385. No diguis res, de Raquel Gámez Serrano

Quan llegeixes un llibre perquè tens la col·lecció que oferta l'editorial, no saps mai amb el que et trobaràs. En aquest cas, No diguis res de Raquel Gámez Serrano no tenia ni la més mínima idea de la lectura que tenia a les mans.
La cosa va de la següent manera: una parella de classe mitja alta marxa de la gran ciutat per instal·lar-se a una vila rural. Allà s'estableixen sense gaire problemes, amb negoci propi, caseta mona i les comoditats que calguin. Falta la criatura, que costa aconseguir de forma biològica, ja que la natura de vegades es resisteix a les circumstàncies. Com tenen recursos suficients decideixen adoptar un nadó a Ucraïna. Un cop aconseguida la criatura tornen a Catalunya per tal de començar com Déu mana la vida completa i ideal de burgesos. El problema arribarà quan s'adonin que el nen adquirit a terres llunyanes resulta que és una mica especial. Un metge local diagnostica que la criatura pateix la Síndrome Alcohòlica Fetal, una malaltia que el convertirà en un cràpula i en un perill per a tothom que se li acosti. El trastorn conductual serà tan greu que superarà els paradigmes de la burgesia i deixarà desarmats als pares. No tarden en arribar els conflictes i les solucions, els problemes psicològics i les decisions preses en calent.
La novel·la té moments boníssims que m'han recordat situacions reals que he vist en primera persona algun cop. Quan una persona assoleix tot el que vol, tant si la natura està de la teva part o no, llavors arriba el desencís i el "perquè a mi". Reconec que he acabat fart del matrimoni i m'ha agradat molt com el pinta l'autora. El final també està molt ben trobat i en general he gaudit d'una lectura excel·lent.