39. Capitán Blood, de Rafael Sabatini

Feia temps que no llegia literatura d'aventures de tanta qualitat. Capitán Blood és una novel·la extraordinària que m'ha sorprès gratament. Rafael Sabatini va escriure aquest text el 1922 i l'he gaudit 96 anys després amb la sensació que era un Clive Cussler de molt nivell. Els personatges estan creats amb una complexitat impactant, l'estil i l'estructura sintàctica espectaculars, el vocabulari arrodonit i l'argument dinàmic i original. Suposo que m'ha impactat llegir una obra de tanta qualitat amb l'estil de les novel·les d'aventures. Pel que fa a la història, doncs val a dir que gira en torn de l'intrèpid i espavilat Capità Blood. El bon ex-soldat i actual metge és acusat injustament de tenir cura d'un rebel ferit. A causa d'això és declarat culpable i venut com a esclau a les Antilles, les terres de més enllà de l'Atlàntic. Un cop allà, el gran Capità Blood viu tota una sèrie d'aventures i desventures que et fan passar les pàgines com si d'un simple Cussler es tractés. El cas és que Sabatini no és Cussler, i les descripcions de sensacions humanes, els comportaments psicològics dels personatges, les relacions interpersonals, tota la conjuntura general de l'obra, tot, tot és brutal. Feia temps que no rellegia frases i m'entraven ganes de subratllar-les. Abans ho feia molt, però ara amb tant llibre passa-pàgines la cosa és més difícil.

38. L'Apel·lació, de John Grisham

Bona novel·la L'Apel·lació de John Grisham, però no apassionant tenint en compte els meus gustos actuals. La veritat és que he quedat una mica fastiguejat i escandalitzat amb el desenvolupament de la història, no per la seva qualitat literària, sinó més aviat per allò que explica. El fet que els magistrats del Tribunal Suprem dels Estats Units siguin escollits "democràticament" per les urnes esdevé una de les grans manipulacions del capitalisme. Només els candidats amb grans recursos econòmics poden assolir l'objectiu de ser escollits, un fet que desequilibra enormement la balança de la justícia. Darrere un candidat escollit hi ha, doncs, plataformes econòmiques, empreses, grups de pressió, ... Em pensava que la desgràcia del nostre sistema judicial no podia ser pitjor. M'adono que hi ha quelcom que pot ser pitjor que partits polítics espanyols posant i treient magistrats a dit. Als Estats Units, grups de pressió o qualsevol tipus de lobby amb força capital al darrera pot preparar, finançar i  promocionar un candidat i col·locar-lo com a magistrat del Tribunal Suprem per uns 5 milions de dòlars. Patètic mal ús de la democràcia i símptoma evident que per més que s'omplin la boca de llibertat, el món es regeix pel capital. M'agrada Grisham perquè es mulla i ho explica en una novel·la que no resulta apassionant, però que té una càrrega de denuncia impressionant. El mateix autor es pronuncia al final de la novel·la: Mentre es permeti que els diners privats intervinguin en les eleccions judicials, veurem una lluita d'interessos per ocupar les places dels tribunals. 
La novel·la segueix l'apel·lació d'un judici en el qual una empresa química causant de vessaments il·legals ha estat condemnada a indemnitzar una dona que ha perdut marit i fill a causa del càncer. Durant aquest procés el lector és testimoni de com l'empresa acaba col·locant el "seu" jutge al Tribunal Suprem i... només dir que vaig acabar el llibre molt decebut.

37. La Casa Torcida, d'Agatha Christie

Temps enrere havia llegit moltíssim a l'Agatha Christie. Ho feia en anglès, ja que vaig veure que era una manera excel·lent de practicar aquesta llengua. Acumulava els volums i els audiobooks de forma incansable... De fet, com ja em va passar amb el primer llibre d'enguany, no sé quants ni quins exemplars d'aquesta autora he llegit en el passat. No obstant, em fa il·lusió començar aquesta nova etapa lectora amb vells amics de la meva biblioteca, encara que La Casa Torcida hagi estat una adquisició ben recent. Me'l va regalar el conserge de l'edifici on viu la Sònia, en Javier. Vaig pensar que no llegiria mai Agatha Christie en castellà, però tampoc cal ser tan "tiquismiquis", i si Sonia s'animava a llegir-se'l, a mi també em feia gràcia jugar a detectius. Crooked House és la típica història on un assassinat "familiar" fa anar de corcó la policia. L'avi milionari mor víctima d'un enverinament, i enlloc de rebre la medicació d'insulina, el pobre home és injectat amb enserina. Curiosament la resta de la família viuen tots junts en una casa peculiar, suposadament "torta". Misteris, sorpreses, secrets que queden al descobert... descobrim tot l'habitual ventall d'ingredients que constitueixen les novel·les d'Agatha Christie. La idea és anar descartant possibles responsables i detectar quan abans possible el o la culpable. Em sembla fascinant com passen els anys i la vigència d'aquest estil de literatura encara és tan present avui en dia. Encara més, crec que molts llibres actuals són tan lamentables que més valdria re-editar la vella guàrdia detectivesca.

36. La Trampa, de John Grisham

Inicio aquest bloc nou amb l'entrada del primer exemplar acabat el 2016, si bé el vaig començar en els darrers dies de l'any anterior. Es tracta de La Trampa, de John Grisham, un autor que he llegit bastant, però que a aquestes alçades de la meva vida ja no sé quants, ni quins títols d'aquest home han passat per les meves mans. Després de dedicar pràcticament tot el 2015 a Clive Cussler, volia canviar una mica la perspectiva i cavalcar cap a nous horitzons. No tenia clar cap a on dirigir el tema, però la possibilitat de llegir un clàssic de les intrigues d'advocats ja m'estava bé. La Trampa fa un mix entre el món de l'advocacia i el de l'espionatge entre grans empreses. Un jove advocat es veu obligat a treballar per algú "no identificat", el qual empra el xantatge per tal d'aconseguir el seu propòsit. La integritat del món legal es posa un cop més en discussió, posant-se de manifest que el concepte de facturació hores i diners és força més important que el concepte ètic del dret. Una història trepidant, sense arribar a la intensitat del Cussler, però prou dinàmica per anar passant les pàgines amb certa empenta. Suposo que l'autor deixa el final més o menys obert intencionadament, encara que si bé en un principi em va deixar una mica descol·locat, en uns moments posteriors de reflexió vaig lligar millor la cosa. Lectura senzilla i entretinguda per començar l'any. Fantàstic.