137. A woman of no importance, d'Oscar Wilde

Acaba la temporada de lectura del 2017 amb 53 llibres llegits i amb grans perspectives pel proper 2018. El darrer exemplar ha estat A woman of no importance, una altra obra de teatre de l'irlandès Oscar Wilde. Evidentment es tracta d'una re-lectura, però aquests dies s'acabava l'any i he volgut esprintar una mica per tal d'assolir una xifra digna de lectures. Pel 2018 ja tinc previstos grans volums i re-lectures fascinants de gent com Mann, Shakespeare, Follett o Forsyth. Pel que fa a aquesta història val a dir que l'autor decapita satíricament la societat aristocràtica anglesa de tal manera que entenc que acabés tenint més enemics que amics. Fins i tot em sembla estrany que tractant-se d'una de les primeres obres de l'autor en Wilde fos tan valent de presentar-la públicament. El retrat que es fa de l'alta societat anglesa és tan satíric i burlesc que fins i tot sembla insultant. La superficialitat de l'aristocràcia britànica queda en tan evidència que sorprèn. Només es salva "la dona sense importància" que desprèn els valors més humans i que posa cadascú la seu lloc. La hipocresia i la mentida de la classe alta de la societat es posen de manifest i demostren un fet que encara avui es pot constatar: les normes estan bé pels altres, però no per nosaltres, que fem els que ens dona la gana. Bé, fins aquí el curs literari 2017, bon any, bon vent i barca nova.

136. Tocats pel foc, de Manuel de Pedrolo

Ja he començat el meu homenatge particular al qui per a mi és el millor escriptor en llengua catalana de tots els temps: Manuel de Pedrolo. Durant el 2018, any en què es celebra el seu centenari, penso llegir els 25 exemplars diferents que tinc a casa i altres que pugui anar aconseguint. El millor de tot és que també és un exercici important de nostàlgia en el meu cas concret. Val a dir que Tocats pel foc va ser un regal que em van fer el 16 de maig de 1986, el dia del meu quinzè aniversari. Segons consta en una inscripció que vaig fer en el mateix llibre, el vaig acabar de llegir el 12 d'agost de 1986. Estem parlant, doncs, de fa més de 31 anys! Pedrolo era la meva lectura de capçalera en aquells anys inicials de la meva vida i sento que llegir-lo de nou és necessari i absolutament entranyable. En aquesta ocasió la trama s'esdevé en una barraca prop de la ciutat de Barcelona on malviuen un matrimoni amb la seva filla de 21 anys. Arriba un estrany i misteriós "intel·lectual" amb el que inicien tot un seguit de converses de sobretaula que provoquen una profunda reflexió en el lector i en els altres personatges. Allà on hi havia por i resignació, el nouvingut plantarà la llavor de l'esperança i del compromís. Quina passada de llibre i quina actualitat tan notòria que encara té el text d'en Pedrolo. Em sorprenc moltíssim sobre aquest aspecte, un fet que ja em va passar en el darrer llibre seu que també vaig llegir aquest mes de desembre. La noia viu resignada en un lloc sense futur, la seva vida ha perdut el sentit i la simple supervivència esdevé l'únic objectiu del seu present. La societat adormida és còmplice i responsable de la injustícia que viu, i per tant, ella, en tant que forma part de la mateixa societat, també és responsable de la seva pròpia misèria. Brutal.

«L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.»

135. The importance of being Earnest, d'Oscar Wilde

Quan tants anys enrere vaig començar a tenir una biblioteca amb cara i ulls no podia faltar l'estanteria dedicada a Oscar Wilde. Formava part d'un espai dedicat als autors preferits i que no havia rellegit en cap moment en els anys posteriors. El fet és que acabo el 2017 tenint instal·lada la nova biblioteca personal i m'han vingut ganes de tornar a llegir antics clàssics. The importance of being Earnest, d'Oscar Wilde em sona d'haver-lo llegit fa tot just uns 17 o 18 anys, probablement a la fàbrica on treballava, allà amagat entre canonades i camions cisterna. Ara mateix no em sonava com anava la història, però segur que en el passat vaig gaudir de la seva lectura tant com ho he fet ara. Aquesta breu obra de teatre és brillant, absolutament entretinguda, divertida, irònica i amb un anglès ben fàcil per poder-lo seguir sense dificultat. Els personatges són encantadors, realment l'essència de la literatura de Wilde. Les ironies quasi que superen en quantitat les simple frases de la narració, on s'inclou la celebèrrima sentència All women become like their mothers. That is their tragedy. No man does. That’s his. Es tracta d'una comèdia romàntica emmarcada al Londres de finals del segle XIX on s'ironitza sobre la natura del matrimoni, de les convencions socials i de la hipocresia general de l'aristocràcia. En Wilde fa retrats ben simpàtics d'aquests personatges que fan que l'estil sigui dinàmic, senzill de seguir i que realment et sedueixi amb facilitat. He rigut mentre llegia, un fet extraordinari si tenim en compte que l'autor va escriure aquesta obra fa més de 100 anys. Hi ha genis que haurien de ser de lectura obligatòria pels segles del segles i l'Oscar Wilde és un dels millors.

134. La guarida de los demonios, de Carolina Mamzeridis

No em resulta gaire complicat analitzar aquest sorprenent La guarida de los demonios de Carolina Mamzeridis. I no m'ho resulta perquè només puc fer-ho des d'una òptica purament estilística, no de l'obra pròpiament dita. Ho dic perquè de la mateixa manera que no puc opinar massa sobre poesia o sobre física nuclear, encara puc opinar menys sobre una novel·la pertanyent al més pur gènere fantàstic. No he estat mai un fan d'aquest gènere i em costa molt assimilar un argument i uns personatges que no m'atrapen en cap moment. A nivell personal he estat sempre una víctima de la meva més absoluta racionalitat, una condició que m'allunya (i molt) de les realitats paral·leles amb tints onírics. Malgrat això, només llegint les primeres pàgines ja t'adones de la riquesa del lèxic, del peculiar estil directe, de les plasticitats i del contundent ús (fins i tot aclaparador) de la imatge visual en la prosa de la Carolina. L'autora sembla que deixi fluir la seva imaginació de forma descontrolada, creant quadres plàstics inabastables amb només una simple lectura. Carolina coneix les tortuositats de les emocions humanes i les traspassa a la literatura com si d'un quadre es tractés. Domina l'art de la paraula de forma excepcional i obliga el lector a rellegir paràgrafs sencers per poder treure'n tot el suc. Comentaris a banda faria sobre l'argument de la novel·la, ja que em costa molt gaudir de la lectura sobre el patiment humà, del dolor, de l'obsessió per fer el mal... Les víctimes han de patir un dolor tan terrible que provoca en mi una repulsió absoluta. Interpreto que aquest és el concepte d'aquest estil de novel·la: provocar por, pànic, ràbies, sentir el dolor com a propi, bàsicament traslladar el dolor de les víctimes al propi lector. Per a cada gènere hi ha un lector i, per a gustos, cadascú té el seu. Agraeixo a Carolina Mamzeridis que m'hagi mostrat un camí a seguir i la felicito especialment per la qualitat exquisida de la seva prosa. 

133. Life expectancy, de Dean Koontz

Aquests han estat uns magnífics dies de Nadal que m'han permès fer un esprint literari de primer nivell. Després dels festivals de l'escola i d'acabar amb la feinada pròpia de final del primer trimestre, vaig començar a audio llegir el Life expectancy, de Dean Koontz. Més de 500 pàgines en anglès que he devorat en una sola setmana, tot  compartint el temps amb el London del Rutherfurd, i que també acabaré en breu. Pel que fa al llibre del Koontz, val a dir, que m'ha encantat. Ha estat una veritable sorpresa i un autèntic divertiment seguir la vida (més aviat el destí) del protagonista d'aquest llibre. Neix un nen i amb ell una profecia que inclou les cinc dates més terribles de la seva vida. La història que s'esdevé a continuació és la del seguiment de la seva predestinació, els perills predefinits que marcaran la seva vida. Uns personatges absolutament entranyables i un estil ideal fan d'aquest text un passa-pàgines apassionant. En Jimmy Tock és un protagonista meravellós, completament "normal", carregat d'una bonhomia absoluta que atrapa al lector des de la primera pàgina. El dia del seu naixement porta sota el braç les cinc dates que obren tot el misteri del seu esdevenidor, les quals fan que personatges i lectors visquin el futur amb "expectatives" diverses. El mateix autor fa un interessant joc de paraules entre "l'esperança i les expectatives de la vida", deixant clar que cal tenir moltes expectatives per tal de poder assolir el màxim d'objectius vitals. En definitiva, un llibre espectacular on l'amor surt victoriós i derrota clarament al mal. Recordant una mica els altres llibres del mateix autor, penso que aquest ha estat el que més m'ha agradat. 

