52. Tuareg, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Penso que el reconegut Tuareg d'Alberto Vázquez-Figueroa es mereix la seva fama amb escreix. Sincerament crec que està a l'alçada d' Ícaro, la novel·la que ja vaig destacar a principis d'any i que tant em va agradar. La història del solitari Gacel és d'una originalitat extrema, ja que a diferència de l'heroi habitual que estic tan acostumat a trobar en les novel·les d'aventures, el tuareg és un personatge que actua seguint el codi del desert. En Gacel és capaç d'assassinar 18 persones a canvi de compensar el deute moral causat després d'haver "perdut" el seu hoste. Sembla mentida que estiguem davant d'una personalitat de tan difícil classificació moral i que atrapi al lector d'aquesta manera tan intensa. Vull dir que de seguida t'identifiques amb Gacel i et poses de la seva part. Fins i tot, quan amb una conversa sobre política que manté amb el seu protegit, en Gacel s'identifica a ell mateix com a "feixista", mostrant una coherència sorprenent per la senzillesa dels seus arguments. Per altra banda, he llegit amb interès les descripcions del desert i he gaudit dels detalls que l'autor aporta d'aquest brutal paratge. En Vázquez-Figueroa crea l'ambient literari necessari que et transporta amb facilitat a les entranyes del Sàhara i et fa sentir amb gran realisme les seves condicions tan extremes. Recordava vagament les imatges d'aquella pel·lícula vista ja fa els seus anys, però res a veure amb la narració escrita de les peripècies del protagonista. No comprenc massa aquesta fama de l'autor de ser un "escriptor bestseller d'aeroports", ja que tot el que he llegit d'ell em sembla de gran qualitat i interès. Penso que poc a poc sóc més fan d'aquest autor i no dubtaré pas en buscar un nou títol.