353. El ángel perdido, de Javier Sierra

Quan portes 400 pàgines d'un llibre, s'acosta el final de la història i et resulta del tot indiferent com acaba, la cosa no funciona. Així ha estat aquest El ángel perdido de Javier Sierra, una novel·la que havia agafat amb moltes ganes, però que dues setmanes després de lectura diària considero que ha estat una pèrdua de temps. Ho dic perquè tinc una pila considerable de llibres pendents i aquesta història no m'ha atrapat en absolut. Una barreja de novel·la d'acció, misteri, esotèrica i històrica sense base lògica: unes pedres màgiques que quan estan en contacte entre elles pots parlar amb Déu mitjançant els àngels. Au va, quina mena de relat és això, sense el dinamisme del Clive Cussler i amb una mena de poti poti entre un dolent armeni, una atractiva arqueòloga espanyola, el seu marit climatòleg segrestat, un policia gallec marxista, la CIA, el President dels Estats Units, les pedres d'Adam i l'Arca de Noé. Infumable. Amb l'empara dels drets del lector abandono la lectura quan ja faltaven unes 100 pàgines i així recuperar-me de la indignació que porto. Les expectatives eren molt altes (La novela més esperada tras La cena secreta) i el resultat bastant tebi. No entenc com el mateix escriptor de La cena secreta hagi escrit aquesta novel·la.