Començo Trucades des del cel de Jordi Folck el dia de Tots Sants de 2019, un dia escaient del tot i l'he acabat avui diumenge dia 3. L'entranyable nonno d'una família italiana de Nàpols mor relativament jove als 62 anys, tot deixant la lògica sensació de tristesa latent en la seva família. Abans de morir, però, va deixar escrit que l'enterressin amb el seu inseparable telefonino, una mena d'homenatge a la seva tasca terrenal d'operari telefònic d'una gran empresa de comunicacions. Així doncs, l'home prendrà a l'altra vida un aparell tecnològic que podria posar en contacte la vida terrenal amb el més enllà desconegut...
Com és un habitual en els llibres d'en Jordi Folck de seguida arriben els homenatges als més grans escriptors de la literatura universal. De fet, tots ells viuen feliços al paradís, creant i escrivint amb aquella passió pròpia de les vocacions inquietes. Amb l'arribada d'en nonno Giambattista trobarem al cel l'elit de la cultura, però com ens anuncia clarament l'autor "advocats, polítics i banquers (i editors) estan a l'infern". Mordaç i punyent, l'autor tira de d'ironia per posar cadascú al seu lloc. A diferència de la terra, el cel és el paradís de la bondat, la meravella i la bonhomia. Insisteix l'autor en fer una descripció contundent del comportament terrenal, "on tothom es dedica a rebentar l'altre amb gelosies, enveges i mentides"... Cert, hi estic d'acord, però també són maneres de veure-ho. Potser sóc massa innocent, però personalment encara aguanto aquestes misèries perquè també hi ha gent meravellosa que fa que la vida valgui la pena. De fet, el mateix autor ho expressa posteriorment mitjançant un personatge que no desvetllo (per tot allò dels espòilers), però ja aviso que seria un referent espiritual prou potent com per fer-li cas.
Aquest també és un llibre de moments divertits. He rigut especialment amb una de les trucades des del cel al mateix Papa i a la seva colla de cardenals. Ni més ni menys que la mítica Anna Magnani fa el paper de la seva vida!
Destaco la delicada (i dolça) fantasia amb la que l'autor descriu el cel i la fascinant discussió entre Déu i l'home sobre la mort d'un fill. Sovint he sentit la repetida frase "si Déu permet això, jo no crec en aquest Déu". Doncs en Folck s'hi enfronta i troba un raonament contundent que denota valentia i coratge per part seva.
Un llibre bonic, una mica agosarat des d'un punt de vista teològic (interpretar o imaginar el paradís és molt subjectiu), on es parla de la mort terrenal i de la vida eterna (sí, de la vida eterna!) i amb els tocs poètics, màgics i fantàstics que tan bé domina en Jordi Folck. I com que això és un blog privat i probablement no ho llegirà ningú, que sàpigues Jordi que el dia que et conegui portaré un mínim de 10 llibres teus llegits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada