136. Tocats pel foc, de Manuel de Pedrolo

Ja he començat el meu homenatge particular al qui per a mi és el millor escriptor en llengua catalana de tots els temps: Manuel de Pedrolo. Durant el 2018, any en què es celebra el seu centenari, penso llegir els 25 exemplars diferents que tinc a casa i altres que pugui anar aconseguint. El millor de tot és que també és un exercici important de nostàlgia en el meu cas concret. Val a dir que Tocats pel foc va ser un regal que em van fer el 16 de maig de 1986, el dia del meu quinzè aniversari. Segons consta en una inscripció que vaig fer en el mateix llibre, el vaig acabar de llegir el 12 d'agost de 1986. Estem parlant, doncs, de fa més de 31 anys! Pedrolo era la meva lectura de capçalera en aquells anys inicials de la meva vida i sento que llegir-lo de nou és necessari i absolutament entranyable. En aquesta ocasió la trama s'esdevé en una barraca prop de la ciutat de Barcelona on malviuen un matrimoni amb la seva filla de 21 anys. Arriba un estrany i misteriós "intel·lectual" amb el que inicien tot un seguit de converses de sobretaula que provoquen una profunda reflexió en el lector i en els altres personatges. Allà on hi havia por i resignació, el nouvingut plantarà la llavor de l'esperança i del compromís. Quina passada de llibre i quina actualitat tan notòria que encara té el text d'en Pedrolo. Em sorprenc moltíssim sobre aquest aspecte, un fet que ja em va passar en el darrer llibre seu que també vaig llegir aquest mes de desembre. La noia viu resignada en un lloc sense futur, la seva vida ha perdut el sentit i la simple supervivència esdevé l'únic objectiu del seu present. La societat adormida és còmplice i responsable de la injustícia que viu, i per tant, ella, en tant que forma part de la mateixa societat, també és responsable de la seva pròpia misèria. Brutal.

«L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.»