349. Escapisme, de Marc Moreno

Vaig considerar aquesta lectura com a una mena de lectura de lleialtat, ja que només sé que en Marc Moreno és una persona que em dóna bones vibracions i amb això ja en tinc prou. Bàsicament aquest home s'ha convertit en una mena de "recomanador" professional meu, ja que el que publica a Llibres del Delicte és de força qualitat i això l'avala. Escapisme no està publicat al segell propi de l'autor; entenc que en Marc devia tenir alguna oferta o que preferia publicar en una altra banda per alguna raó que se m'escapa (i que tampoc m'interessa, ni em preocupa). Bé, com que d'entrada no sabia què anava a llegir, la sorpresa estava assegurada. 

La història té un punt de partida que ja desperta interès: l'accident d'una dona de fer feines (cau d'un cinquè pis) a conseqüència de les manies de la propietària de l'immoble que la fa enfilar al balcó de la terrassa. A partir d'aquí apareix l'Aitor, el fill de l'accidentada, que davant de la situació de la seva mare no s'atreveix a traspassar la porta de les urgències de l'hospital. 

Ha mort la mare? L'Aitor es descobreix com un individu que transcendeix l'angoixa del moment i decideix no saber-ho. Vaja, que no necessita saber si la seva mare ha mort o no. 

Genial. Aquí m'has atrapat Marc. 

He trobat aquest fet un detall sorprenent que m'ha creat una sensació d'originalitat total. Poc a poc vas lligant les causes d'aquest desig d'ignorància, però d'entrada et quedes glaçat. Durant pàgines et preguntes si l'Aitor és una persona normal o què li passa, però com dic, a mesura que coneixes el context vas lligant caps. El noi té 25 anys i és l'antagonista total del triomfador social. La novel·la entra en mode "descripció psicològica" del xaval, víctima (o no) d'un sistema que no li és en absolut propici i que el porta a caure de derrota en derrota. L'Aitor fa de "l'escapisme" el seu modus operandi, sense decidir camins ni objectius clars per on tirar. No obstant, arriba el dia que li toca moure fitxa i llavors... val la pena llegir el llibre i descobrir quins avatars persegueixen la vida del perdedor. 

De les tres novel·les que he llegit del Marc em quedo amb aquesta sense cap mena de dubte. De fet, no em creurà perquè sóc poc fiable i dels que sempre veig l'ampolla mig plena, però aquest llibre és boníssim. I podria seguir esplaiant-me filosofant amb mi mateix sobre la personalitat del personatge principal del llibre, però ja està bé. 

El recomanaria? Completament. El regalaria a algú? Ben segur. 

Content? No, ...molt content.

348. Una novel·la pulp, de Damià del Clot

Emparant-me en els drets del lector (que existeixen de debò) he decidit donada per acabada la lectura d'Una novel·la Pulp abans d'hora, exactament a la pàgina 270 de 330. Em sap greu, perquè l'autor a l'agraïment final després de l'epíleg dóna les gràcies als lectors que han arribat fins la darrera línia. La lectura anava bé, però em vaig acabar perdent entre tants personatges i estil sintàctic simple (frases curtes i poc florides verbalment), però complicat alhora (obria massa fronts argumentals). També em sap greu haver de justificar el motiu pel qual he decidit tirar la tovallola. Potser és una novel·la agosarada, lluny dels estereotips habituals, i m'he despistat en l'argument. Hi va haver moments que pensava "no segueixo massa, però m'agrada el que llegeixo". Resulta estrany tot plegat, ja que estava gestionant un text especialment original i això m'agrada. M'ha recordat molt també l'estil del tarragoní Àngel-O Brunet, un home amb un tarannà tan exclusiu com incomprensible de vegades. Els germans Lomas estan barallats entre ells i una especulació urbanística (amb polític corrupte inclòs) porten a l'assassinat d'un dels germans per part de l'altre. Una amalgama eterna de secundaris s'anava sumant al conglomerat argumental que particularment jo sentia que no avançava. Per altra banda, m'he sentit com encallat i sense rumb, perdut en la psicologia de personatges que ja no recordava qui eren. Sento cert fracàs per part meva, il·lusionat sempre en tot el que llegeixo (un personatge triplicat m'ha confós del tot). Estic segur que llegiré un altre llibre del mateix autor, potser preparat d'antuvi. En aquest cas contemplo buscar alguna referència externa per si estava despistat des del començament i he errat en la comprensió del text.  

