290. Hipnofòbia, de Salvador Macip

La broma fàcil i segurament súper sobada és que aquest llibre quasi que no em deixa dormir. Vaig agafar-lo a les vuit del vespre d'ahir, vaig llegir una mica a Altafulla mentre fèiem un gelat estiuenc i després a casa, rodejat de negra i calorosa nit, anava fent i fent sense adonar-me que estava sent víctima d'una petita dosi d'hipnofòbia (o vés a saber com es diu quan t'excites amb la lectura i no dorms!). El cas és que he acabat Hipnofòbia de Salvador Macip aquest matí a la cafeteria mentre em prenia un talladet i rebia la visita del meu amic José Vicente. De seguida li he explicat una mica l'argument i sobre el tema del cervell i tot allò de la seva infrautilització. D'això va una mica aquest llibre, del poder que "podria" representar utilitzar el cervell al 100% de la seva capacitat. Sembla una xorrada, però és cert que potser no seria tan divertit tenir un cervell tan potent en un cos tan poc preparat. He estat reflexionant sobre el tema massa estona, valorant el fet que el cervell estigui en constant evolució o no. L'argument d'aquesta novel·la ens transporta a una "evolució cerebral exprés", de manera que sorgiria al món un caos descontrolat. El concepte clau és deixar de dormir i desenvolupar al màxim la capacitat cel·lular del cervell (més o menys la cosa anava per aquí, crec). Un personatge cabdal m'ha sorprès molt, el contrapunt necessari, la carn de canó (o no) del militar i l'altra cara de la moneda del Poder (interpreto que hi ha el mental i el físic...) Més dubtes i més reflexions en un fascinant llibre on pots fer una lectura lineal o una reflexió ontològica que et flipes. També m'ha encantat l'estil i l'estructura de la novel·la, on cada part té el seu al·licient narratiu. Resultarà que aquest autor sí que és tot allò que he vist i llegit per internet aquests dies, paraules especialment afalagadores d'en Jordi Folck entre altres. Bé, ja he llegit en Macip!