132. Sembla mentida!, de Yak Rivais

És bonic compartir lectura amb en Jan Pol, i més, si es tracta dels minuts abans d'anar a dormir. El llibre que hem escollit és  Sembla mentida! de Yak Rivais, un prolífic autor francès de llibres juvenils força conegut a França. Realment podem fer una doble crítica o valoració: per una part en Jan Pol ha sortit content (i prou) i jo, per tant, també, encara que ho puc matisar tot una mica més. Ara bé, el llibre és un recull de contes sobre nens i nenes, alguns més divertits que altres, però que en cap cas et deixen indiferent. Els súper poders d'aquests nens són d'allò més simpàtics: volar, fer forats, fer caure arbres, caminar per sota l'aigua, menjar llibres, estar en dos llocs al mateix temps... He investigat una mica i he vist que l'autor és mestre i treballa a partir de les seves pròpies experiències. És una gran idea, ja que aquests anys meus com a mestre m'han servit per conviure al màxim amb la potentíssima imaginació dels meus alumnes. Realment si jo recollís les increïbles idees que m'han arribat a l'escola, podria publicar també un fantàstic llibre de contes infantils. En definitiva, penso que ho hem passat molt bé i espero ben aviat trobar un altre llibre per llegir amb el nen.

131. Green Hills of Africa, by Ernest Hemingway

He tingut l'ocasió de llegir i escoltar mitjançant l'audiobook del youtube el Green Hills of Africa de l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway. Es tracta d'un llibre de no ficció amb personatges reals, on el principal protagonista és el mateix autor, la seva dona i un bon amic. Els tres es troben de safari per Tanzània amb l'objectiu únic de caçar. En primer lloc m'agradaria aclarir que he trobat que l'estil literari i la qualitat del text són extraordinaris, realment a l'alçada d'un súper escriptor com en Hemingway.  La narració dels fets propis d'un safari i la descripció dels ambients que el caracteritzen són tan llunyans del meu tarannà personal que he arribat a sentir autèntic menyspreu per la novel·la. He trobat que la personalitat de l'autor resulta bastant desagradable: un home obsessionat pels trofeus, per l'enveja, amb un concepte de la moralitat humana bastant allunyat del meu. Les sensacions que viuen els caçadors, totalment respectables, em provoquen autèntica repulsió. Detesto aquest afany per matar animals i les excuses que el mateix autor arriba a fer em semblen grolleres i repugnants. La caça en un safari l'he viscuda com la viu el mateix autor, com un repte personal inexplicable de carregar-se éssers vius. L'autor/protagonista fins i tot arriba a insultar les víctimes innocents, fent-ne una mena d'exercici intrèpid de valentia i honor. No entenc el concepte de la caça i no he entès la satisfacció extrema amb la que es viu el fet de cobrar una peça. Curiosament l'autor viu un remordiment ben curiós en el moment en què deixa ferida una peça, un fet que l'arriba a causar una culpabilitat encara més estranya: matar és normal, ferir és una salvatjada. No obstant l'argument, el llibre és literàriament molt bo. 

130. Aquesta nit tanquem, de Manuel de Pedrolo

Com aigua del cel m'ha caigut Aquesta nit tanquem del geni Manuel de Pedrolo, una obra de teatre que sembla escrita aquesta mateixa setmana. El llibre m'ha sorprès tant i l'he trobat de tant rabiosa actualitat que, fins i tot, diria que l'autor l'ha escrit pensant en els fets que actualment es desenvolupen en la nostra societat. Els espectadors de l'obra de teatre presencien un espectacle imprevist: els actors es treuen la màscara i prescindeixen de l'obra en cartell. L'actualitat supera la ficció i els fets que es representaran seran reals. Pedrolo descriu minuciosament els fastigosos entrellats de les clavegueres de l'estat autoritari, personatges d'una obra tan real com els miserables polítics actuals que traspuen feixisme pertot. No ho saben o no ho volen saber, però el seu feixisme i autoritarisme és tan evident que les semblances amb "l'estat de dret actual" fan esfereir. La manipulació, la mentida, la corrupció dels setanta es fa palesa al 2017 amb tanta força que sembla impossible millorar-ho. L'autor descriu episodis reals de la quotidianitat de la suposada decadència del franquisme, quan jo he trobat les beceroles d'actituds arrogants de la quotidianitat de la societat actual. Un final memorable que situa al lector en membre partícip de l'obra de teatre i de la societat present. Una obra de teatre memorable que situa a l'escriptor català en l'excel·lència dels grans narradors de les lletres catalanes i que honraré com es mereix en aquest proper 2018, any del centenari del seu naixement.

129. La transformació, de Franz Kafka

Una de les conseqüències de reconstruir, retocar i remodelar la biblioteca personal és voler tornar a llegir antics exemplars emmagatzemats allà a les prestatgeries. Cada títol que cau a les meves mans em demana tornar a ser llegit, com ha estat el cas de La transformació (La metamorfosis), de Franz Kafka. Ha estat veure'l i tirar-me de cap. El millor d'acumular anys i llibres és que et permet arribar un dia que pots començar a re-llegir-ho tot de nou. Resulta bastant sorprenent comprovar que passen els anys i els clàssics de la literatura perduren amb aquesta solidesa tan increïble. Fa uns vint-i-cinc anys, com a mínim, vaig descobrir una de les frases més potents de la literatura: Als Gregor Samsa eines Morgens aus unruhigen Träumen erwachte, fand er sich in seinem Bett zu einem ungeheuren Ungeziefer verwandelt. Recordo com si fos avui aquell company de la facultat que em va recitar de memòria la primera frase de Die Verwandlung com si es tractés d'un versicle sagrat de la Bíblia. Història de la literatura i la meva pròpia història acadèmica es donen de la mà en una de les millors novel·les curtes que s'han escrit mai. Em va impactar tant en el seu moment que fins i tot vaig llegir-la en alemany. En menys de vint-i-quatre hores he recordat la tràgica vida de Gregor Samsa i la seva cruel transformació en un ésser repugnant. La lluita per reconciliar-se amb la humanitat perduda i les difícils relacions familiars són alguns dels principals temes de la novel·la. La tràgica evolució del personatge és tan impactant que aquesta lectura seguirà marcant lectors pels segles dels segles.

128. Demà a les tres de la matinada, de Pere Calders

Demà a les tres de la matinada de Pere Calders és un viatge nostàlgic a la meva joventut. Aquests dies que estic reconstruint la meva biblioteca, després de pràcticament set anys d'abandonament, he pogut tocar tots i cada un dels meus llibres. Ja ni sé on guardava aquests petits tresors llegits fa tants i tants anys i dels quals ni recordava el seu argument. Aquest exemplar el tinc datat de 1986, fa ni més ni menys que 31 anys. Tenia llavors 15 anys i devorava Calders i Pedrolo com un boig. Interpreto que devia ser alumne de primer de BUP al Seminari i podria ser que aquest exemplar de la Col·lecció El Cangur fos adquirit a la Llibreria TRT del Pere Martell. Els contes de Calders són petits regals per a l'intel·lecte, un microcosmos sociològic que cal analitzar amb lupa. Realment no puc destacar cap dels que he llegit aquests dies abans d'anar a dormir, tots tenen la seva dosi d'ironia fina que t'atrapa de seguida. Els contes són un gènere literari de primer nivell on es poden trobar condensats grans temes de la vida i que el gran Calders dóna un punt de qualitat i de sarcasme màxim. La setmana dels tres dimarts, un home que suïcida el seu personatge (que no la seva persona), el primer astronauta català a la lluna, mirades alienes que embarassen la dona d'un innocent comerciant... un ventall increïble de situacions i personatges que val realment la pena de llegir. Lectura intel·ligent d'un monstre de la nostra cultura.