152. Les set aromes del món, d'Alfred Bosch

Està clar que si no t'agrada el cafè, millor no llegeixis aquesta novel·la. En el cas que t'agradi, llavors, més val que tinguis paciència, et prepares una bona cafetera, et prens el teu temps i esperes el final. Parteixo del fet que aquest llibre és del tot original i no saps, ni de bon tros, on anirà a parar. Només per aquest motiu, ja val la pena llegir Les set aromes del món, per la sensació que tens al davant una proposta única i diferent d'allò habitual.  De fet, al voltant de la pàgina 70 vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però vaig voler insistir, perquè alguna cosa m'atrapava. Potser és l'aroma que desprèn la història (un efecte més cursi que real), però vas fent i sembla que la cosa va millorant amb els capítols. Compte, que ara diré la frase pedant de la meva ressenya i intentaré no esborronar-me a mi mateix: el protagonista fa un viatge iniciàtic a la recerca de la seva personalitat i de l'essència del cafè, l'aroma pura, l'essència de la seva ànima. Vist així, la cosa és flipant. Però jo sóc lector, sóc tribunero i gaudeixo mirant el futbol. Els temes tècnics els deixo pels tècnics i em dedico a gaudir de l'espectacle. Per tant, no entenc el profund magnetisme que desprèn el protagonista allà on va, ratllant pràcticament el fet sobre natural. Tampoc he gaudit de la prosa màgic-realista de l'episodi viscut pel protagonista per Etiòpia. De fet, he estat a punt de deixar el llibre de nou (i ja anaven dos cops) mentre m'endinsava en les llegendàries rondalles africanes. Moments letàrgics que em demanaven a crits un bon cafè per aturar el sopor que em causava el protagonista, mentre entrava en contacte amb la lluna per tal de rescatar-hi la seva humanitat reclosa. Molt dur, molt lluny de la meva racionalitat mental i probablement molt lluny també del significat de tot plegat en aquell moment de la novel·la. Rondalles i llegendes per a explicar a classe, però que no m'han vingut gens de gust. Llavors arribes als episodis finals i la història et sorprèn de manera increïble i insospitada. Per tant, amb paciència i amb molt de cafè, val la pena llegir aquesta novel·la fins al final. Reconec que no m'ha meravellat, però és una  novel·la amb final brillant, i això sempre millora les sensacions.  Com en el bon cafè, és en el regust final on potser, amb sort, hi trobaràs l'essència.

151. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Com faig darrerament, vull analitzar el llibre en clau de gaudi personal, ja que el tema acadèmic el deixaré pels acadèmics. Aquesta és la meva sort actual i la seva desgràcia habitual. (He llegit una anàlisi crítica d'aquest llibre per la xarxa i estava tan ben escrita que no he entès res).
He anat llegint els contes poc a poc, anar fent i al meu ritme. El meu exemplar està datat el 1985, per tant, tenia jo 14 anys i devia estar fent primer de BUP quan el vaig haver de llegir obligatòriament. D'entrada em sorprèn que en aquella època ens fessin llegir llibres d'aquest estil. Entenc que devia ser perquè Calders podria representar la modernitat de la literatura catalana del moment, i els seus contes devien estar súper valorats per les esferes acadèmiques. A mi em sembla que cal tenir un intel·lecte força generós per entendre la ironia, la literatura i els missatges ocults de la prosa de Calders.
Invasió subtil, el primer conte, només amb dues pàgines i ja et dóna per hores de reflexió. Qui fa la invasió i per què és subtil? La resposta és deliciosa: els japonesos, perquè venen com mimetitzats i no ens adonem. Genial. Els contes es succeeixen amb diversió de temes i petites històries. Destacaria molts d'ells, però només faré menció d'alguns que m'hagin sorprès més: Zero a Malthu, on en un món ideal de vida eterna s'acaba establint un límit de vida als 75 anys; Vinc per donar fe, on s'elimina una parenta sospitosa d'haver-se convertit en una vampiressa; La batalla del 5 de maig, on una recreació històrica quasi acaba canviant la història... En Calders era un geni, no hi ha cap dubte. La lectura pot aprofundir-se una mica i descobrir el veritable missatge i personalitat de l'autor, però això seria ja tasca d'especialistes. A mi el que em fa especial il·lusió és tornar a llegir Pere Calders tants anys després i extreure les meves pròpies conclusions. De fet, haver llegit aquest autor amb 14 anys és com no haver-ho fet mai. Penso també que els contes breus de la part final són absolutament brillants i no puc evitar quedar-me amb el següent: 

 Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

150. Un món sense fi, de Ken Follett

Anys i panys portava el meu exemplar d'Un món sense fi de Ken Follett esperant en la meva humil llibreria acumulant pols al costadet d'Els pilars de la terra. El devia comprar quan va ser una novetat i el vaig començar l'u de gener d'enguany sense més intenció que anar fent, sense pressa i pensant que el llegiria sense cap pressió. Al tractar-se d'una bèstia de 1.258 pàgines i amb tapa dura, aquest exemplar meu és qualsevol cosa menys còmode. Per tant, vaig decidir convertir-lo en llibre de capçalera de dormitori, un llibre ideal pels minuts previs d'abans de caure als meus inestables somnis. I la cosa ha estat així, pim, pam, pim, pam... i fins avui. L'imaginari de Follett en la seva màxima potència ens trasllada a l'any 1300 cap endavant i allà embogeix en mil i una històries. Personatges entranyables que t'acabes estimant, els típics dolents (dolentíssims) que fan la vida impossible a la resta, la crueltat de l'ésser humà de l'Edat Mitja i les vicissituds d'una vila medieval s'entortolliguen plegades amb l'afegitó d'un convidat molt especial: la pesta. Resulta impossible resumir aquest llibre o senzillament valorar-ho de forma específica. La veritat és que et trobes de tot, un munt d'aventures i d'esdeveniments sense fre que pots anar llegint en capítols com si d'una sèrie de televisió es tractés. Com sempre que passa en la novel·la històrica, temo caure en el parany de no distingir la ficció de la realitat. Confio plenament en els coneixements tècnics de l'autor sobre el tema arquitectònic, de manera que per aquí anem bé. Per altra banda, la societat feudal resulta esfereïdora des del punt de vista de la classe baixa, tan supeditada a la noblesa i al clergat que fa mal al cor només de pensar-ho. L'anècdota més simpàtica s'ha produït en el marc de les coincidències, ja que la meva companya de l'escola Meritxell i jo hem estat llegint pràcticament de forma simultània el mateix llibre. Bona experiència en general, encara que marxo pensant que he patit massa vivint aquestes setmanes a l'Edat Mitjà de la mà del gran Follett. Un món sense fi és el llibre número 18 que llegeixo d'aquest autor i em sembla que només em deu faltar Una columna de foc, llibre que espero llegir el proper estiu.

149. Dies a la ciutat, de Jordi Tiñena

Després del meravellós Peix de gat d'en Jordi Tiñena, el meu llibreter de confiança, l'Albert Vilaró, em va deixar el Dies a la ciutat del mateix autor. D'entrada ja vaig veure que aquest era un altre estil de llibre. Aquest cop calia fer un viatge més llunyà en el temps, de nou a Tarragona això sí, però aquest cop a la meitat del segle XVI. El més sorprenent de tot va ser sense cap mena de dubte el nom del protagonista, Cristià Aventín. Més coincidència, impossible. Resulta estrany que el personatge principal d'una obra literària tingui el meu mateix cognom (amb la diferència de la v per la b). Per altra banda, també resulta una gran coincidència que els fets s'esdevinguin a la Part Alta de Tarragona, el barri que després de tants anys he acabat estimant com a propi. Amb aquestes peculiaritats encetava la lectura sense intuir sobre què aniria l'argument. Amb un lèxic i una prosa al més pur estil del Tiñena, la història gira al voltant d'un traginer i contrabandista que ha de fer una "parada obligatòria" a la ciutat de Tarragona. La seva estada coincideix amb un vell inquisidor aragonès en hores baixes que està a ciutat a punt d'acabar la seva darrera missió amb el Sant Ofici. Tot es barreja i acaba amb un batibull general on es veu embolicat mig poble. Dies a la ciutat  és una novel·la històrica extremadament interessant pel lector tarragoní inquiet, aquell individu desitjós de veure com era la seva ciutat i la seva gent tants anys enrere. Em deia el meu llibreter de confiança que aquesta era la història d'un parent meu. Home, no crec, però ho podria haver estat. Em fa il·lusió pensar-ho, perquè en Cristià Aventín és un personatge entranyable, carregat de sensibilitat, un home de paraula, un aventurer, un valent i, fins i tot, diria jo, un autèntic anti-sistema de l'època. 

