416. La draga, d'Esperança Camps

La draga d'Esperança Camps pretenia ser una lectura ràpida, d'aquelles per anar completant la col·lecció del Delicte i m'he trobat amb una novel·la complicada, profunda i de certa complexitat literària. D'entrada ja has de combatre l'estil anàrquic que darrerament m'he anat trobant en algunes novel·les negres on la puntuació i la sintaxi ens les estalviem. Això a mi m'esgota, em sap greu, però aquesta opció de voler traspassar a l'estil d'escriptura l'ambient de la novel·la em destrossa els nervis. Estic acostumat a llegir frases ordenades i aquesta suma de subordinades infinites no m'agrada. Dit això, la història gira al voltant d'un home de 50 anys que retorna a la seva Illa natal. Torna després d'una experiència professional de corresponsal de guerra i amb un passat feixuc que arrossega amb ella. L'home pretén recuperar l'antiga casa familiar i rehabilitar-la, de manera que té clar que ha arribat l'hora d'establir-se definitivament en un lloc concret. A l'Illa coneix una dona estranya, una metgessa que també viu sola i porta 4 anys entotsolada. Coincidint amb aquest inici de la seva a l'Illa unes tasques de dragatge del port descobreixen el cadàver d'un home dins d'un cotxe sota les aigües del port. Entra a l'escena la història del pare del protagonista, un home amb un passat obscur i ple de secrets. El personatge més destacat de la novel·la és el "mal", un fet que d'entrada ja em situa a les antípodes del meu pensament.
Realment és una novel·la grandiosa malgrat l'esgotament del lector. Entenc que forma part de la gràcia del tema i, per tant, convertir el text en xafogós i claustrofòbic forma part de l'estil. No obstant, he acabat el llibre extenuat i amb ganes de retornar-lo a la lleixa.