres lectures del gran Manuel de Pedrolo. La meva infància, però, l'havien ocupat uns anys abans les històries d'Enid Blyton i els seus conegudíssims Los Cinco. Va ser, doncs, a mitjans dels 80 quan devia llegir El mecanoscrit del segon origen a l'escola Sant Pau i, a partir d'aquí, la resta dels llibres de Pedrolo que poc a poc anàvem comprant a la llibreria TRT del carrer Pere Martell de Tarragona. El meu pare va ser el meu gran motivador, perquè encara recordo com em deia que per cada llibre llegit, ell me'n comprava un altre. I així va ser com vaig fer-me la col·lecció sencera d'aquests llibres que encetaven una vida de lector "adult" i que he intentat consolidar amb els anys. Els llibres de Pedrolo m'han acompanyat durant trenta anys per Pere Martell, Mallorca, Escales de l'Arboç, Destral i, ara, Ramon i Cajal. Han viatjat amb mi en aquest periple que porto per la vida i s'han convertit en vells amics fidels. Llegir aquest llibre em permet valorar més profundament la importància que el nostre autor té per a les lletres catalanes: Pedrolo és i era un fora de sèrie. Realment Joc Brut és un exemple de novel·la negra catalana que no té res a envejar amb la pròpia d'altres literatures. Uns personatges perfectament creats i psicològicament molt coherents traslladen el lector a la Barcelona dels meus pares. Un home, víctima d'un engany amorós, és seduït per una encantadora senyoreta que el porta a assassinar un home. Un cop passa el temps convingut ha de retrobar-se amb la noia, però ella desapareix. El noi necessita recuperar-la, saber el motiu de la seva miseriosa desaparició. Novel·la negra cent per cent, a la catalana i del 1965. Gran Pedrolo.

117. L'ombra d'Alí Bei (II). Maleït musulmà!, d'Albert Salvadó

En poc temps he llegit la segona part de la trilogia L'ombra d'Alí Bei d'Albert Salvadó, un llibre que porta per títol Maleït musulmà!. La trama gira entorn del misteriós viatge de Domènec Badia, amagat sota el nom d'Alí Bei, per tot el Marroc seguint les passes del sultà d'aquest país. Malgrat que es fa passar per príncep, les seves veritables intencions són preparar una possible intervenció militar espanyola. Les meves expectatives eren molt altes i, com sempre em passa, m'he quedat amb les ganes. Si bé el primer llibre em va resultar entretingut, original i sorprenent, aquest segon número de la sèrie no m'ha produït el mateix efecte. Ha estat molt bé el marc geogràfic i temporal de la novel·la, el Marroc de principis del segle XIX. El llibre es llegeix amb força facilitat i els personatges reals i imaginaris que hi apareixen tenen certa credibilitat. Òbviament el personatge d'Alí Bei té un punt de fascinació que atrapa, el fet de no saber mai com actuarà, què dirà, quines seran les seves reaccions... També hi he trobat algun toc d'humor que m'ha fet gràcia i que et treu un somriure puntual. El problema que tinc ara és que no tinc ganes de llegir la tercera part, i, per aquest motiu, no ho faré. Es tracta d'una nova lectura d'una novel·la històrica en català que suma, però que en el meu cas, no segueix.

116. Crocodile tears, by Anthony Horowitz

Continua el meu periple literari de l'estiu amb el segon exemplar de les aventures de l'Àlex Rider, el vuitè de la sèrie en total. Els dos llibres d'aquest estiu els tenia comprats a Anglaterra fa uns anys i jeien tranquil·lament a les estanteries de casa meva. Crocodile tears d'Anthony Horowitz continua narrant la incombustible i trepidant vida del súper espia adolescent que no s'atura davant de cap perill. Ara tocava investigar a un peculiar filantròpic multimilionari que creava desgràcies i catàstrofes naturals per poder ser el primer en ajudar i recaptar així totes les donacions possibles de la gent. Un pla maquiavèl·lic que descobreix en jove heroi i que s'encarregarà de desbaratar a la seva manera. El llibre posa de manifest que algunes organitzacions de caire caritatiu poder ser no tan transparents com pinten. M'ha fet pensar una mica sobre aquest tema, tot recordant que alguna entitat ecologista o humanitària podria ser en realitat una empresa encoberta amb interessos ocults. L'Àlex pateix les mil i una aventures, arriscant contínuament la seva vida i posant en evidència als malvats. Penso que en Horowitz és un dels grans de la novel·la d'aventures juvenils i que el seu personatge central d'aquestes novel·les m'hauria realment apassionat de jove. En un tuit el mateix autor m'ha respost dient-me que cal alimentar el nen que portem dins. M'ha fet il·lusió que em contestés...

46 years old and still enjoying the Alex Rider series, the teenage superspy. Young forever! @AnthonyHorowitz

Anthony Horowitz‏Compte verificat @AnthonyHorowitz

En resposta a @JoanADomenec

Feed the inner child... :)