77. La Filla del Capità Groc, de Víctor Amela

Realment la primera impressió que vaig tenir quan vaig començar a fullejar La filla del Capità Groc va ser, com pot ser que en Víctor Amela escrigui tan bé? Tenia la idea que el crític de televisió que sortia a l'Arús i que feia la Contra de La Vanguardia era un periodista com a qualsevol altre. Però no, l'Amela és un novel·lista, un dels bons. No m'estranya que hagi rebut el premi Ramon Llull 2016, ja que la categoria d'aquesta novel·la és excel·lent. Això és indubtable i no tinc res a dir. Magnífica també l'ambientació a la zona del Maestrat en l'època de les guerres carliste
s. Millor encara el vincle real entre els personatges i les arrels de l'autor amb l'elenc i el marc geogràfic de la novel·la. Gran experiència personal viscuda  gràcies  al fet que m'he trobat una novel·la històrica d'una zona i d'un temps que no coneixia massa. Capítol a part em mereix la intensitat de l'argument, narrat en un complex present d'indicatiu que no m'agrada gens, en un lèxic elaboradíssim i en una prosa superba. Enorme la qualitat quant a la creació del personatge del Groc, home llegendari, mite dels contemporanis i model d'home de principis per a la posteritat. Però malgrat la innegable qualitat de tot plegat, no he gaudit massa d'aquest llibre. He trobat la trama una mica lenta, potser acostumat com estic a la novel·la de consum ràpid. Per una banda content d'haver llegit aquest llibre, però per l'altra amb la necessitat d'acció i de passar pàgines com un possés.