Els 155 manaments de Moisés Peñalver és un llibre que ja vaig ressenyar quan aquest encara no existia com a tal. Va ser quan em vaig proposar llegir tots els autors que conformaven els Assassins del Camp de forma individual. En aquell moment vaig pensar que els articles publicats cada dia al Més Tarragona formaven un tot homogeni. Allò era un embrió de llibre!
No obstant, ara m'adono que aquest cop he fet una lectura del tot diferent a les anteriors. Habitualment llegeixo els articles del Moisés en moments "complexos", com són els següents:
- Quan la Juny em porta el diari a la fila de l'entrada de l'escola i llegeixo l'article en els 20 segons que tenim per pujar les escales,
- Quan quedo amb la dona per fer un cafè després de treballar i vaig llegint entre línies mentre ella em parla i jo dissimulo,
- Caminant direcció a l'escola amb l'exemplar voleiant-me a les mans, vigilant cotxes i saludant nens,
- Treballant a les xarxes de l'escola a la Sala de profes rodejat de companys que observen com estic al facebook,
- Quan passejo la gossa, trec un paper per recollir la tova recent feta, descobreixo la cara del Moisés al paper i aprofito per llegir l'article...
Així doncs, aquest llibre dignifica totalment la lectura dels manaments i permet assaborir com es mereix la ploma enginyosa i la subtil ironia del Mestre Peñalver. Realment pots pair cada missatge, cada porció de la màgia dels relats fent la correcta digestió del producte sense estrés innecessari. És indubtable que l'estil lleuger, dinàmic, simpàtic i proper dels diferents textos, tots deliciosament salpebrats per la finíssima i intel·ligent ironia de l'autor, complau al lector en gust i en necessitat. Sí, considero que en un moment conjuntural con aquest, la lectura dels manaments són una necessitat. Fart de males notícies i humor de dubtós gust, caspós, irrespectuós i de vulgaritat màxima, en Moisés fa humor del que m'agrada i com m'agrada, ...l'envejable sentit de l'humor anglès que de vegades trobo que es practica poc.
Moisés Peñalver fa aquell humor entre lletres (intellectus) que concentrat en un breu relat et proporciona una dosi precisa i preciosa de dopamina.
Ara se m'obre un estrany dilema: prestar el llibre o recomanar-lo als meus amics i que se'l comprin. No obstant, tinc la sort de tenir amics que traspuen sensibilitat literària i ben segur que voldran un exemplar propi. Més que res perquè a tots ens farà molta il·lusió trobar-nos un dia amb l'autor en algun lloc mític de la ciutat, parlar-ne i prendre a casa un exemplar particular signat.
(Perquè endur-te a casa 155 manaments de la taula de la llei signada per un personatge bíblic d'aquesta magnitud no té preu)
Per cert, que el llibre sigui boníssim és un fet constatable per qualsevol lector. El fet que el meu nom i la meva persona apareguin en un manament no rebaixa la qualitat del compendi, ni farà que es venguin més o menys exemplars. El que sí fa és omplir-me d'orgull i provocar un cert rebombori espiritual en la meva humil persona. Quan torni a escoltar allò del "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?" segur que neix en mi una rialleta a la cara.
Moltes gràcies Moisés per aquest llibre.
Per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada