L'altre dia la meva companya Àngels del col·legi em va dir: "a tu t'agradaria El pelegrinatge insòlit de Harold Fry, de Rachel Joyce". Ho deia ella per aquesta fal·lera meva de fer llargues caminades i retrobar-me amb mi mateix. És cert, el llibre és extraordinari. Per a molta gent seria un argument molt original, però per a mi no ho és gens. Un home que camina... camina molt, uns mil quilòmetres. Travessa tota Anglaterra de punta a punta per carreteres amb un objectiu simple, saludar/acomiadar-se/tornar a veure una vella amiga. L'objectiu en ell mateix és des del meu punt de vista relativament irrellevant, malgrat la seva contundència (no m'agraden les malalties terminals). No menciono l'objectiu perquè a mi el que realment m'agrada d'aquesta novel·la és la caminada. Arriba un moment a la vida que toca caminar, fer un pas al davant i moure's. Les circumstàncies et poden frenar anímicament o físicament, però no són excusa per com a mínim, intentar avançar. En Harold Fry camina, es retroba, posa les coses al seu lloc, canvia la seva ment i es renova completament com a persona. La seva dona fa un viatge emocional paral·lel al seu i també es transforma. La idea del llibre és genial, encara que jo sincerament suprimiria més de cent pàgines. Entenc que calia conèixer les causes i els motius que porten en Harold a caminar i que són la base de tot plegat. No obstant, la problemàtica presentada, malgrat la duresa, no deixa de ser un exemple més de com és de dura la vida per a molta gent. Cadascú té la seva realitat i cadascú pot fer la seva caminada expiatòria o de supervivència. La veritat és que després de llegir aquest llibre la meva ment s'ha activat de seguida i ja busca camí, perquè no hi ha res a la vida millor que un "laaaargo paseo de ensimismamiento en positivo".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada