270. El món perdut, de Sir Arthur Conan Doyle

Tot just acabava de fer els 18 anys aquell 26 de maig de 1989. 

Han passat doncs 30 anys exactes del dia que Gorbatxev va ser escollit President del Soviet Suprem de la URSS. 

Desconec com va arribar aquest llibre a les meves mans, però m'ha acompanyat per tot arreu on he anat. Amb els fulls grogosos i encarcarats vaig decidir començar-lo a llegir en veu alta pel Jan Pol. Vam llegir unes 100 pàgines i vam haver de deixar-ho perquè era un pèl complicat pel pobre xaval.

He volgut enllestir aquesta novel·la avui, bàsicament perquè la data manuscrita a la contraportada coincidia amb la d'avui amb 30 anys de diferència. Casualitats. Així doncs he avançat la lectura i m'he endinsat a les profunditats de la Selva Amazònica, on he gaudit com un adolescent a la recerca de nous territoris inexplorables. Sense cap mena de dubte l'autor anglès va ser un avançat al seu temps o com a mínim el primer guionista de Jurassic Park o de la Guerra dels Simis. Certament sembla que aquesta història és l'embrió de qualsevol pel·lícula moderna. 

Quatre aventurers de principis de segle XX (dos zoòlegs, un periodista i un aristòcrata) surten de Londres amb la intenció de verificar o no l'existència d'animals prehistòrics en un dels tepuis amazònics. Les vicissituds i aventures diverses m'han fet passat una estona d'allò més agradable i m'han fet recordar que m'agrada molt aquest gènere. No sempre pots estar valorant i analitzant personatges i arguments, hi ha dies que necessites que les lectures siguin trepidants, lleugeres i que no et demanin un esforç acadèmic massa extraordinari.
Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura universal del gènere d'aventures i prevaldrà ben segur el pas del temps. 

269. El noi de paper, de Jordi Folck

Si un senyor dedica trenta anys de la seva vida a escriure un llibre que autodenomina "el meu testament vital", un lector que frueix de la lectura ho ha de tenir en compte (altrament seria una traïció a la constància, a la perseverança i a la vocació). Fa 23 dies exactes vaig decidir llegir un capítol al dia d'El noi de paper, 23 dosis distribuïdes en una càpsula cada 24 hores.

Curiosament ara sento una pressió estranya. 

Sé que el bo d'en Jordi Folck estarà llegint aquestes línies i voldria dir moltes coses, malgrat ser un simple lector que fa ressenyes per a no oblidar. Decideixo, doncs, fer-li una carta al mag de les lletres. No seré breu, al cap i a la fi, això és per consum propi i ja m'està bé expressar en paraules allò que espero llegir d'aquí a 50 anys!

Tarragona, 23 de maig de 2019

Estimat Jordi,

com anem? 

Uf, què difícil... per on començo?

Potser seria bo començar citant en Moisés i la Margarida, vils incitadors a la lectura dels Assassins del Camp (i que sense a penes coneixe'ls gaire, de seguida he connectat. Bona gent i bons escriptors!). Després seguiria pel meu frikisme literari i aquell peculiar desig de llegir els 15 autors del recull. Acabaria amb el teu consell i recomanació personal que em vas fer sobre El manuscrit de les bèsties i El noi de Paper, tots dos còmodament instal·lats a la meva humil biblioteca.

El motiu de la meva carta és demanar-te que escriguis immediatament una Guia de Lectura pel teu El Noi de Paper. Sóc una persona de múltiples lectures, des d'El Mundo Deportivo a Dostoievsky, passant per la novel·la negra, la d'aventures, Pedrolo,... estic lluny de ser un erudit, simplement sóc una persona que ha trobat en la lectura una manera agradable de dedicar el seu pas per aquest món. Per això em puc permetre (amb el teu permís) catalogar la teva novel·la com un nou clàssic de la literatura catalana, un homenatge aclaparador a la literatura universal i una oda a la imaginació. 

El personatge principal que has creat, construït a partir de "l'ànima dels llibres savis", esdevé ell mateix una mena de paradigma de l'amor a la lectura. Home Jordi, amb mi ho tenies fàcil, com no m'havia de seduir un ésser així?

Dius que "Els adults han perdut les ales", ostres, ...sí, segurament. Les hem perdut, potser inconscientment. Estem endinsats en un món complex, ens hem deixat portar i ara ja no volem. El noi de paper vola, ...cal fer volar la imaginació, cal mirar el món amb perspectiva. Aquesta m'ha tocat la fibra... 