148. Divergente, de Veronica Roth

Dies de molta lectura eclèctica m'han portat a ventilar-me en molts poc temps el Divergente de Veronica Roth. Realment ha estat una novel·la inesperada que he llegit com per solidaritat amb la Yasmine. En les darreres dues setmanes la nena s'ha llegit pràcticament la trilogia sencera, de manera que m'he deixat portar per la curiositat. S'ha de reconèixer que el llibre és extremadament divertit i que és un autèntic passa-pàgines. Des d'un punt de vista més literari jo en destacaria el concepte distòpic del plantejament polític. Quin seria el govern ideal després d'un cataclisme mundial? La resolució de l'autora (sorprenentment jove) és un sistema organitzat amb una mena de consell de savis, gestionat per 49 membres de la facció d'Abnegació, els altruistes, i amb només un membre pertanyent a una altra de les altres faccions, concretament d'Erudicció. Però com que l'ésser humà és com és, aquest suposat sistema ideal també falla i comença la veritable acció. Particularment m'ha sorprès la imaginació i la maduresa de l'autora, la qual ha creat un món ben peculiar i m'ha fet reflexionar força. Dividir la societat per categories humanes sorgides de les seves pròpies virtuts, de manera que s'estableixi un model social equilibrat que porti a la pau mundial, és, simplement... flipant. La resta del llibre és una pel·lícula, i, per tant, anar fent. Em queda el dubte sobre si seré capaç de llegir la segona part o no. De moment, tinc tants llibres començats que deixaré les pel·lícules per a la tele.

147. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo

Una de les poques (poquíssimes) parts positives de la parada obligatòria que representa la malaltia de la Yasmine és que tenim temps per estar a casa. Òbviament vull dir que a penes sortim per a res, màxim baixar la gossa i comprar subministres alimentaris. Per aquest motiu, la lectura s'ha convertit en un dels passatemps més factibles per a nosaltres. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo ha estat l'exemplar escollit aquest mes de març per seguir commemorant l'Any Pedrolo en tota la seva dignitat. De nou l'autor mostra la seva vena creativa i ens desplaça a les beceroles de la humanitat, esdevenint cronista de la creació de l'ésser humà. Per aquest motiu es centra en un personatge ben peculiar, Lilith, la que segons ens diu la "tradició" fou la primera dona d'Adam. Déu, en la seva infinita sapiència, considera que cal una altra dona que "ajudi" la primera en la difícil tasca de la procreació humana. Per aquest motiu crearà Eva de la costella d'Adam i això es convertirà en la perdició del pobre home. Aquesta i d'altres teories configuraran un compendi teològic marca de la casa de l'autor de Tàrrega. La veritat és que està tan ben escrit tot plegat, que no saps si estàs llegint un text real o un sorgit de la més profunda de les imaginacions pedrolonianes. El compilador del text va trobant per casualitat fragments perduts que van construint un compendi teològic complet. El cronista descriu diverses teories sobre el conflicte entre Lilith i Eva com a precursores del model femení humà i les veritables intencions de la divinitat en el moment de la creació. La veritat és que és tot tan flipant que davant del resultat obtingut només et pots treure el barret. Com podia ser Pedrolo tan extraordinari? Això és com quan veus un humorista i et fa dues-centes imitacions perfectes. Em passa el mateix amb Pedrolo. A mesura que vas llegint els seus llibres, vas entenent millor el fet que se'l consideri un dels escriptors més prolífics de la nostra llengua. Cada llibre és un misteri.