158. La guerra dels mons, de H.G.Wells

M'agafa La guerra dels mons d'H.G.Wells en un moment anímic una mica més positiu (ja començava a ser hora). Convivint aquests mesos amb la malaltia de la Yasmine, les lectures passen indefectiblement pel filtre emocional del moment i no se sap mai quin serà el resultat final. Aquesta lectura em venia molt de gust: un clàssic de sempre que suma l'al·licient de l'històric espai radiofònic del mític Orson Welles. Haig de reconèixer que els primers capítols els llegia com si estigués escoltant el programa de ràdio, imaginant-me a mi mateix vivint l'experiència que van patir els pobres oïdors nord-americans de la CBS aquell llunyà 1938. Els alienígenes provinents de Mart arriben al nostre planeta i causen veritables estralls allà on paren. Em sorprèn especialment que es tracti de la primera (o una de les primeres) novel·les que van tenir els alienígenes com a personatges de la trama. El llibre té algun punt fort que no puc obviar: les reflexions en clau sociològica que l'autor fa sobre la humanitat en general i sobre l'individu en concret. No es tracta només sobre la invasió marciana de la terra, sinó del que aquest fet representa per a l'ésser humà, el qual deixa de ser l'amo i senyor de la terra. Particularment m'he deixat portar per les mateixes reflexions que es fa l'autor, un detall que atorga a la novel·la un plus acadèmic total. Aquest autor va ser un autèntic avançat al seu temps, només cal veure els altres títols que va escriure per comprovar-ho. Avui en dia l'HG Wells seria guionista de sèries de televisió fixe.

157. Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Es vessa una sang fàcil ha estat el magnífic llibre de Sant Jordi que m'ha regalat la Sònia enguany (encertadíssim i amb moltes ganes de llegir-lo de seguida). Per a mi, en Pedrolo em resulta fascinant des del primer moment, quan intentes desxifrar el títol i ja et toca pensar a les primeres de canvi. Els títols dels seus llibres són una passada, misteris en ells mateixos!  La veritat és que no m'he pogut aguantar i ja m'he avançat al Pedrolo del mes de maig. Aquest no és un llibre llarg, ni molt menys. El millor és haver entrat al nucli dur de la novel·la negra "catalana" i en català, realment seria com una entrada triomfal a aquest estil literari de la mà del mestre. Hi havia moments tan realistes que em pensava que estava a Viena i m'imaginava l'acció en blanc i negre. Aquest és un llibre escrit el 1952 que et transporta realment a les pel·lícules del cinema més negre nord-americà. Quatre delinqüents roben un banc i decideixen separar-se per tornar-se a trobar després del cop. Un d'ells no es presenta i els altres tres van a per ell. La persecució quasi arriba a completar-se, però a partir d'aquell moment comença a vessar-se una sang fàcil...  El més destacat són les interpel·lacions en cursiva que van sorgint entre el text: els pensaments dels diferents personatges, tal com ragen i sense normes ortogràfiques. La contraportada diu que en aquest llibre el lector hi trobarà els millors ingredients del gènere negre. Doncs perfecte, un exemple més de l'eclecticisme de l'autor i a seguir sumant. Gràcies Sònia pel teu grandíssim regal de Sant Jordi.

156. L'Església del Mar, d'Ildefonso Falcones

4.000 figurants surten a la sèrie que d'aquí a no res emetrà Antena 3, essent un d'ells el meu fill Joan Jordi. El fet de la imminència d'aquesta emissió em va fer accelerar una proposta personal que feia temps que em corria pel cap: tocava llegir L'Església del Mar, un llibre d'aquells que romanien impassibles a la meva llibreria a l'espera del seu torn. De fet, no en tenia cap ganes. Havia llegit unes quantes pàgines i em recordava tant (però tant) a Els Pilars de la Terra, que no em venia gens de gust llegir la visió espanyola de la construcció d'una catedral. El cas és que ni de lluny volia veure la sèrie sense llegir el llibre primer. Així doncs, fora prejudicis i Via Fora! 

Realment la sensació de seqüela o d'ambientació històrica idèntica al llibre de Follett no te la treu ningú. La novel·la d'Ildefonso Falcones empra els mateixos marcs escènics, polítics i econòmics que l'anglès utilitza a Kingsbridge, amb la diferència que la meva proximitat personal amb Barcelona és òbviament més intensa que amb la localitat britànica. D'alguna manera vull dir que la catedral del Mar és com a casa meva, mentre que l'altre lloc no sé ni on para. De petit vaig anar a més d'una Missa del Gall al majestuós temple barceloní i el record em perdurarà per sempre, ja que un cop poses els peus a Santa Maria del Mar, la sensació de voler-hi tornar és immediata. La novel·la gira entorn la història de l'Arnau Estanyol, un home del poble, i de la construcció de l'església. Dues històries simultànies, la de l'home i la del temple, ens duran a viure tot tipus d'intrigues, aventures i acció, barrejat amb els lògics sentiments humans com la passió, l'odi, la revenja, l'amor, la fidelitat,... Penso que l'autor va trobar el marc i l'ocasió ideals per muntar una bona trama argumental que, haig de reconèixer, dóna peu a un gran llibre.