Però, qui és aquest ocell de paper que acompanya al nen? He llegit per algun lloc que és la consciència... la consciència de qui? La del nen, la del lector, la de tots? Això m'ha fet dubtar, tenint en compte que és l'ocell qui crea al noi i és l'ocell qui, malgrat les circumstàncies, sempre romandrà fidel al seu company. Arribarà el moment del dubte, necessari en tota reflexió coherent, però l'amor serà més fort i l'ocell de paper lluitarà per recuperar el seu nen. (Em sembla que si provoques aquestes reflexions, la Guia de Lectura serà més imprescindible que mai). Pel que fa a l'ocell, he arribat a pensar que és ell el veritable protagonista de l'obra i no pas el noi.

Capítol a part mereix el tema de la complicitat que has creat amb la novel·la infantil i juvenil de tota la vida. Aquí has homenatjat a la majoria dels clàssics universals (hi ha hagut moments que em pensava que llegia El petit príncep original, increïble). 

Segueixo amb la refinada ironia que destil·les en cada paràgraf. Aquest és un llibre que s'ha de llegir entre línies, anar desxifrant conceptes i assumir les sensacions que vols transmetre. No ens ho poses gaire fàcil si gratem una mica entre les paraules i en el sentit de tot plegat. Sort que només em prenia una càpsula al dia tot just abans de dormir i tancava els ulls tractant d'esbrinar alguns dels enigmes, emocions i reflexions del capítol de torn.

L'empresa de joguines converteix el noi de paper en un vulgar ninot sense ànima. Uau. Allò que és màgic, essencial i que et fa únic ho convertim en un producte comercial sense vida. (Uau de nou). Penso en els meus alumnes i en els meus fills... estem fent el mateix? Volem primar les vendes a la qualitat? Espera, que a més a més rebateges en Leo Barnes i el tornes Little Tim, el pobre nen del Christmas Carol de Dickens que presentem cada Nadal a l'escola a sisè de Primària (en la meva versió escolar, això sí). 

Jordi, no ens dones treva.

Ens has fotut una ràfega de sentiments que van directe al cor.

No sé per on seguir.

I farem joguines tan perfectes que no necessitaran la imaginació dels nens...

I imaginarem uns pares que es dediquen a buscar la paraula més bella del món...

I trobarem l'amor incondicional d'uns pares que veuen el seu fill convertit en un soldat...

No sé si ens estàs dient que l'ésser humà és un maldestre integral que no sap ni reconèixer la perfecció. Ens expliques que si poguéssim agafaríem l'essència de la bellesa humana i la convertiríem en una màquina de matar, vols dir que som així de simples?

La Blancaneus que duu una taca de sang al vestit és una de les imatges plàstiques més brutals que he llegit mai. Què fort...

Bé, ja veus. 

No m'has deixat indiferent.

Ha valgut la pena esperar 30 anys. 

Un llibre que dediques al teu fill, ...creant-ne un de nou.

Malgrat tot espero que em permetis seguir llegint El Mundo Deportivo, ja t'he dit que em moc pel món de la lectura per tots els terrenys (ho sento, però romàntica encara no he començat). 

El teu llibre és com un regal, que ens fas a tots i que jo voldria regalar als altres.

Un somni, un crit d'amor a la lectura.

Gràcies noi de paper, un dia quedem i me'l dediques, que m'han dit que ho fas papiroflèxicament!

I podria seguir i seguir comentant i imaginant, especialment imaginant, l'ànima del teu llibre.
Ja ho trobarem...

De moment rep una salutació ben cordial,

Joan

268. Tres somnis blaus, de Jordi de Manuel

Ostres, tinc molt mala relació amb la "literatura onírica" ...si és que aquest tipus de literatura existeix, és clar. Em costa molt seguir la narració de somnis, ja que entre d'altres coses no entenc ni els reals. Interpreto que els somnis ens volen dir alguna cosa, que remenen misteris per resoldre del subconscient i, per tant, els somnis literaris (els de ficció) encara els entenc menys. No obstant, i malgrat aquesta reflexió del tot innecessària per part meva, he llegit un llibre de somnis, de somnis blaus.

Tres somnis blaus de Jordi de Manuel m'arriba via twitter. Per algun motiu que no recordo vaig topar amb aquest autor barceloní que desconeixia i que presenta una bona col·lecció de títols publicats. Aquest en qüestió és una novel·la negra molt breu que té tres somnis com a punt de contacte entre els tres personatges principals de la trama. Els misteriosos somnis es repeteixen contínuament en les ments dels protagonistes: somnis blaus turquesa, blaus del cel i d'aigües blaves que es presenten en el marc d'una Barcelona "deshidratada" i on apareix un cos esquarterat a bocins i escampat pel Parc de la Ciutadella.

