Arriba un moment que les novel·les de Lemaitre s'acaben semblant entre elles a causa del girs inesperats que ja no són tan inesperats. Vas llegint Camille de Pierre Lemaitre pensant que seguint la lògica habitual, aquest cop la víctima ha de ser el mateix Camille. Per tant, arribes a la meitat de la novel·la amb les expectatives ben altes i les hipòtesis al peu del canó.
En un atracament amb molta violència a una joieria de París una dona (la parella de l'investigador) és brutalment colpejada, fins pràcticament matar-la. En Camille fa tots els possibles per portar el cas ell en persona, malgrat la sorpresa que això causa a la Prefectura, ja que el comandant pertany a homicidis i no a robatoris. Un home intenta matar la supervivent en l'hospital on es recupera miraculosament de l'assalt. El sospitós de tot plegat és un antic delinqüent amb molts precedents policials i que sembla que ha tornat fort. Camille es salta tots els procediments policials per tal d'atrapar el lladre i assaltant de la seva promesa. La particular manera de fer i la situació personal i psicològica del comandant marcaran de ple la seva actuació.
La novel·la està dividida en tres parts, una per cada dia que transcorre en el desenvolupament dels esdeveniments. I... a partir d'aquí ja no es pot dir res més, perquè en les novel·les d'en Lemaitre és molt fàcil caure en el parany de l'espoilerisme. He llegit aquest exemplar de l'autor francès en anglès i reflexionat en català. Un llibre magnífic que posa l'autor francès al capdamunt dels meus preferits en aquest moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada