413. Garoé, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Una novel·la d'estiu per passar les hores de calor a la realitat i a la ficció, perquè aquesta història et trasllada a l'illa més allunyada del món conegut de meitat del segle XV: el Hierro. Calor i sequera al màxim en un ambient aïllat al bell mig del perillós Atlàntic on hi viuen uns quants nadius, quatre animals i una natura protagònica. Un tinent de l'exèrcit espanyol de l'època demana a un dels seus millors homes que dibuixi la cartografia de l'illa del Hierro. L'home es disposa a executar la seva missió encapçalant un equip de soldats, però des de bon començament els problemes es sumen un darrere l'altre. Un cop a l'illa els soldats espanyols encarregats de la cartografia es posen en contacte amb els nadius, on el cap de la missió s'enamorarà perdudament d'una nativa. Una història fàcil, però ben entretinguda, on els peninsulars i els pobladors antics es barregen i es disputen el control de l'aigua, el bé més preuat de la zona.  El problema rau en les veritables intencions del gran general espanyol del territori, molt més interessat en la producció d'un tint púrpura exclusiu de l'illa que no pas en el seu deure amb la corona. Lleialtats i honor confluiran en un trama molt dinàmica i en certa manera reivindicativa, ja que es nota de nou la complicitat de l'autor amb la seva terra i amb la seva història. Aquestes lectures del Vázquez Figueroa serveixen pel que serveixen, sense massa escarafalls et fan passar estones distretes i et deixen amb molt bon gust a la boca. Allò que sempre dic de la literatura per a analitzar de forma acadèmica i la literatura d'oci sense pretensions que entra tan bé. No obstant, aquesta novel·la és força bona i fins i tot va rebre el 2010 el Premi de Novel·la Històrica Alfonso X el Sabio, que no està gens malament.