357. Les aventures d'en Nic al Priorat, de Rosana Andreu

Les aventures d'en Nic al Priorat de Rosana Andreu ha estat l'excusa perfecta per gaudir de moltes hores de qualitat amb el meu fill Jan Pol. Només per això ja val la pena aquesta novel·la basada en fets reals i tocat per l'àngel del condiment literari deliciós que hi posa la Rosana Andreu. La veritat és que el llibre ens va arribar de les mans del seu editor, en Jordi Folck. El que no esperàvem era que faríem una lectura "pluridimensional", ja que els episodis de Porrera i de Siurana els hem llegit in situ, al mateix lloc on passen a la realitat i a la ficció. L'ermita de Sant Antoni de Porrera i el bonic poble de Siurana van ser escenari on realitat i ficció es barrejaven en la nostra lectura. Sobre l'argument del llibre, només podem dir coses positives. El viatge des de Garcia a Prades, travessant pràcticament tot el Priorat, és un compendi d'episodis d'allò més divertits que ens han fet gaudir tant al nen com a mi. El pobre gosset Baf es perd i en Jordi i el Nic van rastrejant el seu pas. Poc a poc s'hi van apropant, però anem vivim anècdotes o historietes per cada poble que passem. Curiosament en Pere Estivill de la Fonda El Recó ens va explicar ahir com va ser l'episodi real que va viure amb en Nic a la mateixa plaça Major de Cornudella. En un estil amè, dinàmic, sense complicar-se la vida, les diverses narracions transcorren una darrera l'altra deixant sempre un somriure a la boca. Llàstima que no poguéssim anar a la presentació del llibre, però tenim pendent que l'autora ens el dediqui algun dia.

356. Canviar el consum per canviar la vida, de Carles Armengol

El millor plaer de disposar d'aquest llibre és que me'l va regalar l'Empar per Nadal, i això ja justifica cada pàgina que llegeixi. Canviar el consum per canviar la vida de Carles Armengol parteix d'una encíclica papal que m'ha deixat d'allò més sorprès: la "Laudato si'" del papa Francesc. La primera part del llibre està centrada en aquest text i en fa una anàlisi en clau ambiental molt interessant. No m'hauria pensat mai que el papa actual entrés tan directe sobre temes ambientals, mostrant cert coratge i sense que li tremolessin les cames. A continuació, el llibre fa una profunda reflexió sobre el consum racional en tots els seus aspectes: alternatives, formes correctes, assessoraments previs,... L'assaig també fa una important referència al concepte ètic i moral del consumisme com a model de vida i que caldria evitar. L'autor fa una contundent acusació al model econòmic que prima el benefici per damunt del "ser", contraposat a un "tenir" que menysprea la veritable essència humana. L'obra acaba amb un compendi sobre la manera de treballar el concepte de l'ecologisme des de la seva perspectiva escolar. En  definitiva, un text on et trobes amb molta pedagogia ambiental i força propostes absolutament assenyades basades en el sentit comú. Una lectura molt correcta que m'ajuda a seguir treballant i lluitant per a un consum coherent basat en el respecte mediambiental. Gràcies Empar, un llibre fantàstic!

355. Ullals, de Salvador Macip i Sebastià Roig

Llegir novel·la juvenil em regenera per dins i m'estimula la imaginació. Com a mínim això m'ha passat amb aquest Ullals de Salvador Macip i Sebastià Roig, una trepidant novel·la d'acció i aventures de xavals. La història gira al voltant d'un noi que víctima del seu lamentable comportament rep un càstig inesperat: ingressar a una escola de l'interior de l'Empordà per a nois conflictius. Allà entrarà en contacte amb uns estranys personatges i un parell de "reclusos" més, perquè així és com sembla aquell lloc, una institució penitenciària. A tall d'incrementar el misteri a tot això es sumen unes estranyes bèsties feréstegues (suma de senglar i humà) que impossibilitaran qualsevol intent d'escapatòria. El jove, extremadament inquiet, no permetrà ser domesticat i farà tots els possibles per tal de fugir d'aquell dantesc lloc. Procurarà relacionar-se amb els altres dos companys, però la situació està molt lluny de semblar controlada. Bé, una novel·la que em feia falta, d'aquelles de gaudir i de passar-t'ho bé. He entrat en una dinàmica intel·lectual massa elevada i a mi em va el rotllo passar pàgines i gaudir de la lectura. La meva vida és prou espessa i necessito literatura que em desestressi i m'atorgui moments de disbauxa. L'estiu potser és més adequat per llibres densos i amb perfils psicològics complexos. Ara em va de primera una aventura que si fos escrita en anglès i per a un públic anglosaxó seria un guió ideal per a una pel·lícula. De fet, m'ha faltat temps per a explicar-li l'argument a la Yasmine i delectar-me amb detalls que sé que a ella li agraden. Penso que en Macip aquest és un tio llest que sap on clavar-la: literatura juvenil que et crida l'atenció i t'atrapa des de la primera pàgina. Ho desconec, però segur que és un crack entre el seu públic. Marxo content i llegiré algun llibre més d'ell.

354. Taüt de naftalina, seda i cotó, d'Àngel-O. Brunet

Taüt de naftalina, seda i cotó d'Àngel-O. Brunet és una lectura que no et deixa indiferent. De nou, una dosi de la literatura d'aquest home t'enforteix l'esperit i et fa recuperar els sentits. Una nova pel·lícula de cinema negre amb un Marc Macintosh pletòric que m'ha tret més d'un somriure. La curiositat del cas és que resulta que he llegit la que va ser la primera novel·la del tarragoní, un fet que encara valoro més tenint en compte que a partir d'aquesta història el concepte Macintosh va tenir la continuïtat que li calia. Detectiu privat de pa sucat amb oli, en Marc rep un encàrrec habitual: trobar un desaparegut. El cas el condueix a revisar els baixos fons de la ciutat i a gestionar el tema en el truculent submón de la delinqüència habitual, la prostitució cutre i drogoaddictes de baixa estofa. La presumpta culpable comparteix secrets d'infància amagats que sortiran a la llum i que trasbalsaran el pobre Marc. Una novel·la en mode guió cinematogràfic que m'ha fascinat com quasi totes les altres de l'Octavi Brunet. L'estil és absolutament espectacular i un model que encara no he vist repetit en cap altre autor. Molt content, doncs, de sumar un llibre de lectura ràpida i d'aquelles que et fan sentir bé. Fa temps que penso que aquest senyor hauria d'estar més considerat dins d'espectre d'autors locals.

353. El ángel perdido, de Javier Sierra

Quan portes 400 pàgines d'un llibre, s'acosta el final de la història i et resulta del tot indiferent com acaba, la cosa no funciona. Així ha estat aquest El ángel perdido de Javier Sierra, una novel·la que havia agafat amb moltes ganes, però que dues setmanes després de lectura diària considero que ha estat una pèrdua de temps. Ho dic perquè tinc una pila considerable de llibres pendents i aquesta història no m'ha atrapat en absolut. Una barreja de novel·la d'acció, misteri, esotèrica i històrica sense base lògica: unes pedres màgiques que quan estan en contacte entre elles pots parlar amb Déu mitjançant els àngels. Au va, quina mena de relat és això, sense el dinamisme del Clive Cussler i amb una mena de poti poti entre un dolent armeni, una atractiva arqueòloga espanyola, el seu marit climatòleg segrestat, un policia gallec marxista, la CIA, el President dels Estats Units, les pedres d'Adam i l'Arca de Noé. Infumable. Amb l'empara dels drets del lector abandono la lectura quan ja faltaven unes 100 pàgines i així recuperar-me de la indignació que porto. Les expectatives eren molt altes (La novela més esperada tras La cena secreta) i el resultat bastant tebi. No entenc com el mateix escriptor de La cena secreta hagi escrit aquesta novel·la.

352. Ciutat fantasma, de David Marín

Ciutat fantasma de David Marín és una lectura de cap de setmana no prevista encara. La meva idea era acabar algun dels llibres oberts, però la falta de temps m'ha fet decidir llegir una lectura ràpida per no baixar el ritme de ressenyes, ja que m'agrada acabar un llibre com a mínim cada setmana. En aquest cas l'he encertat de ple. Després vindran de cop els llibres que porto a la meitat, però m'és absolutament igual. Dissabte i diumenge m'ha acompanyat, doncs, en David Marín, autor absolutament desconegut per a mi i que m'ha sorprès força. Una història que m'ha semblat resumida pel propi autor a la plana 123 del mateix exemplar: Vaig escriure a la llibreta vermella. L'operació contra els okupes. L'interrogatori a la detinguda. La violència d'en Fuentes. L'Ainhoa. X.B. sota la pluja. L'havia tingut a l'abast. Però en realitat no tenia res. Només un forat d'odi a l'ànima... Uau, el resum de la situació i la conseqüència psicològica de tot plegat. No obstant, el millor del llibre és el capítol 1, un punt d'inici que et deixa sorprès i que et manté a l'espera durant tota la lectura. La veritat és que un mosso d'esquadra fora de lloc emocional investigant pel seu compte és un bon reclam. Molt bé la descripció psicològica del personatge i molt bona l'estructura general del relat. Això és el que m'agrada d'aquesta editorial, que mai saps què et tocarà llegir (allò que deia del bon criteri del Marc Moreno, de professió editor, escriptor i recomanador professional). Tornar a Barcelona comporta reviure el passat i la nostàlgia, moments ja oblidats i desapareguts. El mosso vol recuperar una antiga amistat, però en aquesta recerca hi troba la seva miserable essència humana i la manca de sentit de la seva pròpia vida actual. M'ha encantat la idea i el llibre en general. He vist que l'autor també és un dels escriptors dels Assassins de Ponent. Pot resultar interessant...

