Halley 2042 d'Anna Carreras és un llibre absolutament provocador, ja que no et deixa indiferent de cap de les maneres. Pot agradar més o menys, però com a mínim s'adreça al lector sense contemplacions i tira pel dret. La letargia habitual d'anar passant pàgines sense més pena ni glòria, aquí et clava un cop de puny directe a l'intel·lecte que et destarota. Comences que no saps què diu ni perquè, però millor espavila perquè la segona garrotada t'arriba i ja estàs llest.
Convertida en la meva novel·la "onomàstica" de l'inefable 2020, Halley 2042 m'ha traslladat als obscurs i complicats móns interiors de la protagonista, una escriptora que analitza amb precisió quirúrgica el seu voltant. Ho fa amb uns ulls inquisidors, sovint de forma desordenada, tal i com ens arriben els pensaments habitualment. He llegit companys que parlen de caos... correcte, un caos que acaba encaixant com les peces en un trencaclosques basat en una realitat força complicada. Un exercici metaliterari on les reflexions de la protagonista/escriptora semblen una translació de les pròpies de l'autora (o això sembla per la contundència que gasta). L'argument gira al voltant de dues línies narratives: les presumptes perversions sexuals del germà de la protagonista i els estranys sorolls de caire eròtic que s'escolten de l'habitació del pis confrontant, un pis on hi viu una nonagenària. Per altra banda hi ha una segona trama, una novel·la que navega d'entrada de fora independent i narrada en segona persona del singular, on apareixen flaixos d'un passat molt proper.
En definitiva, una novel·la nova, original, diferent, sorprenent i amb caràcter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada