141. Violació de límits, de Manuel de Pedrolo

Amb moltes ganes seguiré ampliant les lectures de Manuel de Pedrolo en aquest any que es celebra el seu centenari. Aquest mes de gener ha tocat Violació de Límits, un recull de deu contes al més pur estil del seu autor. El mateix títol, un cop més, ja crea una expectativa i un dubte: quins seran els límits que seran violats? Cal endinsar-se en la lectura de cada conte per poder extreure'n l'entrellat. No sabria com resumir els detalls, potser ho faré des del primer conte i de forma general. A Paperam s'ironitza sobre el món de la burocràcia; a El camí es fa una interessant reflexió sobre el destí humà; a La Barberia penso que s'ironitza sobre l'afany de la perfecció que acaba en imperfecció; a El funcionari un home bipolaritza la seva personalitat entre marit i buròcrata; a Pedres a la meva teulada un escriptor escriu el seu propi final en una novel·la escrita prèviament; a El Límit dos exploradors estan a la recerca dels límits físics i de la pròpia existència; a El principi de tot es mostra com sovint els conflictes s'accentuen sense saber-ne la causa originària; a El bevedor trobem la història d'un home que a mesura que beu va perdent la seva humanitat; a L'impost es posa de manifest l'absurditat que sovint es viu a l'administració pública i, finalment, a L'home que va tenir la desgràcia de no néixer a Vilagran, jo destacaria que s'escenifica la imatge social per damunt de l'essència de les coses. En definitiva, un recull de contes on la quotidianitat es salpebre d'absurditat, ironia i, fins i tot, sentit de l'humor. Cada conte mereixeria un estudi a part, però tornant al títol del llibre, penso que l'autor cerca amb el seu toc característic els límits de la lògica social o humana, la qual supera (viola) amb una pinzellada d'absurditat per a cada situació presentada en el diferents contes. Això em sembla a mi, simple lector apassionat de Pedrolo.

140. La llibreria, de Penelope Fitzgerald

La llibreria de Penelope Fitzgerald em permet redactar dues anàlisis ben definides: la meva valoració personal i la valoració del llibre com a text per a un club de lectura. El bon company Albert Vilaró va suggerir-me aquest llibre per a formar part de la primera selecció de títols pel nou club de lectura per a pares i mares de l'escola. D'entrada sóc un gran lector de literatura anglesa, i, per tant, per aquí ja anàvem bé. Una traducció força correcta al català en una edició immaculada completaven la proposta de forma molt llaminera. A més a més, vaig trobar una altra dada acadèmica important: aquest llibre és un clàssic de la literatura anglesa del segle XX. Realment se'm fa estrany llegir clàssics anglesos en català, un fet que lamentablement m'ha impedit al llarg dels anys conèixer els nostres grans traductors. Bé, el cas és que el marc geogràfic de la història ens trasllada al típic poble coster britànic, més escaient al meu gust personal és impossible. La protagonista de la història pretén obrir una llibreria en un lloc on l'oferta literària és nul·la, de manera que sembla una bona opció de negoci i de vida. Allà es trobarà que l'ambient que l'envolta serà més hostil de l'esperat, des del mateix espai físic (una antiga casa amb "esperit" inclòs), i un insospitat rebuig social que farà que les possibilitats de tirar endavant el projecte siguin d'allò més complicades. Sincerament m'ha sorprès i m'ha agradat el final. Avaluant una mica la història, penso que el retrat que es fa de la societat d'aquell poble és com un microcosmos que reflecteix la gran societat humana. Sovint els anhels de supervivència personal o el fet d'assolir els objectius que ens plantegem a la vida necessiten la complicitat de la resta de la humanitat. Fins aquí la valoració personal, i malgrat no haver estat una novel·la que m'ha fet tenir l'ansietat d'anar passant pàgines com un esperitat, acabo posant-li una bona nota. A efectes de novel·la que atrapi a un grup de pares i mares en un club de lectura, tinc els meus dubtes, a l'igual que el benvolgut Albert. 

139. Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda

Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda, és una fantàstica novel·la que m'ha arribat fruit de la casualitat. Dijous per la tarda vaig anar a fer la Primitiva al TRT, la que fa 30 anys era la meva llibreria de capçalera quan jo era un mini adolescent i vaig trobar, de liquidació a un euro, aquest exemplar que de seguida em va cridar l'atenció. Sense voler m'he trobat amb una espècie d'història d'aventures a la selva de l'Amazònia, rodejat de natura i banyat pel majestuós riu Amazones. El protagonista, Antonio José Bolívar Proaño, viu una evolució personal que clou amb la perfecta simbiosi de l'humà amb el medi. D'aquesta manera sobreviurà enmig d'un ambient hostil no només físic, sinó també psicològic. Un altre tema secundari és la crítica als mecanismes de convivència socials del sistema burocràtic i viciat enfront de les simples normes de la natura. Un altre tema peculiar és la menció de la literatura d'amor, però la d'amor de veritat, és a dir, el que fa mal. Els indígenes viuen les normes que dicta la natura i els blancs d'origen europeu trenquen l'harmonia de l'espai natural creant la corresponent catàstrofe medio-ambiental que tan mal fa en l'actualitat. Un personatge i una història entranyables que se m'ha fet sorprenentment curta.  Segon llibre del curs i molt bon sabor de boca. 

138. La bicicleta d'en Sumkhí, d'Amos Oz

Comencem l'any 2018 amb una lectura compartida amb el meu fill Jan Pol. La bicicleta d'en Sumkhí, d'Amos Oz ha estat el nostre primer llibre de capçalera d'abans d'anar a dormir d'aquest any. Per a mi és un clàssic de la meva biblioteca, ja que va ser el primer llibre que vaig treballar a l'escola Sant Domènec de Guzman de Tarragona com a professor de Taller de Llengua fa deu anys a sisè de Primària. Aquest cop l'hem llegit junts i en Jan Pol m'ha dit que la història tracta sobre un nen que es diu Sumkhí i que li ha agradat molt. Un dia el seu tiet li va regalar una bici, però un amic seu el va enganyar i li va canviar la bici per un tren elèctric. A la casa d'aquest nen hi havia un quadre que feia una mica de por i que posava la paraula "caritat". Llavors un altre nen més dolent li canvia el tren per un gos i aquest gos, s'acaba escapant amb el seu amo. Finalment troba una maquineta i li dóna molta importància perquè és l'única cosa que li queda. Llavors té por que el seu pare el renyi per haver perdut la bicicleta i s'escapa de casa. El nen troba el pare de la seva amiga Esti i acaba a casa seva. Tots dos parlen per la nit i en Sumkhí, com està enamorat d'ella, li dóna la maquineta a la nena. En Jan Pol recomanaria aquest llibre als nens de la seva classe. Molt bé, i jo, com a papa, també el recomanaria per llegir-lo amb el teu fill abans d'anar a dormir, ja que ens ensenya que les coses canvien contínuament, que així és la vida, i que cal prendre-se-la el millor possible. El nen ho perd tot i només li queda una simple maquineta, però l'acaba regalant per amor. Ai, l'amor...