307. Sis nits d'agost, de Jordi Lara

Sis nits d'agost de Jordi Lara no és una novel·la qualsevol, en el meu cas és el resultat de diversos anys de reflexions particulars que han mig acabat avui. En un petit debat amb un membre del clergat discutíem sobre el suïcidi i jo insistia en el factor Xirinacs com a mostra de suïcidi respectable. El meu adversari argumentava que l'església estava en contra del suïcidi i que en Xirinacs s'havia suïcidat, malgrat la meva total reticència a acceptar el seu veredicte. Gràcies a aquest llibre he pogut aclarir diversos conceptes, un dels quals d'extrema importància: en Xirinacs no estava malalt de cap "mal dolent". Això posa de manifest que si puges a la muntanya i et deixes morir, obres un debat monumental sobre si t'has matat o has mort de forma natural. Un geni o un boig, una figura bestial de la política catalana i un fervent creient. En Jordi Lara fa un exhaustiu treball d'investigació que et porta a la prèvia del succés, imagina les reflexions i les vivències del protagonista (absolutament un ésser humà real i en plenitud de les seves facultats mentals) i explica les posteriors investigacions de la mort del filòsof. Un llibre necessari per algú com jo, que des de la més profunda ignorància dels motius que van portar l'ex-senador a fer aquest acte, he dubtat durant anys a partir del debat ètic obert. Ara he entès tot, he descobert una mica el perquè i n'he extret les meves pròpies conclusions. Morir com un "acte de sobirania" personal és una fita pròpia de genis, com a mínim jo ho veig així. Per tant, he tancat les lectures de l'estiu amb un llibre increïble que va molt més enllà de senzilles paraules, aquest és un al·legat a la mort poètica, l'aturada del cor envoltat de tiges, d'escletxes de roques i de natura en estat pur. Jo, a aquest home l'admiro.

306. Alguns ocells muts, d'Òscar Palazón

Mentre llegia aquest llibre anava pensant: com pot ser que hi hagi gent que escrigui tan bé? 

De fet, he deixat de prendre notes sobre el que llegia perquè una mica més acabo copiant el llibre sencer. 

Un presumpte personatge s'instal·la en una peculiar habitació d'hotel. En primera persona i adreçant-se a ell mateix viu uns moments de profunda angoixa. Sembla ser que l'individu s'està preparant per assistir a un funeral que tindrà lloc l'endemà. L'habitació de l'hotel pren un caire animat, esdevé el segon personatge en exclusiva dins dels pensaments del protagonista. Una atmosfera que ofega, que atrapa les pròpies sensacions en un pou sense sortida. Durant tota aquesta estona la prosa poètica inunda la teva ànima i t'encomana la vivència que de forma òbvia pateix l'individu. L'autor va sumant reflexions, visions, la natura, els núvols, el metaconcepte de la literatura (si es pot dir això), ... tot un seguit d'experiències que brollen d'una angoixa aclaparant.

Llavors arriba la segona part, esclata la llum i ho entens tot.

Bestial. Una obra d'art. Una novel·la que segons el narrador "no és una novel·la, seria un plagi". Jocs de miralls, imatges difuminades, irrealitats d'allò més reals. Reconec que mentre llegia la primera part anava una mica perdut, gaudint de la prosa, però sense captar l'essència del missatge. Suposo que és la idea, ja que amb la part 2 ens trobem l'altra cara de la moneda, arribant a un tot i a un absolut brillant.

Sí senyor, un llibre d'aquells que augmenten considerablement el nivell de la nostra literatura i tot un regal per a l'intel·lecte. 

305. El doble secret de la família Lessage, de Sandrine Destombes

Avui no tinc gaire ganes d'escriure la meva opinió sobre aquest llibre. No perquè no m'hagi agradat, sinó perquè senzillament no tinc ganes. Copio la piulada que he penjat, així guanyo cert espai: "El doble secret de la família Lessage de la francesa Sandrine Destombes @s_destombes, traduït per Maria Cirera i publicat per Rosa dels Vents @magradallegir, és un thriller molt aconsellable si t'agrada la novel·la negra actual. Llegit sota l'influx de les aromes del #Priorat🍇".