351. Noves dames del crim, a cura d'Anna Maria Villalonga

Aquesta lectura és d'aquelles que van bé per anar llegint, quan et ve de gust fer-te unes paginetes i quan vas just de temps. El volum presenta un recull de 13 relats d'estil "negre" escrits tots per dones i que et distreuen i et sorprenen per separat. Cada història és més o menys fosca i vas alternant diferents estils (que ja va bé). Vaig començar per l'últim, el relat de l'Anna Maria Villalonga, "El violí mut", una història asfixiant i amb aquell toc tan característic de la gran Anna (cada dia m'agrada més). He pogut fer una mica d'homenatge a la Isabel Clara Simó, la protagonista del primer conte del recull, "La malaputa", tot un títol premonitori. Destaco també "La carnissera" de la Gemma Pasqual, una altra escriptora que també he gaudit abans i que en aquest cas fa que et tornis vegetarià de cop. M'ha sorprès la sobrietat del conte de l'Elisenda Roca i l'originalitat d'alguna de les escriptores que realment no havia sentit mai. Tampoc cal mencionar-les totes, perquè això és un "anar fent". Tots els relats són interessants, potser un dels que més m'ha agradat és aquell de la mare que "distribueix" el seu amor entre els seus fills, les trilogies amoroses amb finals mortals, magdalenes enverinades, amanites faloides, artistes que reclamen ingressos per pagar la hipoteca... molt bé en general, un llibre fantàstic de veritat. El problema sóc jo i la meva pèssima memòria. Aquests reculls tenen allò de fer un petit tast literari de diversos autors o autores i canviar de seguida, un fet que només vaig valorar com cal amb l'Assassins del Camp. Aquell cop vaig proposar-me llegir un llibre de cada autor present, ara ja ni recordo qui ha escrit què. Bé, ja porto llegits els primers 13 exemplars de l'editorial Llibres del Delicte. Seguirem.

350. Els dits dels arbres, d'Anna Maria Villalonga

Va escriure l'Anna un tuit confirmant que aquest era un llibre "diferent" dels anteriors. Així es percep des de la primera línia i de seguida t'adones que toca entrar dins d'un personatge amb una ment complicada i densa. La Irene acaba de sortir d'una institució mental i massa fantasmes li ronden encara pel cap. La teràpia receptada pel seu metge sembla interessant: escriure. Cal tirar enrere i "tancant ben fort els ulls" rememorar escenes barreja de nostàlgia i dolor. No és un llibre senzill, ja que no resulta fàcil saber on anem i quina és la sortida a les vicissituds encastades en la persona de la Irene. No m'agrada el que llegeixo. La culpa no és de l'Anna, ella és una excel·lent narradora. Ho dic perquè aquest és un llibre no apte per a nostàlgics i en el meu cas la nostàlgia és una malaltia: "em desdic de l'intent de recordar. No em fa cap bé. Encara és pitjor". Exactament això vaig sentir en les meves classes de body balance quan em feien rememorar moments feliços i jo no volia tornar al present. La solució sembla que rau en el futur, però quin és el futur d'una persona que "no viu"? Aquesta no és una història d'alegries i festes, és una història intimista i provocadora, d'aquelles provocacions que et toquen el voraviu. Això passa perquè l'Anna Maria Villalonga coneix el personatges a fons, perquè els crea amb ànima i els fa tan reals que prens amb tu la seva essència. Per tant, no ho pots passar bé quan caus en la síndrome de l'empatia i vius la història com si fossis tu el protagonista. Jo, que no sóc ningú, (però ningú eh!), simplement opino i no valoro res més que el que sento. I per a mi la gran virtut de l'Anna és que es treu de la màniga un personatge i te'l creus, existeix, està davant dels teus ulls, comparteixes patiment, maleeixes la seva fatalitat, i... pots caure amb ell. Aquesta dona és una escriptora magistral.