379. Siddharta, de Hermann Hesse

Siddharta de Hermann Hesse no sembla una novel·la, sembla el desenvolupament d'una filosofia espiritual. Un jove de la casta dels brahmans abandona la llar familiar a la recerca d'un estadi espiritual superior. Per aquest motiu intentarà relaxar les seves elevades aspiracions passant un temps amb els místics "samanes", aïllant-se i defugint del seu propi ésser. No n'hi haurà prou i els abandonarà, acompanyat en tot moment del seu amic de la infància, en Govinda. Tots dos iniciaran la recerca de Gotoma, el presumpte gran Buda de la regió. Tampoc trobarà en Siddharta el consol espiritual que necessita i buscarà un nou objectiu. Aquest cop troba, ja per separat, un nou interès, aquest cop més carnal. A partir d'aquí entra en una nova fase d'abandonament inconscient de l'essència humana i esdevé un simple titella del sistema (com jo, vaja). Acabarà convertit en una espècie de burgès, carregat de plaers mundans, però cada cop més buit interiorment. Malgrat tot, passen els anys i s'adona que aquest tampoc era el seu destí, tot tornant a l'aïllament. Serà als costat d'un barquer d'un riu on retornarà a l'espiritualitat i a la recerca de l'absolut i de la veritat. Durant tota la vida anirà apareixent en Govinda en visites que el marcaran força, ja que a diferència del primer, el segon es va establir de forma definitiva amb el Buda i la seva doctrina més concreta. Siddharta busca en el JO el refugi i la lluita per a la recerca de la seva essència. Un llibre apassionant i magistralment escrit on trobes reflexió, bellesa i un punt de llibre d'autoajuda en versió literària. També m'ha fet gràcia tornar a llegir un llibre de l'època d'universitari. Aquesta està sent la millor part del confinament.