La Visión, de Dean Koontz es tracta d'un llibre i d'un autor que entraven en la llista dels meus nous interessos literaris d'aquesta actual i personal època literària. La lectura semblava senzilla i còmoda al principi, però, després, vaig "apalancar-me" en excés i quasi que no l'acabo mai. No cal dir que en Koontz toca una mica el gènere fantàstic, o, més ben dit, l'irracional, fantasmal o espiritista. Alguna cosa sabia d'aquest autor i del seu súper conegut Odd Thomas, un personatge aquest darrer, més famós que el mateix autor. El concepte de la investigació clarivident d'assassinats és ben original, encara que jo, personalment, no me la crec. La protagonista preveu, mitjançant les seves peculiars visions, els moviments futurs de l'assassí i les diferents víctimes que aquell ocasiona. El cas és que alguna cosa falla en la seva darrera previsió, ja que la pobra noia no s'adona que és ella mateixa la víctima del proper cas. Poc a poc els candidats a assassí van apareixent i, a mesura que avança la història, la protagonista-víctima va descobrint la veritat. I fins aquí el tema. En aquests moments no sóc un amant de la novel·la negra ni de la policíaca. No puc negar que n'he llegit bastant fins ara d'aquest gènere i potser estic una mica aclaparat de tants investigadors, policies, casos, sang i fetges! Bé, una novel·la interessant de llegir i un bon regal d'aniversari per part de la meva doneta. The best-selling author of Mr. Murder tells the story of a woman haunted by visions of the man who tortured her in her childhood, vowing one day to return to her.
Arriba un moment de la teva vida que no recordes els llibres que has llegit, ni sobre de què anaven els seus arguments, ni, fins i tot, si t'havien agradat o no. Aquell dia decideixes que millor anar-ho anotant tot i fer recompte. Hereu de llibretes i blocs anteriors, aquest és l'inevitable bloc de les meves lectures. Recull de títols, opinions i cert estadisme des del 2016.
dilluns, 30 de maig del 2016
dimecres, 18 de maig del 2016
52. Tuareg, d'Alberto Vázquez-Figueroa
Penso que el reconegut Tuareg d'Alberto Vázquez-Figueroa es mereix la seva fama amb escreix. Sincerament crec que està a l'alçada d' Ícaro, la novel·la que ja vaig destacar a principis d'any i que tant em va agradar. La història del solitari Gacel és d'una originalitat extrema, ja que a diferència de l'heroi habitual que estic tan acostumat a trobar en les novel·les d'aventures, el tuareg és un personatge que actua seguint el codi del desert. En Gacel és capaç d'assassinar 18 persones a canvi de compensar el deute moral causat després d'haver "perdut" el seu hoste. Sembla mentida que estiguem davant d'una personalitat de tan difícil classificació moral i que atrapi al lector d'aquesta manera tan intensa. Vull dir que de seguida t'identifiques amb Gacel i et poses de la seva part. Fins i tot, quan amb una conversa sobre política que manté amb el seu protegit, en Gacel s'identifica a ell mateix com a "feixista", mostrant una coherència sorprenent per la senzillesa dels seus arguments. Per altra banda, he llegit amb interès les descripcions del desert i he gaudit dels detalls que l'autor aporta d'aquest brutal paratge. En Vázquez-Figueroa crea l'ambient literari necessari que et transporta amb facilitat a les entranyes del Sàhara i et fa sentir amb gran realisme les seves condicions tan extremes. Recordava vagament les imatges d'aquella pel·lícula vista ja fa els seus anys, però res a veure amb la narració escrita de les peripècies del protagonista. No comprenc massa aquesta fama de l'autor de ser un "escriptor bestseller d'aeroports", ja que tot el que he llegit d'ell em sembla de gran qualitat i interès. Penso que poc a poc sóc més fan d'aquest autor i no dubtaré pas en buscar un nou títol.
dimecres, 11 de maig del 2016
51. Matar es fácil, d'Agatha Christie
Una ració de clàssic de la literatura de misteri per a començar el mes de maig. Matar es fácil, una aventura de la gran escriptora anglesa Agatha Christie, ha estat una lectura interessant, d'aquelles que plantegen un assassinat i que cal trobar el culpable quan abans millor. M'agrada aquesta juguesca auto proposada quan llegeixo una novel·la d'aquest estil: buscar el culpable abans que l'investigador de torn ho faci. No obstant, no sóc massa bon detectiu i sempre acabo fallant i equivocant-me de sospitós. En aquest cas, no es tracta d'un sol mort, sinó de sis membres d'una comunitat rural anglesa que misteriosament han desaparegut en circumstàncies ben estranyes. L'encarregat de trobar el culpable és un policia retirat que sospita de tothom i que té menys vista que l'Anacleto Agente Secreto. Finalment és un altre personatge de la novel·la qui descobreix l'entrellat, deixant en evidència al suposat policia i solucionant el cas amb certa intel·ligència. No es tracta d'una apassionant història de misteri policial com en altres ocasions he llegit, però es podria afirmar que Matar es fácil té un final força original. No he gaudit excessivament amb aquest exemplar, l'he trobat una mica lent en general i mancat d'aquell suspens tan típic de la Christie. No obstant, sempre és un gust llegir bona literatura, i augmentar la meva col·lecció de lectures superades de la mestressa del misteri sempre és un plaer.
dimecres, 4 de maig del 2016
50. Peligro en el Mediterráneo, de Clive Cussler
El millor d'haver llegit Peligro en el Mediterráneo de Clive Cussler és haver tingut l'ocasió de llegir la primera novel·la de la sèrie de Dirk Pitt escrita per l'autor nord-americà el 1973. D'aquesta manera, he conegut la versió embrionària d'aquest personatge que esdevindrà l'eix central dels següents llibres de la NUMA. És interessant observar com en Pitt jove és tan diferent del Pitt més madur. Ja ho havia llegit en alguna banda, però el jove és més contundent, impulsiu i agressiu que el més veterà que trobem en les novel·les posteriors. És com si el personatge anés evolucionant de forma paral·lela a la del seu creador, assolint el punt de maduresa que atorga el pas dels anys. Pel que fa a la novel·la, destaco que també s'observa clarament quina és la línia argumental a seguir: un fil i una estructura determinades que es desenvolupen més àmpliament en les posteriors novel·les. La figura de Pitt es contraposa amb la de l'adversari, en aquest cas un vell alemany d'origen incert que viu reclòs en un castell del Mediterrani i disposa d'una fortuna incalculable. Des d'allà, aquest prototípic dolent mou una xarxa de tràfic de drogues i contraban d'abast mundial que en Pitt s'encarregarà de desbaratar. Trobem els personatges habituals de la NUMA, això sí, en una primera versió carregada de matisos peculiars. La figura de Pitt és omnipotent, potser extremadament poderosa. El nostre protagonista gestiona la investigació com si fos un expert detectiu, descobreix tot el que és possible descobrir a partir de la intuïció, fa hipòtesis encertadíssimes sense a penes proves i acaba fent el treball de camp com si es tractés del mateix Rambo. Tot això ho fa amb el típic sentit de l'humor que caracteritza la sèrie dels Numa Files. En tot cas, el llibre el trobo fluix, lluny de les millors versions del "más de lo mismo". No obstant, seguiré amb un altre, segur.
dilluns, 2 de maig del 2016
49. Wonder, de R.J. Palacio
Vaig trobar un amic llegint aquest llibre, vaig trobar uns exemplars a l'escola, un parell de persones amb criteri i credibilitat me'l van recomanar (gràcies Anna i Ramon), i... bé, davant de tanta bona premsa i de persecució envers la meva innocent persona (!), vaig cedir i el vaig agafar prestat. I, ...quin encert, perquè va ser començar i no deixar-lo. Sincerament, feia temps que no llegia un llibre tan bonic. I és que Wonder de RJ Palacio és una novel·la espectacular, carregada de vida i de necessària lectura per a tots els públics. Al principi tenia la sensació que estava llegint una història ensucrada i sensiblera, però poc a poc t'enganxes de tal manera, que l'acabes vivint quasi en primera persona. Realment com a mestre de de Primària que sóc, tenia la sensació d'estar ficat dins de la història, ja que el llibre reflecteix clarament el que es pot coure dins d'una aula en uns situació semblant. La presència de l'August Pullman en el nou curs de 5è de Primària, un nen de cara deforme a causa d'una malaltia facial, provoca diferents reaccions entre els nous companys de l'escola Beecher. Penso que l'autora encerta plenament en totes les opcions emocionals presentades: solidaritat, por, llàstima, valentia, angúnia, pena, rebuig, tristesa, ... tot escalfadet amb cura i cuinat en petites historietes que giren al voltant del dia a dia de l'August durant tot el seu any acadèmic. Destaco també l'estructura formal del llibre, basada en diverses versions de l'acció narrades paulatinament pels diferents protagonistes. Possiblement tot és massa previsible argumentalment, però les sensacions que et deixa després de passar cada pàgina són memorables. Penso que aquest llibre hauria de ser obligatori a Cicle Superior de cada escola catalana, ja que Wonder és molt més que literatura, és una lliçó de vida.