152. Les set aromes del món, d'Alfred Bosch

Està clar que si no t'agrada el cafè, millor no llegeixis aquesta novel·la. En el cas que t'agradi, llavors, més val que tinguis paciència, et prepares una bona cafetera, et prens el teu temps i esperes el final. Parteixo del fet que aquest llibre és del tot original i no saps, ni de bon tros, on anirà a parar. Només per aquest motiu, ja val la pena llegir Les set aromes del món, per la sensació que tens al davant una proposta única i diferent d'allò habitual.  De fet, al voltant de la pàgina 70 vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però vaig voler insistir, perquè alguna cosa m'atrapava. Potser és l'aroma que desprèn la història (un efecte més cursi que real), però vas fent i sembla que la cosa va millorant amb els capítols. Compte, que ara diré la frase pedant de la meva ressenya i intentaré no esborronar-me a mi mateix: el protagonista fa un viatge iniciàtic a la recerca de la seva personalitat i de l'essència del cafè, l'aroma pura, l'essència de la seva ànima. Vist així, la cosa és flipant. Però jo sóc lector, sóc tribunero i gaudeixo mirant el futbol. Els temes tècnics els deixo pels tècnics i em dedico a gaudir de l'espectacle. Per tant, no entenc el profund magnetisme que desprèn el protagonista allà on va, ratllant pràcticament el fet sobre natural. Tampoc he gaudit de la prosa màgic-realista de l'episodi viscut pel protagonista per Etiòpia. De fet, he estat a punt de deixar el llibre de nou (i ja anaven dos cops) mentre m'endinsava en les llegendàries rondalles africanes. Moments letàrgics que em demanaven a crits un bon cafè per aturar el sopor que em causava el protagonista, mentre entrava en contacte amb la lluna per tal de rescatar-hi la seva humanitat reclosa. Molt dur, molt lluny de la meva racionalitat mental i probablement molt lluny també del significat de tot plegat en aquell moment de la novel·la. Rondalles i llegendes per a explicar a classe, però que no m'han vingut gens de gust. Llavors arribes als episodis finals i la història et sorprèn de manera increïble i insospitada. Per tant, amb paciència i amb molt de cafè, val la pena llegir aquesta novel·la fins al final. Reconec que no m'ha meravellat, però és una  novel·la amb final brillant, i això sempre millora les sensacions.  Com en el bon cafè, és en el regust final on potser, amb sort, hi trobaràs l'essència.