347. Ningú és un zombi, de Jordi Folck

D'entrada cal dir que Ningú és un zombi de Jordi Folck ha estat una lectura compartida amb el meu fill Jan Pol (això ja és motiu d'èxit i d'alegria personal). I no només una lectura, sinó que ha estat acabar el llibre i anar convidats pel mateix autor a veure l'obra de teatre, un musical espectacular. L'argument gira al voltant d'un noi nou molt estrany que arriba a l'escola. Es tracta d'un nen força especial, ja que més tard descobreixen que es tracta d'un zombi. Un grupet de nois i noies de l'escola el molesten, especialment "algú", l'antagonista de "Ningú". A Jan Pol li ha agradat més el llibre que l'obra de teatre, perquè segons ell "el llibre és més original, no hi ha tantes coses sobre el bullying i a mi no m'agrada massa això de molestar altres nens". Segons el meu fill el millor del llibre és que no podia deixar-lo de llegir i que en tot moment necessitava saber què passaria a continuació. Ha estat interessant escoltar com el nen comparava la versió escrita de la teatral (pels ganduls és millor el teatre perquè cansa menys). Jan Pol considera que el llibre no tracta tant el tema del bullying i que passen altres coses que a l'obra no surten tant (com és la casa per dins, l'aspecte de les tietes i del majordom, i sobretot, que en el llibre hi ha uns dibuixos molt xulos que a l'obra no surten).

En general, ha estat una experiència magnífica que hem gaudit en família i que ha valgut molt lapena. Personalment sumo el meu llibre número 9 del Jordi Folck i Jan Pol el segon, després de La Guerra dels Xiclets. Curiosament a aquest llibre li posaria un 9 i al primer que va llegir un 3. Coses dels gustos. Gràcies Jordi pel regal que ens has fet escrivint i posant en escena aquesta història tan interessant.

346. El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada

Feia temps que volia descobrir en Jesús Moncada i anava preocupat per no haver-ho fet encara. Aquest estiu vaig veure que l'Eduard ho mencionava per twitter i li vaig agafar la paraula. Ni tan sols sabia que El Cafè de la Granota es tractava d'un llibre de narracions breus, de contes vaja, amb el poble de Mequinensa com a zona 0. També he descobert que en Moncada és un "nou clàssic" i que és lectura d'aquelles obligatòries dels instituts. Bé, tantes sorpreses de bon començament sempre van bé. Només llegir les primeres línies de llibre ja es copsa la qualitat de l'escriptor del Baix Cinca (un altre descobriment)."Un barril amb sabó moll" descriu una simpàtica anècdota que ja et situa al riu Ebre i al poble de Mequinensa, on un llaüter enfila carrer amunt un barril que acabarà encastat en un establiment del poble. Desconeixia que en Moncada anava per aquí, a tall de narracions curtes i divertides que et treuen un somriure. "La Plaga de la Ribera" és un conte epistolar carregat d'ironia on un agutzil demana ajut al director de la presó de Lleida per un afer d'allò més curiós. El llibre continua amb altres contes ben divertits com són el relat d'un enterrament que coincideix amb un partit de futbol, l'episodi d'un lladregot d'olives, la crònica d'una estranya cursa per tot el poble d'un dels vilatans, un perillós (pels àrbitres) partit de futbol o una sorprenent carta a la senyora Mort. Aquest darrer conte és una epístola espectacular sobre un home que demana ser el nou Caront, tenint en compte la seva qualificació com antic barquer del riu Ebre. Continuen més relats fins arribar als 14 que constitueix el llibre, tots ells amb el denominador comú del poble de Mequinensa, del riu Ebre i de la societat que el conforma. Estil, estructura, vocabulari, arguments,... tot realment excel·lent que em col·loca en Moncada en la llista dels grans escriptors catalans de finals del segle passat.