A part del tema dels somnis, la història m'ha agradat força. No tenia jo avui un dia especialment feliç i he decidit bloquejar els pensaments negatius amb la lectura d'alguna cosa diferent. El resultat és satisfactori, una lectura molt breu (massa diria jo), amb un cas d'aquells tipus televisiu i un contrapunt poètic o metafòric en forma de somnis. 

Molt correcte tot plegat i si trobo un altre llibre d'aquest autor me'l llegiré ben gustós.

267. La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga

Una manera de saber si m'ha agradat una novel·la és comprovar si l'he llegit d'una tirada (ha passat). 

Una altra possibilitat de saber-ho és si l'he explicada a la meva dona (ha passat). 

Una més seria si he pogut concentrar-me amb la lectura mentre la resta de la família mirava la tele (també ha passat). 

Si vas sumant punts rotllo Eurovisión pots arribar fàcilment a la conclusió que efectivament La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga m'ha agradat ...i molt. 

No sé perquè m'ha semblat sentir certes vibracions pedrolianes. Potser són inconscients imaginacions meves (probablement ho són, perquè Villalonga i Pedrolo són paraules associades fàcilment), però la genial descripció psicològica del protagonista m'ho ha recordat. També ajuda que la mateixa autora m'hagi dit que "Pedrolo està en mi". No vaig tenir aquesta sensació amb El somriure de Darwin, que curiós... De fet, després de la brutalitat literària que va representar per a mi aquest llibre, estava jo un pèl reticent de tornar-hi amb l'Anna Maria. Entenc que comparar llibres d'un autor és com comparar els germans i fills de pares de l'escola. Tens el pressentiment que seran similars i llavors veus que són diferents i comencem tots a comparar-los (el gran és més tímid, el petit és més trapella, la nena es porta millor...).  El cas és que he fet cas a l'autora i no he caigut en el parany de creure que els tots seus fills i filles són iguals.
Teòricament el títol del llibre et fa creure que la protagonista de la novel·la serà una dona "gris", però de seguida observes que aquí qui mana és un altre ésser que la supera: "un enorme zero de color negre". Un Don Nadie d'aquells que conformem la gran massa de la humanitat (gràcies a Déu).
Recordo aquell xaval que em va dir: "jo a la vida sóc un triomfador".
Què guai, ...un triomfador!
De seguida em vaig adonar que per aquella regla de tres, ...jo era un perdedor.
El protagonista de la narració és el paradigma del "no triomfador", un individu que llegeix i veu pel·lícules que el fan sentir viu, però que després recau en la seva mediocritat del mindundisme. Sovint comparteixo aquest sentiment d'antiheroi i particularment no em molesta. Fa 30 anys vaig pensar el mateix que aquest home i vaig acumular experiències absurdes que encara recordo com a heroïcitats. Després va arribar la normalització de la maduresa i he tornat a llegir llibres com un condemnat. Per altra banda, ara ja no es miren tantes pel·lis, ara estem en la generació serièfila i m'he tornat a sentir un Magnum. Els aventurers i investigadors de sofà som així, certa decepció vital, però inconscients acumuladors de lectures i coneixements diversos (ara ja sé que si vull trobar un assassí en tinc prou amb 40 minuts de capítol).
El cas és que La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga ha d'agradar a gent com jo. Sento molta empatia amb els ingredients de la història: antiheroi (el protagonista), injustícia (el fill), dubtes (personalitat), senzillesa (la dona gris), dolor (mort), solidaritat (l'anciana), impuls i renaixement vital (de nou el protagonista),... i tot salpebrat amb un estil exquisit i una sensibilitat màxima. Un final escaient, valorable i ...just?
Uau, bestial Anna Maria.
Com a un humil lector que sóc, he gaudit molt. Gràcies.

266. Elles també maten, amb Margarida Aritzeta (i altres)

Sí, ...aquest és un llibre realment molt recomanable.

I tant!

D'entrada diré que la intenció era anar per feina i llegir "L'assassinat de la venedora de cupons" de la Margarida Aritzeta i completar així l'episodi PILOT de la sèrie Mina Fuster. Un cop fet això puc afirmar que ja he llegit les 4 històries de la Inspectora dels Mossos, filla en la ficció de l'escriptora vallenca. Tema tancat fins a la propera entrega de la sèrie, la qual espero que no es faci esperar massa (ja tarda, tinc ganes del següent episodi!).
Sorprèn sobre el recull Elles també maten que el relat de la Margarida és el més llarg de tots amb diferència, ja que la major part són molt breus i et deixen amb moltes més ganes de seguir llegint. Penso que una segona part seria bastant ben rebuda i que fer-ne una versió castellana ha estat un encert.

