168. El espía inglés, de Daniel Silva

Estic espantat. No per l'argument, ni per res relacionat amb aquest llibre. Estic espantat perquè m'ha encantat el que he llegit i perquè em feia molta falta llegir per a divertir-me al màxim. Aquests nord-americans són uns mestres de la literatura consumible en un plis-plas. Per aquest motiu estic espantat. Tinc autor nou, boníssimes vibracions, un estiu per endavant i estic vivint un dels moments més rics literàriament parlant de la meva vida (això últim valdria la pena dir que no és per gust). No obstant això, estic llegint com mai, només comparable amb aquella època quan era un jove estudiant de filologia i ho havia de llegir tot. Amb El espía inglés de Daniel Silva entro de ple a la novel·la d'espionatge de velocitat insaciable. M'havia quedat amb en LeCarré i en Forsyth i ara descobreixo aquest altre, una versió modernitzada de Clive Cussler i fora del mar on s'esdevenen totes les peripècies dels Pitt, en Juan Cabrillo, els Oregon Files i companyia. Les històries d'espies m'agraden perquè conjuguen la geopolítica, el suspens, el misteri, la novel·la negra, la intriga i, en aquest cas, l'actualitat més descarada. Òbviament, els"bons" som els occidentals i els "dolents" els russos i els seus amics de l'eix del mal. Molt tòpic, però a algú li ha de tocar el fer de dolent. Un antic terrorista de l'IRA reconvertit a mercenari a sou es carrega la jove esposa del monarca britànic. A partir d'aquí entra en acció un antic membre de l'MI6 britànic acompanyat pel qui resultarà el veritable protagonista de la novel·la, en Gabriel Allon, el millor home del suposat Mossad israelià. La recerca de l'irlandès els portarà a descobrir un autèntic complot amb els russos com a responsables de tot. L'argument és molt "pel·liculer", però la dinàmica del llibre és espectacular. La primera lectura amb aquell regust estiuenc que és tan saludable. I per cert, estic espantat perquè ara no podré parar. Em conec.