155. Mort a Menorca, de Jordi Tiñena

No es mereix Jordi Tiñena que la ressenya d'un llibre seu sigui la 155, però el número en ell mateix tampoc en té cap culpa i d'alguna manera podem netejar la imatge del número més escoltat darrerament per les esferes de poder. Per intentar analitzar un llibre de Jordi Tiñena cal prendre paciència perquè aquest home era un escriptor excepcional. Ho puc començar a dir tot just ara, després d'haver llegit només tres llibres seus. M'adono de l'enorme qualitat de la seva literatura i hauré passat per aquest món sense haver-li pogut dir en persona. Qui sap si va arribar a veure el meu missatge de facebook que li havia escrit quinze dies abans de la seva marxa. El destí em va oferir la possibilitat de llegir el primer llibre que va publicar allà pel 1994. La meva companya Loli de l'escola em va explicar que tenia a casa Mort a Menorca, un regal que el mateix autor va fer al seu marit Pere. Una petita joia que conservaven a casa i que ara ha agafat un valor especial. Aquest és un llibre de lectura evidentment lenta, del tot acadèmica, on ja el títol evoca a un inquietant Mort a Venècia de Thomas Mann. Un escriptor que busca històries pel món i que crea novel·les senzilles de gran èxit comercial. La recerca el porta a Menorca, on coneixerà de primera mà un crim que va sacsejar l'illa de dalt a baix. El seu lacai, també creat ex-professo pel propi autor, redacta i és co-creador de la novel·la. La investigació del crim remourà la societat menorquina i posarà sobre el tauler la veritable cara de la majoria de la noblesa illenca. Però el que realment esclata en aquesta novel·la és la confiança entre el lacai i l'amo, i ho farà amb una força que farà que acabis pensant que aquest llibre és espectacular. Això sí, caldrà tenir paciència i arribar fins al final, perquè com en molts altres exemples, aquesta és la típica novel·la de final total. Gran Tiñena pel teu llegat que penso gaudir sense pressa, però sense pausa.

154. Acte de violència, de Manuel de Pedrolo

I vinga amb en Pedrolo! Un llibre al mes per tal de celebrar com cal i com es mereix el seu centenari. Què menys per al millor dels nostres! Va, anem al tema. Emmarcat en tres jornades de desobediència civil massiva, Acte de Violència és un compendi de fets, vivències i sensacions apte per a llegir avui. Si pots llegir La guerra dels mons i creure't a Orson Wells, pots agafar Pedrolo i creure't que estàs llegint al diari uns fets que s'esdevenen en aquest precís moment. La ciutadania es revolta pacíficament i atura la ciutat en senyal de protesta en contra de la política autoritària del Jutge Domina. Herois, valents, compromesos, pacífics, fidels a les seves arrels, en definitiva, vius! I la gent ho fa quedant-se a casa. Els primers en descobrir la realitat del dia són dos estudiants que es troben sense escola i, a continuació, dos empresaris que es troben sense treballadors. La força opressora en forma d'unitats de xoc entra de seguida en acció i comença a actuar amb total impunitat, perseguint a trets als vaguistes i, fins i tot, assassinant a sang freda a aquells que s'hi resisteixen. Els episodis dels tres dies es van succeint i les sensacions són tan vives que semblen basades en fets reals. I al final, l'acte de violència, el cop d'efecte... Impressionant. Podria destacar multitud de sentències i cites d'aquest llibre, totes dotades d'una significació tan peculiar que casualment i sospitosa em recorda el nostre tarannà català. Fins i tot m'he sorprès tant, que he llegit característiques sociològiques de la nostra gent calcades a les actuals, però escrites el 1961. En definitiva, un altre exemplar d'en Pedrolo que enllesteixo enguany i que va sumant granets de sorra en les meves lectures durant la celebració del seu centenari.

153. La Set, de Jo Nesbø

La segona lectura d'aquesta Setmana Santa 2018 ha estat La Set, de Jo Nesbø. La veritat és que no esperava acabar-lo tan ràpidament, ja que el tenia com a llibre de llarga durada, donades les seves 670 pàgines i sent com és una edició de les bones (i cares). No obstant, el fet de passar pràcticament totes les hores a casa m'ha donat marge de temps i he anat fent via. Pel que he vist, aquest és l'episodi 11 de la saga de l'inspector Harry Hole, el tercer que em llegeixo jo. Realment és el llibre que em calia per anar passant pàgines i distreure'm aquests dies festius, ja que potser he fet un gra massa amb els llibres més "acadèmics". Aquesta novel·la ha estat com veure una pel·lícula de les emocionants, però en aquell marc tan típic de la novel·la negra sobre fons blanc del terreny escandinau. El tema que mou la trama és el vampirisme i la recerca policial del subjecte que va carregant-se unes quantes dones noruegues. Realment és un tema escabrós i amb un punt de fàstic evident. Els assassinats són cruels i tenen un toc mòrbid massa eloqüent. El pobre Hole està de professor a l'escola de policia quan de cop es veu embolicat en la investigació del cas. Des de l'estructura policial es crea una unitat d'investigació paral·lela que va fent la seva feina. En Hole demostra un cop més que és un home que treballa fora del sistema, un fet que està ja tan repetit en aquest món, que ja ni crida l'atenció. Estem en un moment de la història de la literatura que si l'investigador no té alguna peculiaritat resulta ben estrany. El cas és que el bon home se'n surt i torna amb la dona que l'espera. Per tant, literatura de consum ràpid per a usar i llençar, que sempre va bé per desllorigar les canonades.