Sobre el recull no m'atreveixo a dir gran cosa. Val moltíssim la pena llegir el pròleg de l'Anna Maria Villalonga i fer-se una idea general. De fet, el pròleg em sembla tan bo que vaig preguntar al Marc Moreno si estava inclòs en l'edició castellana. Sembla ser que han fet un altre de diferent. Tampoc caldria valorar aquest tema, el nostre pròleg és molt particular amb certs tocs reivindicatius i la vessant comercial també és important. 

Dels relats breus poca cosa es pot dir sense carregar-te la gràcia del misteri. He anotat en la meva agenda les 13 autores, el títol del seu conte i una línia sobre l'argument. Temo que si no ho faig així oblidaré la major part dels relats massa aviat. Porto molts llibres i autors al cap i ja no recordo qui ha escrit què. Curiosament ja havia llegit per separat tres autores: la Margarida, l'Esperança Camps i l'Anna Villalonga.

Així com va dir-me temps enrere aquella antiga companya "la meva etapa Murakami ja la tinc superada", jo també tancaré momentàniament la meva "etapa Aritzeta" amb un regust de boca esplèndid. Ha estat un plaer compartir una bona dosi d'hores en la companyia de la Mina Fuster, per a mi, la Montalbano catalana (perdoneu, però sóc un aferrissat fan del Montalbano)

I sobre Elles també maten, acabo amb la sensació d'haver aprofitat cada minut dedicat a la lectura del recull. Cada història és una sorpresa que no esperes i fa que el misteri real sigui què et trobaràs en l'interior de cada bombó (cursi, ho sento).

265. Els fils de l'aranya, de Margarida Aritzeta

Els fils de l'aranya de Margarida Aritzeta tanca la trilogia dels casos de la Mina Fuster que he llegit de forma ben desordenada (3, 1 i 2). Ha estat una lectura de tot terreny, com aquell alumne que ha de portar els deures fets i el temps es va acabant. Demà 13 de maig fem el debat dels Assassins del Camp i presentem la següent proposta de l'estiu: la trilogia de la Mina Fuster de l'escriptora vallenca. Em feia gràcia saber què presentàvem i per fi ho he pogut aclarir.

Penso que la novel·la de l'Aritzeta mostra un estil de literatura que ens feia molta falta en català. Casos locals amb gent local que posa de manifest que la nostra és una societat més corrupta que sanguinària, on els crims són producte més aviat del barroer caràcter de la política del nostre país. Com a mínim aquesta és la imatge que es rep de la nostra novel·la negra. Encara no he trobat cap autor dels nostres que m'atrapi amb aquella sensació de negror radical com en Lemaitre.

No obstant, els arguments estan bé i et distreuen, que és el que a la fi un busca. Destaco d'aquesta segona entrega la configuració general del personatge de la Mina Fuster i el marc espacial tarragoní. De nou els carrers i els ambients formen part de la meva rutina habitual. M'ha semblat genial trobar-me amb el pare de l'Eduard participant de la narració, fent un cameo d'allò més entranyable. 

Dels tres episodis de la sèrie de la inspectora penso que el tercer és el més distret. Aquest segon vas fent, però sense tanta màgia. Els fils de l'aranya el trobo més arrodonit, tot encaixa amb certa coherència: una xarxa de corruptes que tenen el poder i les víctimes col·laterals que van caient. Hi he trobat moments ben originals, com la mort d'un dels personatges, però millor no dir res, perquè d'spoilers n'està el món ple. Bé, demà el debat! Ganes!

264. Tirant de paper, de Lena Paüls, Moisés Peñalver (i d'altres)

Em sento en una persecució literària d'aquelles que fan feredat. Mentre preparo la xerrada de la setmana vinent del Club de Lectura de Dominiques de la Margarida Aritzeta i d'en Moisés Peñalver l'ombra d'en Jordi Folck em va atrapant poc a poc. El cas és que ahir vaig començar Tirant de Paper (i altres contes de Barcelona) que em va regalar en Moisés i vaig descobrir que en Jordi va ser el Comissari de l'Any del Comerç i la Cultura 2018 i entenc que com a tal, el promotor d'aquest recull de contes breus relacionats amb el món del comerç barceloní.

