175. Mossegar-se la cua, de Manuel de Pedrolo

Cada cop tinc més clar que Pedrolo és el millor escriptor que he llegit mai en llengua catalana. Amb el Mossegar-se la cua la sensació que tens és que estàs llegint la versió barcelonina d'un dels grans èxits de l'Agatha Christie. El detectiu Jordi Serra és Hercules Poirot i Barcelona és Londres. El cas a resoldre és el típic cas que la reina del misteri et presenta en algun dels seus llibres. Una agència de detectius rep un peculiar encàrrec: investigar com és possible que el Sr. Jordana, el client, estigui burocràticament mort. Les primeres pesquisses els porten a enllaçar el cas amb un segrest que va tenir lloc vuit mesos enrere. El client, donant mostres de sorpresa i incredulitat, prefereix deixar el tema i demana al detectiu que no continuï en la seva investigació. No obstant, aquest no ho fa, potser portat per la intriga de tot plegat. Les indagacions els duen a descobrir que hi ha dos cadàvers enlloc d'un, i que res encaixa de forma coherent en el trencaclosques. Poc a poc es va clarificant la situació i el lector passa pàgines com un esperitat per saber com continua la cosa. Excepcional. Una història que si la signa un autor nord-americà o britànic ja seria una pel·lícula de renom. L'autor de l'Aranyó és tan eclèctic que mai saps el que et trobes i en aquest llibre s'arriba a gaudir totalment amb una història de misteri inoblidable. No m'estranya que la comissària de l'Any Pedrolo 2018, l'Anna Villalonga, recomani aquest exemplar per començar amb el mestre. Per altra banda, em fa gràcia dir que durant aquesta lectura he tingut algun record llunyà de l'argument  (que em sonava tot, vaja).