M'agrada com tanca el llibre en Martí Gironell, agraint al lector "per acompanyar-lo en una altra lectura per la nostra Història". Ho fa amb aquest toc planer que el caracteritza i que demostra clarament el seu tarannà amable i d'habitual bonhomia. Certament l'autor ens convida a conèixer de primera mà un altre capítol de la història de Catalunya que no sortia als llibres de text del col·legi. Alguna cosa sabia sobre l'art romànic català, (qui no ha vist algun cop les imatges de Santa Maria de Taüll al MNAC), però l'espoli i la tècnica d'arrencada era un tema ben fosc dins la meva memòria. Per tant, no en sóc un expert, ni molt menys, realment no en tinc gaire idea de tot plegat. Per aquest motiu aquí qui ha d'agrair alguna cosa és el lector pel fet de ser convidat a viure de primera mà aquest episodi agredolç de la nostra història. El mateix autor ho identifica com el dubte "gairebé hamletià d'arrencar per conservar o per negociar". Diversos cops m'he preguntat què hauria passat si les peces d'art "espoliades" no haguessin acabat en un museu. Recordo algun cas de troballes romanes de la mateixa ciutat de Tarragona que pel fet de no estar conservades en un museu s'estan malmetent diàriament pels nostres carrers. Quantes pintures no s'haurien perdut per accident, pel pas del temps o per les habituals bretolades? Per tant, bescanviar una pintura per un font d'aigua pot semblar una bestiesa, però cal tenir conjuntura històrica, cal saber i entendre com devia de ser la vida dels ciutadans de primers de segle XX als petits pobles del Pirineu català: aigua pels meus fills o delectació dels sentits i de l'esperit a l'església del poble. Hi estic plenament d'acord Martí, això és un dubte hamletià que sembla haver portat a l'espoli artístic que avui en dia a molts ens indigna, però que cal veure amb bona perspectiva històrica. En definitiva es tracta d'un llibre magnífic, d'una novel·la que és més la crònica d'uns fets que un relat d'acció d'aquells que darrerament m'agrada tant llegir. Gràcies a tu Martí per regalar-nos aquesta història tan interessant i al meu amic Marcel per deixar-me el llibre tan bon punt li vaig demanar.diumenge, 24 de setembre del 2017
122. Strappo, de Martí Gironell
M'agrada com tanca el llibre en Martí Gironell, agraint al lector "per acompanyar-lo en una altra lectura per la nostra Història". Ho fa amb aquest toc planer que el caracteritza i que demostra clarament el seu tarannà amable i d'habitual bonhomia. Certament l'autor ens convida a conèixer de primera mà un altre capítol de la història de Catalunya que no sortia als llibres de text del col·legi. Alguna cosa sabia sobre l'art romànic català, (qui no ha vist algun cop les imatges de Santa Maria de Taüll al MNAC), però l'espoli i la tècnica d'arrencada era un tema ben fosc dins la meva memòria. Per tant, no en sóc un expert, ni molt menys, realment no en tinc gaire idea de tot plegat. Per aquest motiu aquí qui ha d'agrair alguna cosa és el lector pel fet de ser convidat a viure de primera mà aquest episodi agredolç de la nostra història. El mateix autor ho identifica com el dubte "gairebé hamletià d'arrencar per conservar o per negociar". Diversos cops m'he preguntat què hauria passat si les peces d'art "espoliades" no haguessin acabat en un museu. Recordo algun cas de troballes romanes de la mateixa ciutat de Tarragona que pel fet de no estar conservades en un museu s'estan malmetent diàriament pels nostres carrers. Quantes pintures no s'haurien perdut per accident, pel pas del temps o per les habituals bretolades? Per tant, bescanviar una pintura per un font d'aigua pot semblar una bestiesa, però cal tenir conjuntura històrica, cal saber i entendre com devia de ser la vida dels ciutadans de primers de segle XX als petits pobles del Pirineu català: aigua pels meus fills o delectació dels sentits i de l'esperit a l'església del poble. Hi estic plenament d'acord Martí, això és un dubte hamletià que sembla haver portat a l'espoli artístic que avui en dia a molts ens indigna, però que cal veure amb bona perspectiva històrica. En definitiva es tracta d'un llibre magnífic, d'una novel·la que és més la crònica d'uns fets que un relat d'acció d'aquells que darrerament m'agrada tant llegir. Gràcies a tu Martí per regalar-nos aquesta història tan interessant i al meu amic Marcel per deixar-me el llibre tan bon punt li vaig demanar.