151. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Com faig darrerament, vull analitzar el llibre en clau de gaudi personal, ja que el tema acadèmic el deixaré pels acadèmics. Aquesta és la meva sort actual i la seva desgràcia habitual. (He llegit una anàlisi crítica d'aquest llibre per la xarxa i estava tan ben escrita que no he entès res).
He anat llegint els contes poc a poc, anar fent i al meu ritme. El meu exemplar està datat el 1985, per tant, tenia jo 14 anys i devia estar fent primer de BUP quan el vaig haver de llegir obligatòriament. D'entrada em sorprèn que en aquella època ens fessin llegir llibres d'aquest estil. Entenc que devia ser perquè Calders podria representar la modernitat de la literatura catalana del moment, i els seus contes devien estar súper valorats per les esferes acadèmiques. A mi em sembla que cal tenir un intel·lecte força generós per entendre la ironia, la literatura i els missatges ocults de la prosa de Calders.
Invasió subtil, el primer conte, només amb dues pàgines i ja et dóna per hores de reflexió. Qui fa la invasió i per què és subtil? La resposta és deliciosa: els japonesos, perquè venen com mimetitzats i no ens adonem. Genial. Els contes es succeeixen amb diversió de temes i petites històries. Destacaria molts d'ells, però només faré menció d'alguns que m'hagin sorprès més: Zero a Malthu, on en un món ideal de vida eterna s'acaba establint un límit de vida als 75 anys; Vinc per donar fe, on s'elimina una parenta sospitosa d'haver-se convertit en una vampiressa; La batalla del 5 de maig, on una recreació històrica quasi acaba canviant la història... En Calders era un geni, no hi ha cap dubte. La lectura pot aprofundir-se una mica i descobrir el veritable missatge i personalitat de l'autor, però això seria ja tasca d'especialistes. A mi el que em fa especial il·lusió és tornar a llegir Pere Calders tants anys després i extreure les meves pròpies conclusions. De fet, haver llegit aquest autor amb 14 anys és com no haver-ho fet mai. Penso també que els contes breus de la part final són absolutament brillants i no puc evitar quedar-me amb el següent: 

 Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.