345. La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat

La pista d'una morta de Francesc Puigpelat és la versió catalana de la imaginació mig espiritual, mig esotèrica, barrejada de ficció, realitat i de poders sobrenaturals que tant em fascina de l'escriptor nord-americà Dean Koontz. Per tant, un llibre extraordinari que m'ha recordat un estil d'aquells que t'atrapen i fan que no vulguis deixar de llegir fins que no acabis. Curiosament he necessitat més dies dels habituals per acabar-lo, però és un exemplar força llarg i no he disposat de gaire temps lector. La història gira al voltant d'un peculiar encàrrec que rep una reputada investigadora privada barcelonina: ella rebrà dos milions de dòlars per tal de trobar a una dona que acaba de morir. Molt estranyada per la tasca imposada, la Mina (així és com es diu la noia, igual que la Mina Fuster de la Margarida Aritzeta) comença a rastrejar les darreres hores de l'Elisabeth. El seu recorregut la porta fins a Chicago i a descobrir els estudis científics sobre el traspàs de l'ànima d'un cos a un altre. El cervell és aquell òrgan tan extraordinari que encara avui desperta suposicions a gran escala sobre el seu potencial. Què amaga la part fosca del cervell? L'autor proposa en aquesta interessant intriga que allà hi podem trobar l'ànima, ni més ni menys que la part essencial del cos humà. Interessant idea que m'ha portat a reflexions intenses sobre la capacitat del cervell i de les seves inexpugnables possibilitats. No explico més sobre l'argument, però m'ha agradat i estic content. I això és el que sempre busco en un bon llibre: entreteniment, misteri i dosis de cultura. Perfecte. Vaig llegir fa molts anys Apocalipsi blanc i estic temptat de repetir-lo i també començar Els llops, llibre pendent de fa molts anys.

344. No deixis mai de mirar al cel, de Miquel Esteve

La primera gran sorpresa de l'any 2020 m'arriba de les lletres d'en Miquel Esteve, autor d'un deliciós No deixis mai de mirar al cel que m'ha encantat des de la primera pàgina. Tot comença amb un cadàver d'aquells que et trobes a la literatura nòrdica: una dona asseguda i degollada en un banc de la plaça d'Adrià de Barcelona, amb les mans entre les cames, una nota escrita dins de la boca i una targeta d'una agència matrimonial al damunt. De seguida m'han vingut al cap els detectius nòrdics, els Wallander o els Hole de torn i els seus problemes habituals tan característics. En aquest cas tenim la nostra policia amb un inspector dels Mossos d'Esquadra bastant "normalet", amb les seves cosetes, però realment res fora del normal a part de la seva meticulositat i professionalitat. La nota deankoontziana la posa una advocada de l'administració de Justícia, l'Ester, qui és capaç de mantenir una darrera conversa amb els morts i que aporten petites dosis, però molt significants, sobre la causa de la mort del difunt. En un marc de prostitució, droga, solituds, misèries personals i lluites per sobreviure, els personatges lliuren la batalla sobre la ciutat de Barcelona. Sorprèn que el protagonista sigui resident a Tarragona i es desplaci sovint a la capital catalana, que és el lloc on es desenvolupa tot el marro. Un llibre molt ben escrit que destaca per la precisió de les descripcions psicològiques dels personatges principals, de manera que fins i tot t'arribes a creure i a viure de debò les sensacions que tenen. Tot plegat gira al voltant d'un home de mitjana edat, divorciat i sol (una mica el prototipus del perdedor) que s'embolica amb una bellesa ucraïnesa que exerceix la prostitució. Com sempre en aquestes novel·les, res és el que sembla i les sorpreses flueixen fins al final. També m'ha agradat molt la narració paral·lela de l'argument: tardor 2015 i estiu 2015. Per una banda els fets i per l'altra la investigació. Una novel·la absolutament brillant.

343. Independència d'interessos, de Marc Moreno

Peculiar història d'intriga en un marc plenament català. El robatori d'un document molt especial al Monestir de Sant Cugat fa que es constitueixi un equip d'investigació amb forces de l'ordre estatals de tots els àmbits, des de Mossos d'Esquadra, a CNI, i a l'exèrcit espanyol entre d'altres. Capitanejats per la Conselleria d'Interior i el seu conseller tot l'operatiu policial es fa ressò d'un altre acte força sorprenent: un referèndum sobre la independència de Catalunya a la vil·la de Matadepera. Per acabar de rematar les sorpreses els representants de CIU es posicionen en contra del vot afirmatiu i el PP a favor. Tot plegat és una amalgama de fets ben estranys que despertaran la curiositat d'una periodista que treballa en un medi d'àmbit local i que investigarà pel seu compte. Una història entretinguda amb tocs d'humor, segrestos i algun que altre mort. M'he distret i estic content de l'estona dedicada a aquest primer exemplar del 2020, encara que he trobat l'estil tipogràfic especialment petit. Això m'ha perjudicat una mica el plaer d'anar passant les pàgines, ja que potser m'estic fent vell i començo a tenir petites manies lectores. Per altra banda, res a dir sobre l'argument, potser massa embolicat i inverosímil, però proper i amb els elements habituals de la novel·la negra.