Bé, no és fàcil això d'escriure un conte breu tal i com insinua en Folck en el simpàtic pròleg Oh capità! Oh capitana!. En aquest cas es demanaven dos requisits als participants del projecte: "bastir la narració en un comerç i fer-hi aparèixer un mot clau, ocult entre  el riu de lletres". Primer em pensava que era el mateix mot clau en tots els contes, un fet que m'ha donat una bona dosi de feina. Jo buscava paraules claus, repetides en cada conte, fins que desesperat, he acabat per preguntar al Moisès com anava la cosa. Resulta que cada autor tenia una paraula clau, en el cas d'aquest últim, la paraula clau era "merceria". Aaaaah, ara ja ho entenia tot. Cada autor porta un espai físic de marc espacial, ja sigui merceria, llibreria, biblioteca, botiga de gèneres de punt...

15 contes breus amb un eix vertebrador formen aquest eclèctic compendi de petites històries que et fan passar una estona distreta. Concretament en el cas d'en Moisés La merceria d'en Lluc representa un espai carregat d'història, on el local roman i les persones passen. L'autor barreja present i passat en el marc d'una copisteria del segle XXI i una merceria del segle XVIII. Els habitants de dues èpoques creen una simbiosi de personatges, on la màgia i els salts al passat i al present fan possible dues realitats paral·leles que convergeixen en una sola. Sovint m'he preguntat qui vivia a casa meva de la Part Alta abans que jo, qui va concebre fills i qui va morir on jo dormo plàcidament. El passat és el passat i la seva ingerència un simple joc de la imaginació. Si no recordo malament en Moisès ja jugava amb els salts en el temps en els Assassins del Camp i el seu relat El saxòfon.
Molt xulos també altres contes del recull, algun d'ells d'allò més entranyables. Gràcies Moisès pel teu obsequi i per donar-me a conèixer altres autors. Ja la vas embolicar bastant amb el recull de l'Aritzeta i ara hi tornes! Ets un amic literari perillós i insaciable!

263. L'amant xinès, de Margarida Aritzeta

Amb molta il·lusió he completat la primera entrega de la saga Mina Fuster: L'amant xinès de Margarida Aritzeta. Sorprenentment he fet igual que amb en Lemaitre: primer el tercer número de la sèrie i retrocedir després al primer i al segon. Aquests dies estic centrant les meves lectures en l'escriptora vallenca, de manera que així pugui portar els deures fets pel debat del Club de Lectura de l'escola del proper dia 13. 

No tinc cap mena de dubte que el que més m'agrada sobre les novel·les de la Mina Fuster és el marc espacial. Tarragona, Cambrils i un peculiar Dol de Llops (que té molta pinta de ser Valls) són l'escenari de la narració. El carrer Major de Tarragona i un entranyable antiquari que toca paret amb paret amb casa meva, a part del pis de la protagonista (això ja remata la casualitat extrema), han format part de la meva quotidianitat durant anys i panys. De fet, el pati/jardí interior del suposat apartament de la noia xinesa el puc veure des de la finestra de la meva habitació en aquest mateix moment. Això suma i és un actiu de la novel·la en qüestió. Fins i tot conec personalment el despatx de l'arquitecte que menciona la novel·la, ja que va ser aquest arquitecte qui va fer una reforma a casa meva. 

A diferència dels lectors que no coneguin aquestes localitzacions, jo quedo atrapat pel marc, no ho puc evitar. Ja em va passar amb Rapsòdia per a un mort i ara repeteixo. Pel que fa a l'argument considero que aquesta és una novel·la força original. Un viatge polític empresarial a Xina en el context del Barcelona World com a teló de fons (no recordo com es va solucionar aquest tema) posa de relleu certes corrupteles que acaben amb diversos morts. La inspectora Fuster va fent la seva tasca policial mentre anem descobrint aspectes del seu complicat passat: la relació amb la mare, la seva amiga Rubi, la seva estrenada amistat amb un membre del servei secret espanyol i les seves trobades esporàdiques amb un periodista local. 

Ara potser diré una barbaritat (i que em perdoni l'autora si no li agrada la meva humil opinió), però tot això de la Mina Fuster em recorda molt en Camilleri i l'inspector Montalbano. Zona costera, clima agradable, casos locals, personatges secundaris entranyables i sense pretensions, caps enfurismats, amics de tota la vida, banys al mar Mediterrani per asserenar tensions, relacions de parella existents però distanciades, enginy i determinació en les investigacions, tarannà personal similar, tots dos estèticament amb cert atractiu físic, allunyats dels esperits tristos i grisos dels inspectors nòrdics... tot plegat resulta una lectura agradable dins l'ambient de la novel·la negra. En Lemaitre mateix és espectacular, però sempre amb una bona sobredosi de sang i fetge. Aquí no, no cal. Aquí vas fent i et sents com a casa, còmode i a gust. Va, vaig a pel segon...