131. Green Hills of Africa, by Ernest Hemingway

He tingut l'ocasió de llegir i escoltar mitjançant l'audiobook del youtube el Green Hills of Africa de l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway. Es tracta d'un llibre de no ficció amb personatges reals, on el principal protagonista és el mateix autor, la seva dona i un bon amic. Els tres es troben de safari per Tanzània amb l'objectiu únic de caçar. En primer lloc m'agradaria aclarir que he trobat que l'estil literari i la qualitat del text són extraordinaris, realment a l'alçada d'un súper escriptor com en Hemingway.  La narració dels fets propis d'un safari i la descripció dels ambients que el caracteritzen són tan llunyans del meu tarannà personal que he arribat a sentir autèntic menyspreu per la novel·la. He trobat que la personalitat de l'autor resulta bastant desagradable: un home obsessionat pels trofeus, per l'enveja, amb un concepte de la moralitat humana bastant allunyat del meu. Les sensacions que viuen els caçadors, totalment respectables, em provoquen autèntica repulsió. Detesto aquest afany per matar animals i les excuses que el mateix autor arriba a fer em semblen grolleres i repugnants. La caça en un safari l'he viscuda com la viu el mateix autor, com un repte personal inexplicable de carregar-se éssers vius. L'autor/protagonista fins i tot arriba a insultar les víctimes innocents, fent-ne una mena d'exercici intrèpid de valentia i honor. No entenc el concepte de la caça i no he entès la satisfacció extrema amb la que es viu el fet de cobrar una peça. Curiosament l'autor viu un remordiment ben curiós en el moment en què deixa ferida una peça, un fet que l'arriba a causar una culpabilitat encara més estranya: matar és normal, ferir és una salvatjada. No obstant l'argument, el llibre és literàriament molt bo.