160. El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Els banalitzadors de l'holocaust són els individus més ignorants o els més estúpids de la nostra societat. Intento no jutjar mai ningú, ho trobo un acte vulgar propi de la gent amb autoestima baixa (les opinions sovint són judicis, caus en la paradoxa i et contradius a l'instant, com acabo de fer). De vegades costa romandre callat, suposo que quan fruit de la provocació algú o algun fet t'afecten d'alguna manera. Reitero, o ignorant o estúpid, no es pot ser una altra cosa. La visita a Auschwitz en el món de la literatura no és un tema especialment original, però la M. Àngels Anglada ho va fer amb una subtilesa suficient per encabir-ho amb excel·lència dins de les nostres lletres. Una història com moltes altres que s'emmarquen en el repugnant món del feixisme nazi i del seu camp de concentració estrella: l'infern d'Auschwitz. Daniel, lutier de professió, serà l'encarregat de construir un violí que li ha de permetre salvar la vida. No serà fàcil tenint en compte les condicions en les que es troba, però caldrà treure el millor d'ell mateix per tal d'aconseguir-ho. L'argument no té massa cosa més, de fet, és un llibre dels més curts que he llegit enguany. Tampoc l'he gaudit entusiasmat ni m'ha semblat una obra extraordinària malgrat el brutal èxit que va tenir. Per tant, sent sincer amb mi mateix, no puc fer una valoració massa positiva. Òbviament la reflexió sobre la barbàrie del feixisme ha estat un bon punt a favor, però a part d'aquí, el patiment, el dolor i la crueltat em superen. Per això m'emprenya tant que es banalitzi el nazisme avui en dia. Potser més d'un hauria de tornar a veure La lista de Schindler, encara que entenc que per a més d'un d'aquests especímens il·lustrats del negacionisme o de la ignorància, la lectura, la història, la reflexió o l'empatia deuen ser un exercici terriblement complicat.