434. Els ulls del germà etern, d'Stefan Zweig

Viure sense culpa és l'eix filosòfic i argumental d'Els ulls del germà etern d'Stefan Zweig. Llegeixo a la Viquipèdia que l'autor austríac va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa. Ho trobo encertadíssim i realment encisador com a producte literari. 

Un home brillant, el gran guerrer i posterior jutge d'un regne pre-budista amb aires orientals, decideix auto-infringir-se el mateix càstig del culpable d'un crim que ell ha jutjat prèviament. El precedeix un fratricidi mig involuntari que el marcarà la resta de la seva vida i que seran els ulls d'aquell germà etern que dona el títol a la novel·la. Allà, a l'interior de la cel·la fosca i freda incrustada a la pedra, s'adona que la justícia que pretenia infringir és més aviat un càstig injust. Inicia llavors un període de retrobament amb ell mateix on pretén despullar-se de la culpa i sevir als altres, tot apropant-se a l'essència humana i divina. La vida passa i ell abandonarà els hàbits mundans per convertir-se en una ànima solitària. 

Sense paraules. 

Increïble faula o història amb més moral i contundència que qualsevol text llegit fins al moment. Frases i reflexions que t'augmenten a la categoria de lector privilegiat, on la lectura és un autèntic plaer intel·lectual. Admirable en tants sentits que ja arribo a l'addicció i a la necessitat de buscar un altre títol d'aquest extraordinari autor.