Doncs això, una misteriosa desaparició de dos nens d'un poble francès que mai va poder-se aclarir i que just una setmana de prescriure el cas retorna a l'actualitat. Tampoc és qüestió de fotre espoilers un darrere l'altre ara... Bé, una novel·la àgil, bastant dinàmica i que va sorprenent. No seria una història explosiva, però certament et manté atent a la trama i vas passant pàgines amb certa inquietud. En aquest cas em trobo que mencionar alguna cosa és perillós si no has llegit el llibre. Bàsicament sí que pot dir-se que el cas original es va esdevenir 30 anys enrere i que l'inspector del moment i el nou actual sumen esforços per tal d'aclarir les noves misterioses desaparicions de nens. Sembla que el cas es repeteix i, per tant, els paràmetres del cas es tornen a copiar. Com deia, força recomanable per passar una bona estona. 

304. Las reglas del juego, de Daniel Silva

Las reglas del juego de Daniel Silva es un llibre dolent però perfecte per a l'estiu. Ja se sap que cal anar barrejant gèneres per tal de gaudir al màxim de la lectura. Per tant, endavant les atxes!

Un oligarca rus traficant d'armes està preparant el negoci de la seva vida. Envoltat de luxes i guardaespatlles el cínic empresari es passeja pels millors hotels d'Europa fent ostentació de la seva riquesa i prepotència. La intel·ligència israeliana rep una filtració sobre aquest "intercanvi comercial" mitjançant un periodista rus. Com a molts periodistes russos, el fet de desenvolupar la seva feina és una autèntica professió de risc. De seguida entra en acció en Gabriel Allon, el protagonista de la saga dels llibres d'espionatge d'aquest autor. Es tracta d'anar seguint el fil que la dona del rus ha deixat anar. Accions trepidants, moviments ràpids, viatges d'última hora, estratègies d'espionatge i contraespionatge... tot el típic ventall de paràmetres habituals d'aquest gènere. En aquesta novel·la es denuncia el perillós paper que la geo-política russa desenvolupa en l'actualitat. Barrejant realitat i ficció els personatges han d'esquivar i conviure en el complicat món de la peculiar democràcia russa. Ha estat divertit, encara que l'argument no té realment res d'original. Potser de les novel·les de Silva aquesta és una de les més fluixetes, però cap problema si la distracció és bona.

303. La reina de diamants, de Bennasar, Llort, Macip, Moreno

La reina de diamants de Bennasar, Llort, Macip i Moreno és una obra d'art arquitectònica. Enriu-te'n del Norman Foster, Santiago Calatrava i companyia. 

Aquest cop no parlaré gaire de l'argument del llibre, sinó de l'estructura que presenta. He flipat molt, ja que que m'he posat en la pell de cada escriptor i valoro amb admiració la peça creada de forma col·lectiva. De fet, m'han vingut al cap multitud de preguntes que m'agradaria fer als autors de la novel·la. El cas és que cada autor escriu una part del text global, des de la posada en escena de tot plegat, passant pel nus i acabant amb el desenllaç. Lògica construcció d'una novel·la, però amb l'aportació, el tarannà propi i el mestratge de cada escriptor. De l'experiment a l'èxit, perquè així és com jo entenc aquest llibre. Ha de ser difícil compaginar tots els ingredients propis de cada autor per a desenvolupar un argument, uns personatges i un marc coherent. No sé com ho han fet (m'imagino que amb hores de treball), però llegir aquest llibre és ser testimoni d'una fita literària. 

En el fons no deixa de ser com quatre llibres en un: un assalt a un xalet de la Costa Brava, un dels assaltants s'escapa, una trobada "complicada" dels personatges principals i un tancament del joc. M'ha sorprès la duresa verbal i el sexe, però entenc que la sordidesa del gènere ja porta certs ingredients afegits. La contraportada parla dels girs inesperats, certament, n'hi ha un especialment sorprenent.
Com a lector recomano molt aquest llibre, una bona història, entretinguda i absolutament interessant pel format. Només per això, ja val molt la pena.

302. El manuscrit de les bèsties, de Jordi Folck

Una novel·la dins d'una altra novel·la?

Doncs sí, això presenta el gran Jordi Folck en El manuscrit de les bèsties. 

