Aurora boreal, d'Asa Larsson, té aquesta paradoxa tan divertida de ser novel·la negra en versió blanca atmosfèrica. De fet, l'autora contínuament aposta pel gel i la fredor nòrdica en contraposició amb el concepte argumental més negre de la literatura. Un assassinat macabre de tipus ritual i un reduït nombre de personatges secundaris completen la trama, amb una protagonista principal, advocada i germana de la principal sospitosa, com a pal de paller de la història. La resta és anar passant pàgines i gaudir de les investigacions que porta a terme la Rebecka Martinsson, que és així com es diu la noia. Poca cosa més m'ha aportat aquest llibre i no entenc tant potencial mediàtic que ha tingut, la veritat. De fet, no em sembla millor que els altres escriptors nòrdics que tant m'agraden. Potser l'èxit de la novel·la escandinava rau en aquest aspecte tan peculiar de l'ambivalència entre el blanc i el negre, no ho sé. També he vist que els crims de la novel·la negra escandinava són cruels i sanguinaris i sembla que els autors busquin perfils de psicòpates malaltissos i escabrosos. Interpreto que el lector d'aquelles latituds busca lectures en plan consumible i que el facin pensar durant una estona qui deu ser l'assassí. Després, un cop acabat el llibre, t'obliga a buscar un altre exemplar del mateix estil i et deixa sempre amb ganes de més. Bé, ja està bé.diumenge, 27 de maig del 2018
162. Aurora boreal, d'Asa Larsson
Aurora boreal, d'Asa Larsson, té aquesta paradoxa tan divertida de ser novel·la negra en versió blanca atmosfèrica. De fet, l'autora contínuament aposta pel gel i la fredor nòrdica en contraposició amb el concepte argumental més negre de la literatura. Un assassinat macabre de tipus ritual i un reduït nombre de personatges secundaris completen la trama, amb una protagonista principal, advocada i germana de la principal sospitosa, com a pal de paller de la història. La resta és anar passant pàgines i gaudir de les investigacions que porta a terme la Rebecka Martinsson, que és així com es diu la noia. Poca cosa més m'ha aportat aquest llibre i no entenc tant potencial mediàtic que ha tingut, la veritat. De fet, no em sembla millor que els altres escriptors nòrdics que tant m'agraden. Potser l'èxit de la novel·la escandinava rau en aquest aspecte tan peculiar de l'ambivalència entre el blanc i el negre, no ho sé. També he vist que els crims de la novel·la negra escandinava són cruels i sanguinaris i sembla que els autors busquin perfils de psicòpates malaltissos i escabrosos. Interpreto que el lector d'aquelles latituds busca lectures en plan consumible i que el facin pensar durant una estona qui deu ser l'assassí. Després, un cop acabat el llibre, t'obliga a buscar un altre exemplar del mateix estil i et deixa sempre amb ganes de més. Bé, ja està bé.
Cert! quina creativitat tenen aquests escandinaus per imaginar-se assassinats sanguinaris. Però quan jo acabo de llegir històries amb tanta crueltat el que busco és una lectura totalment diferent que em tregui el regust de violència gratuïta que a vegades impregna la literatura de misteri, de la que, per una altra banda, sóc una gran consumidora
ResponEliminaGràcies Noèlia per la teva aportació en aquest espai. Ja veus que vaig llegint de tot, barrejant una mica i segons el moment. En referència als escandinaus, vaig començar amb Mannkell, després Jonasson, Larsson,... i darrerarment en Jo Nesbo. Si tens alguna recomanació d'aquesta gent em dius!
ResponElimina