436. La muerte de Ivan Ilich, de León Tolstoi

Un cop he acabat de llegir La muerte de Ivan Ilich de León Tolstoi m'han entrat ganes de posar-me dempeus i començar a aplaudir de valent. Els entesos parlen d'una obra mestra de la literatura i francament ho és. Quin escàndol de novel·la i quin exercici de reflexió tan potent per a una persona com jo, que encaixo en molts dels pensaments del pobre protagonista. Sembla que la novel·la és fruit de la mateixa experiència de l'autor quan aquest tenia la meva edat aproximada. Es tracta del mirar enrere i fer una valoració en cas que la mort ens arribés de cop. Això fa el protagonista, un buròcrata brillant que s'ha passat la vida lluitant per un benestar fictici que l'ha allunyat del tot de l'essència real de la seva vida. Per sort, ja fa temps que porto reflexionant el mateix i ja fa un temps que la recerca real del sentit de la meva existència és el pilar fonamental de la meva vida. Aquesta novel·la és una lectura necessària per a qualsevol persona de 50 anys que comença a pensar que vida comença a fer baixada. La dicotomia entre la vida i la mort es fa present, juntament amb el concepte del sentit de la vida viscuda. L'home ha aconseguit amb notable èxit els seus propòsits familiars i laborals, però què li ha aportat això a l'hora de morir? El meu avi és el contrapunt, l'home referent de la meva vida. Ell va morir fent riure a la la gent, estimant i sent absolutament estimat. Mai li vam valorar prou. Aquest és model a seguir que segurament voldria oferir en Tolstoi, l'altra cara del protagonista d'aquesta novel·la. El gran perdedor de la societat actual, el poc visible, el mindundi, però que el dia de la seva mort pot mirar enrere i somriure. Aquesta novel·la és un cop d'efecte que he gaudit tal dia com avui, diumenge 29 de novembre, rodejat de pensaments incòmodes a causa de la conjuntura social actual, però amb la rauxa de l'optimisme vital heretat del gran Àngel Domènech, el meu avi.