348. Una novel·la pulp, de Damià del Clot

Emparant-me en els drets del lector (que existeixen de debò) he decidit donada per acabada la lectura d'Una novel·la Pulp abans d'hora, exactament a la pàgina 270 de 330. Em sap greu, perquè l'autor a l'agraïment final després de l'epíleg dóna les gràcies als lectors que han arribat fins la darrera línia. La lectura anava bé, però em vaig acabar perdent entre tants personatges i estil sintàctic simple (frases curtes i poc florides verbalment), però complicat alhora (obria massa fronts argumentals). També em sap greu haver de justificar el motiu pel qual he decidit tirar la tovallola. Potser és una novel·la agosarada, lluny dels estereotips habituals, i m'he despistat en l'argument. Hi va haver moments que pensava "no segueixo massa, però m'agrada el que llegeixo". Resulta estrany tot plegat, ja que estava gestionant un text especialment original i això m'agrada. M'ha recordat molt també l'estil del tarragoní Àngel-O Brunet, un home amb un tarannà tan exclusiu com incomprensible de vegades. Els germans Lomas estan barallats entre ells i una especulació urbanística (amb polític corrupte inclòs) porten a l'assassinat d'un dels germans per part de l'altre. Una amalgama eterna de secundaris s'anava sumant al conglomerat argumental que particularment jo sentia que no avançava. Per altra banda, m'he sentit com encallat i sense rumb, perdut en la psicologia de personatges que ja no recordava qui eren. Sento cert fracàs per part meva, il·lusionat sempre en tot el que llegeixo (un personatge triplicat m'ha confós del tot). Estic segur que llegiré un altre llibre del mateix autor, potser preparat d'antuvi. En aquest cas contemplo buscar alguna referència externa per si estava despistat des del començament i he errat en la comprensió del text.