El personatge Jordi Folck rep un manuscrit de vuit quaderns redactats per una misteriosa senyora anomenada Esther Dandridge. Folck de seguida llegirà (o compartirà amb el lector) els fets que es van esdevenir a l'escola de Sant Mary el 1939, estricte centre educatiu molt a prop de la catedral d'Ely (la qual vaig tenir el gust de visitar ja fa força anys). Els fets ocorreguts en aquella escola giren al voltant de la jove Esther, el seu germà i una colla de peculiars i enigmàtics personatges que residien allà dins. Una institució hermètica emmarcada en un ambient gòtic d'allò més misteriós. D'aquesta manera s'obren les portes d'una història que t'atraparà de seguida... 

No és el primer cop que destaco la següent sensació quan llegeixo en Folck: no sé mai què pot passar després. Les pel·lícules americanes, vista una, vistes totes. Els llibres d'en Folck no saps mai on et duran. Penso que aquesta és la característica que més m'agrada del Jordi, el concepte de l'originalitat, que segurament deu néixer de la brutal font d'imaginació que no deu parar de brollar de la seva ment. Me l'imagino destriant opcions contínuament, no el veig encallat davant d'un full de paper. Potser m'equivoco, però la tasca complicada per aquest home deu ser trobar la peça que millor encaixi en cada moment. 

Ara s'emprenyarà quan llegeixi això, però a l'igual que l'Anna Maria Villalonga, en Jordi Folck també em recorda Messi. Sí, ara m'imagino en Folck estirant-se els cabells... (no et passis home, que a la nostra edat no estem per perdre massa pèl). No recordo ara perquè en Messi s'assembla a la genial escriptora barcelonina (ho vaig escriure fa unes setmanes), però sí que vull dir perquè em recorda al Folck. Sembla ser que en Messi és tan bo perquè sempre sap trobar la millor opció. Vés per on, tens moltes opcions i agafes la més bona. Això és de genis i, humilment penso que en Folck destria sempre la millor opció. Cada capítol és un micro-llibre, el llibre global és un compendi de saber fer bona literatura. Ho dic jo, que sóc un simple lector. Potser és aquest efecte provocador en el lector el que he aconseguit captar dels llibres del Jordi: absorbir la passió amb la que crea tensions, personatges, descripcions de la natura humana, fines ironies i un fil argumental que, a més a més, distreu i fa que t'ho passis bé. Bé, paro de dir animalades que després em pensaré que sóc un tio llest (i no és el cas).

Ara ja puc dir que he llegit una novel·la gòtica de molta qualitat d'un autor Km 0 i... en la nostra llengua! Per altra banda, llegint en Jordi Folck també pots assabentar-te de notícies tan sorprenents com que en John Grisham "ha estat expulsat del Col·legi d'Advocats per escriure llibres tan pèssims". Que bo, ric molt amb aquest tipus d'opinions del mestre, sempre punyent i divertit.

Una abraçada Jordi. I no et prenguis massa seriosament les meves ressenyes. No són realment acadèmiques, són sovint emocionals i, com passa amb els fills i filles, els nostres són sempre els més guapos!

301. Coll avall, de M. Martínez i X. Díaz

🚘 Ahir vaig pujar coll de La Teixeta amunt, vaig baixar avall cap a Falset, vaig agafar el revòlver de paper i vaig començar a llegir Coll Avall de X. Díaz & M. Martínez. Uns riures i unes ràbies en un llibre excel·lent de la factoria Llibres del Delicte. 

Aquesta ha estat la meva piulada i la recupero perquè he sintetitzat bastant les meves sensacions de després de la lectura. Coll Avall és una novel·la força curta, però que et fa passar realment una molt bona estona. Tot comença amb la tornada a Catalunya de l'Andreu després del suïcidi de la seva mare a Barcelona. Allà es trobarà que el pis de la senyora està a punt de quedar-se'l el banc, ja que la hipoteca roman sense pagar i la senyora havia perdut els seus diners en les famoses "preferents" (o en una estafa similar). L'Andreu té un caràcter especial i amenaça tothom a tort i a dret, inclòs el director de la sucursal bancària. Aquest darrer acabarà atropellat i morirà al bell mig del carrer, de manera que tot apunta que l'Andreu hi té alguna cosa a veure.

Personalment m'ha semblat una història genial (llàstima que desconec els autors), amb una ferotge crítica al sistema bancari i amb divertides dosis d'humor, segons com un humor tan negre com el gènere al que pertany la novel·la. Els personatge central és un perdedor i busca culpables per justificar la seva decebedora vida. El cap de turc serà el seu germà, el qual viu una rutinària vida, sense sortir de Barcelona, amb família formal i treballant molt per poder pagar factures que ens ofeguen. El problema és que a la vida has de ser el més fort, o sinó "et trepitgen"... 

Molt bé, molt bé, una lectura recomanable per passar unes horetes ben distretes. Cada títol de la col·lecció Llibres del Delicte és una sorpresa agradable. Magnífic.

300. La mort sense ningú, de Jordi Tiñena

Aquest llibre havia de ser una festa commemorativa de les meves primeres 300 opinions literàries i ha estat un petit cop emocional. No esperava trobar-me una sèrie de paràmetres que prefereixo de forma covarda evitar a la vida. Un home apareix mort al bosc del Pont del Diable, presumptament un ciclista, encara que no hi cap rastre de la seva bicicleta. El sots-inspector Vidal inicia la investigació conjuntament amb el seu company Veciana. 

Pel que sembla, en Tiñena, i cito unes paraules que m'acaba d'adreçar l'Anna Maria Villalonga, buscava crear tot un entorn protagònic al voltant del personatge principal. Una novel·la que va molt més enllà de la negror que m'esperava i entra en el terreny psicològic de la naturalesa humana. Una novel·la digna de la bèstia literària que sempre m'ha semblat aquest escriptor tarragoní d'adopció.

La parella, el germà, el cosí i el company del sots-inspector Vidal interactuen contínuament amb el protagonista, de manera que l'acció es va desenvolupant sempre amb un d'aquests personatges lligat al Vidal. No és una novel·la de misteri i acció trepidant, més aviat demana una lectura lenta i reflexionada. Per altra banda, sóc un home de molts temors vers la malaltia. Hi ha pàgines on trobes paràgrafs que et posen la pell de gallina, especialment les relacionades a la lluita contra el càncer. Per això deia que ha estat un petit cop emocional. És el que tenim els perdedors i els porucs, que de seguida l'empatia et malmet la teva fràgil existència, especialment quan vius envoltat de determinades situacions complicades. 

A més a més aquest llibre et situa en un marc totalment conegut que aguditza emocionalment cada passa que dones. Resulta que fins i tot en Veciana, el company del protagonista, és veí meu. I et trobes en Ricard de La Capona, el Bar Boada, el Serrallo, la dedicatòria final a la Jaka (emotiva i trencadora), el bar del Prat de la Riba, mencions a un dels personatges de Peix de Gat, el Rodolat del Moro, el Mas Pastor, Camp Clar, les Torres Roma ... és un no parar de viure la narració en primera persona.

Bé, 300 opinions personals sobre llibres. 

No són ressenyes, no mereixo aquesta qualificació tan tècnica, però em fa il·lusió assolir aquest nombre de lectures amb les seves respectives opinions.
Gràcies en aquest cas a Jordi Tiñena, l'inoblidable. 

299. El desert de l'oblit, d'Andreu Carranza

Vaig escollir aquesta novel·la curta de l'Andreu Carranza per llegir-la ahir dissabte, aclaparat per una calor que diuen que prové del desert del Sàhara. Així doncs he encertat el concepte ambiental del marc de la història i m'he posat a viatjar cap a La Meca. De seguida m'han vingut paral·lelismes amb altres autors espanyols o el mateix Manfredi que han escrit novel·les medievals amb un format ben semblant. En aquest cas un noi de Vinebre d'origen musulmà ha de viatjar a l'orient a la recerca d'un misteri. Estem al segle XIII i les vicissituds d'aquest viatge estan assegurades. Pel camí es troba amb tres místics, un de cada religió monoteista que l'ajudaran en l'aspecte formatiu. Poc a poc s'anirà apropant al desert de l'oblit, el centre neuràlgic d'un tresor que pot salvar la humanitat sencera.

Bé, una novel·la d'aventures de caire històric que m'ha sorprès bastant. Em pensava que en Carranza m'explicaria una narració deltaica o alguna cosa semblant, però no ha estat així. Resulta molt interessant trobar-te exemples de molt bona literatura en la nostra llengua on s'expliquin històries tan boniques com aquesta. A nivell personal, val a dir que tampoc m'he tornat boig llegint-la, vaig anar fent i vaig passar una agradable estona. Un bon llibre, un bon marc espai-temporal i un bon regust de boca.

298. A la butxaca d'un mort, d'Àngel-O. Brunet

De quan en quan he de llegir Àngel-O. Brunet per tal de gaudir de la seva peculiar manera de narrar una història. Sóc un veritable fan del tarragoní i avui de nou faré una crítica molt positiva d'un llibre seu. 

Aquest cop A la butxaca d'un mort, on a part de seguir una història barreja de la novel·la negra (però negra) amb tocs fantàstics, m'he distret com un condemnat i he arribat a riure de debò. En Marc Macintosh ha d'encarregar-se de fer desaparèixer una presumpta senyoreta. Aquest fet no resultarà massa fàcil, ja que en veritat ella va ser assassinada temps enrere per un tal Ray (Chandler?). Mentre tant ha de descobrir qui està matant els gossos d'una altra clienta, encara que aquesta el que fa és un xantatge de tipus sexual per tal de fer-lo treballar per a ella. La combinació d'escenes surrealistes amb possibles situacions reals, afegint un apunt caricaturesc a tot plegat crea un món d'allò més especial i original. Es dóna el cas que dins del present cal tenir en compte la història del passat de la noia, que continua vigent en l'actualitat. M'ha semblat entendre que ella personifica d'alguna manera la "inspiració", la mateixa que en el seu dia utilitzava en Raymond Chandler i que ara necessita qualsevol escriptor. O no he entès res o no em calia, però la qüestió és que he llegit extremadament ràpid i esperant girar el següent full de forma immediata. Espectacular.
M'agradaria conèixer personalment l'autor, no crec que sigui difícil coincidir algun dia per Tarragona. Bé, tercer exemplar d'en Brunet al sarró de les lectures, tot apropant-nos feliçment a les 300 ressenyes.

297. Un héroe de nuestro tiempo, de Mijaíl Y. Lérmontov

Un dia em vaig trobar en Gerard Castells pel carrer Rovira i Virgili i em va dir que havia de llegir en Lérmontov. Va ser el típic suggeriment que et fan i que te'l quedes perquè qui t'ho diu és una persona molt perillosa intel·lectualment. He conversat poques vegades amb en Gerard, però és d'aquells referents que et ve de gust escoltar. Dit i fet, vaig posar Un héroe de nuestro tiempo de Mijaíl Y. Lérmontov a la pila, ja que tampoc venia d'un títol més o menys. 

Aquest és un llibre extraordinari, un clàssic de la literatura russa que calia llegir. En el pròleg que precedeix la meva edició ja descobreixes que la història gira al voltant d'un jove víctima del tedi. Sorprenent, sí, però emmarcat en una conjuntura concreta tot té més sentit. Ens trobem en el Caucàs de principis de segle XIX i els joves soldats russos disposen de moltes hores de lleure que no acaben de satisfer els seus esperits vigorosos. Segons ens explica el pròleg, aquesta novel·la "encarna els vicis de tota una generació, (...) on els soldats esdevenen paràsits, ho tenen tot i res esperen". El protagonista de la novel·la viu intensament les seves passions, però un cop aconseguits els objectius, perd l'interès i compareix la seva veritable naturalesa humana. Escrit amb una certa dosi d'humor, el narrador explica en primera persona els fets. La segona part de la novel·la consisteix en un diari escrit pel propi protagonista on descobreix realment el seu tarannà vital. El jove reconeix que no és una bona persona, indiscutiblement causa dolor per allà on passa i no se n'amaga. El poder per a ell és controlar les emocions dels altres, ja siguin d'amor, d'odi, de preocupació... Diu que estima els enemics, però no de la forma cristiana, sinó en tant que el distreuen i el mantenen sempre alerta. Tot plegat aquesta és la seva definició de VIDA.
Una història que em feia falta. Nivell màxim i fora del meu àmbit habitual de lectures. 

296. Contes per a les nits de lluna plena, d'Anna Maria Villalonga

M'imagino el següent: trobar-me amb Leo Messi i explicar-li com ha de jugar a futbol, millorar i aconsellar-lo una mica. Seria insòlit i més aviat absurd. 

Només llegir el pròleg de Contes per a les nits de lluna plena d'Anna Maria Villalonga ja t'adones que si ensenyar a jugar a futbol a Messi seria una bestiesa, valorar una novel·la (en aquest cas un recull de petits contes) de l'escriptora barcelonina encara és més delictiu. Em sento com en Moisés Peñalver aquell dia de la trobada del Club de Lectura on ens comentava que anar de bracet amb Margarida Aritzeta el feia sentir un pobre home. Em sento de la mateixa manera, incapacitat per jutjar un referent, quan realment el que he de fer és callar i escoltar, o, en aquest cas, llegir i aprendre.

Després de llegir dos llibres de l'Anna Maria Villalonga, ara m'arribava aquest exemplar recomanat per la mateixa autora. La meva fidelitat literària, aquella de seguir els consells dels amics literàriament perillosos (que per sort, en tinc un munt), feia necessari aconseguir aquest recull de contes i sumar una nova lectura a la meva vida. Sovint m'he autodefinit com un perdedor, de vegades massa cops i tot. Sóc extremadament feliç quan un perdedor guanya, passa poc, però, ¿hi ha alguna cosa millor que ressorgir de les cendres, lluitar contra les adversitats de la vida, perseverar davant de les vicissituds que es van presentant contínuament, mantenir el tipus davant de la fatalitat? Això converteix els perdedors en guanyadors i els guanyadors en mindundis. No oblidaré mai aquell company que em va dir "jo sóc un guanyador" en aquella època quan jo era un dels perdedors més grans de la història. L'Anna Maria Villalonga explica en el pròleg que aquests contes són històries de perdedors i, en una altra banda, que són un exercici d'amor. Si amb aquestes dues premisses et dediques a jutjar, bona nit i tapa't.

Per tant, faré una opinió personal pel meu blog sense escarafalls acadèmics.

Començaré dient que el disseny del llibre és espectacular, tot en general. Si l'editorial pretén aconseguir plaer en la lectura, això ja ho han aconseguit. 

Continuaré amb un detall que penso que és important: si en Jordi Folck destil·la passió per tots els porus, l'Anna Maria Villalonga estima amb la mateixa passió tots els seus personatges. Per aquest motiu he tingut especial cura en cercar aquest amor. Interpreto que quan estimes tant els teus personatges i els crees amb tanta passió, aquests neixen amb ànima. Magnífic, perquè així el concepte VIDA és més real i els episodis dels perdedors estan més propers a l'essència de la naturalesa humana. 

Els textos són tan curts que permeten una segona (o tercera) lectura immediata. D'aquesta manera perceps elements que pots haver descuidat si has llegit anant per feina. A tall d'exemple, en el conte 3, "Dama de companyia", un home mor en un llit d'hospital al costat d'una infermera. Un conte sobre la mort, però descobreixes que literàriament està carregat de més vida que la possible realitat. En aquest cas gosaria dir que la ficció copia o supera la realitat (què fort, no?)

No em vull allargar, per tant aclariré apunts finals per tal de recordar-los pel futur. Els mini contes negres són una passada, els trobo sensacionals. L'homenatge al Príncep Feliç d'Oscar Wilde és preciós. Tota la segona part és una amalgama d'ironies, complicitats culturals, humor (he rigut molt amb les cendres tirades al bosc, en mode "El Gran Lebowski" crec que era),...

Reconec que estic molt sorprès. Estic pensant com dir el paràgraf final...

Entenc que literàriament parlant, acadèmicament vaja, les anàlisis les han de fer els qui hi entenen. Com en el futbol, els tècnics manen, però els espectadors gaudeixen de l'espectacle (i al cap i a la fi són els que paguen). Em passa una mica això, incapaç de jutjar una escriptora d'aquest nivell (seria massa agosarat), estic admirat pel joc, les combinacions, el toc magistral i la definició de... Messi. I és curiós que compari l'Anna Maria Villalonga amb Messi, quan aquest darrer segurament desconeix la definició de la paraula llibre. Que em perdoni, per tant, la somrient escriptora, però els tres llibres que he llegit teus són tan bonics i especials que sense cap mena de dubte els regalaré a les persones que més estimo, perquè l'amor està entre línies i els perdedors sempre som i serem els guanyadors. Un plaer!

295. Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo

Quan em pensava que ja no em podia sorprendre més, el mestre Manuel de Pedrolo em porta a Obres púbiques i llegeixo la primera novel·la eròtica de la meva vida (a part d'alguna coseta de María Jaen recordo), i suposo que també l'última. No perquè no m'hagi agradat, sinó més aviat perquè no es tracta del meu gènere. No obstant, penso que és necessari llegir tot el Pedrolo si ets un bon pedrolista (com intento ser), des del teatre, la poesia, els textos pseudo-teològics, la novel·la negra, la no tan negra i les Obres púbiques. El que més em sorprèn d'aquest llibre és que va ser escrit el 1971 i si et diuen que el van redactar la setmana passada tu t'ho creus sense dubtar. L'autor va ser un autèntic monstre de la literatura que va ser capaç d'escriure de tot i sobre tot, sense límit i sense traumes. Admirable, totalment admirable.

En aquesta història un home arriba a l'estació de tren on l'espera la seva dona per dur-lo a casa. Aquell dia ha rebut un impacte al cap i a conseqüència del cop pateix una estranya amnèsia. D'entrada observa que la voluptuositat de la seva dona presenta canvis sorprenents que desperten en ell desitjos sexuals força implacables. Poc a poc descobreix que totes les dones del poble se li apropen per gaudir de la seva masculinitat (excessiva i insuperable). Allò és un no parar d'escalfors i descàrregues... L'autor deixa anar la seva imaginació i narra escenes eròtiques una darrera l'altra sense problemes. No em puc ni imaginar el lector de l'època llegint aquestes pàgines (i en català) que va proporcionar l'autor del Mecanoscrit del segon origen. 

Sumo el títol 20 del de Tàrrega d'aquest humil recull de ressenyes amb un llibre que no havia llegit mai. Impressionat, la veritat, de l'eclecticisme de l'autor i de la brutal tasca de promoció de la literatura en la nostra llengua. Pedrolo és únic, la seva producció literària és una demostració que si la llengua catalana va sobreviure a anys foscos, no ens hem de preocupar pel futur. Amb el seu exemple, persistirem.

294. El lleopard, de Jo Nesbø

El lleopard de Jo Nesbø m'ha encantat. Ha estat començar i no parar, pràcticament devorat en 4 dies malgrat les seves més de 700 pàgines. En Hole està acabat vivint una miserable vida a Hong kong després de la terrible aventura viscuda amb el Ninot de Neu (episodi anterior de la saga). Per aquest motiu malviu al continent asiàtic, sol i sense objectiu a la vida. La Unitat d'Homicidis el reclama per tal de tornar a investigar un presumpte assassí en sèrie. Malgrat la seva negativa inicial en Hole torna a Noruega i comença a buscar indicis del nou cas. El fet de no tenir res a perdre fa que encara actuï més al seu estil, fora de l'aparell burocràtic i sense patir per les conseqüències. L'argument és molt dinàmic, amb girs sorprenents i amb molta agilitat narrativa (si és que aquest concepte existeix). Un cop més es posa de manifest les altes dosis de sang i fetge que aquests nòrdics de vegades destil·len. Unes noies són brutalment assassinades mitjançant un cruel dispositiu inserit a la boca que quan s'estira un cordillet extreu 24 ganivets i destrossa totalment el cap de la víctima. Una novel·la d'aquelles d'estiu que et fa venir el gust de passar pàgines i més pàgines. Traduït per Laia Font Mateu i, per tant, llegit en català, ha estat la primera lectura de l'agost i un dels llibres de capçalera que havia designat per aquesta any. Tinc encara un parell d'exemplars més d'aquest autor, encara que he anat llegint tots els episodis de forma desordenada. Ja veurem amb quin continuo.