Acaba la temporada de lectura del 2017 amb 53 llibres llegits i amb grans perspectives pel proper 2018. El darrer exemplar ha estat A woman of no importance, una altra obra de teatre de l'irlandès Oscar Wilde. Evidentment es tracta d'una re-lectura, però aquests dies s'acabava l'any i he volgut esprintar una mica per tal d'assolir una xifra digna de lectures. Pel 2018 ja tinc previstos grans volums i re-lectures fascinants de gent com Mann, Shakespeare, Follett o Forsyth. Pel que fa a aquesta història val a dir que l'autor decapita satíricament la societat aristocràtica anglesa de tal manera que entenc que acabés tenint més enemics que amics. Fins i tot em sembla estrany que tractant-se d'una de les primeres obres de l'autor en Wilde fos tan valent de presentar-la públicament. El retrat que es fa de l'alta societat anglesa és tan satíric i burlesc que fins i tot sembla insultant. La superficialitat de l'aristocràcia britànica queda en tan evidència que sorprèn. Només es salva "la dona sense importància" que desprèn els valors més humans i que posa cadascú la seu lloc. La hipocresia i la mentida de la classe alta de la societat es posen de manifest i demostren un fet que encara avui es pot constatar: les normes estan bé pels altres, però no per nosaltres, que fem els que ens dona la gana. Bé, fins aquí el curs literari 2017, bon any, bon vent i barca nova.
Arriba un moment de la teva vida que no recordes els llibres que has llegit, ni sobre de què anaven els seus arguments, ni, fins i tot, si t'havien agradat o no. Aquell dia decideixes que millor anar-ho anotant tot i fer recompte. Hereu de llibretes i blocs anteriors, aquest és l'inevitable bloc de les meves lectures. Recull de títols, opinions i cert estadisme des del 2016.
diumenge, 31 de desembre del 2017
dissabte, 30 de desembre del 2017
136. Tocats pel foc, de Manuel de Pedrolo
Ja he començat el meu homenatge particular al qui per a mi és el millor escriptor en llengua catalana de tots els temps: Manuel de Pedrolo. Durant el 2018, any en què es celebra el seu centenari, penso llegir els 25 exemplars diferents que tinc a casa i altres que pugui anar aconseguint. El millor de tot és que també és un exercici important de nostàlgia en el meu cas concret. Val a dir que Tocats pel foc va ser un regal que em van fer el 16 de maig de 1986, el dia del meu quinzè aniversari. Segons consta en una inscripció que vaig fer en el mateix llibre, el vaig acabar de llegir el 12 d'agost de 1986. Estem parlant, doncs, de fa més de 31 anys! Pedrolo era la meva lectura de capçalera en aquells anys inicials de la meva vida i sento que llegir-lo de nou és necessari i absolutament entranyable. En aquesta ocasió la trama s'esdevé en una barraca prop de la ciutat de Barcelona on malviuen un matrimoni amb la seva filla de 21 anys. Arriba un estrany i misteriós "intel·lectual" amb el que inicien tot un seguit de converses de sobretaula que provoquen una profunda reflexió en el lector i en els altres personatges. Allà on hi havia por i resignació, el nouvingut plantarà la llavor de l'esperança i del compromís. Quina passada de llibre i quina actualitat tan notòria que encara té el text d'en Pedrolo. Em sorprenc moltíssim sobre aquest aspecte, un fet que ja em va passar en el darrer llibre seu que també vaig llegir aquest mes de desembre. La noia viu resignada en un lloc sense futur, la seva vida ha perdut el sentit i la simple supervivència esdevé l'únic objectiu del seu present. La societat adormida és còmplice i responsable de la injustícia que viu, i per tant, ella, en tant que forma part de la mateixa societat, també és responsable de la seva pròpia misèria. Brutal.
«L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.»
divendres, 29 de desembre del 2017
135. The importance of being Earnest, d'Oscar Wilde
Quan tants anys enrere vaig començar a tenir una biblioteca amb cara i ulls no podia faltar l'estanteria dedicada a Oscar Wilde. Formava part d'un espai dedicat als autors preferits i que no havia rellegit en cap moment en els anys posteriors. El fet és que acabo el 2017 tenint instal·lada la nova biblioteca personal i m'han vingut ganes de tornar a llegir antics clàssics. The importance of being Earnest, d'Oscar Wilde em sona d'haver-lo llegit fa tot just uns 17 o 18 anys, probablement a la fàbrica on treballava, allà amagat entre canonades i camions cisterna. Ara mateix no em sonava com anava la història, però segur que en el passat vaig gaudir de la seva lectura tant com ho he fet ara. Aquesta breu obra de teatre és brillant, absolutament entretinguda, divertida, irònica i amb un anglès ben fàcil per poder-lo seguir sense dificultat. Els personatges són encantadors, realment l'essència de la literatura de Wilde. Les ironies quasi que superen en quantitat les simple frases de la narració, on s'inclou la celebèrrima sentència All women become like their mothers. That is their tragedy. No man does. That’s his. Es tracta d'una comèdia romàntica emmarcada al Londres de finals del segle XIX on s'ironitza sobre la natura del matrimoni, de les convencions socials i de la hipocresia general de l'aristocràcia. En Wilde fa retrats ben simpàtics d'aquests personatges que fan que l'estil sigui dinàmic, senzill de seguir i que realment et sedueixi amb facilitat. He rigut mentre llegia, un fet extraordinari si tenim en compte que l'autor va escriure aquesta obra fa més de 100 anys. Hi ha genis que haurien de ser de lectura obligatòria pels segles del segles i l'Oscar Wilde és un dels millors.
dijous, 28 de desembre del 2017
134. La guarida de los demonios, de Carolina Mamzeridis
No em resulta gaire complicat analitzar aquest sorprenent La guarida de los demonios de Carolina Mamzeridis. I no m'ho resulta perquè només puc fer-ho des d'una òptica purament estilística, no de l'obra pròpiament dita. Ho dic perquè de la mateixa manera que no puc opinar massa sobre poesia o sobre física nuclear, encara puc opinar menys sobre una novel·la pertanyent al més pur gènere fantàstic. No he estat mai un fan d'aquest gènere i em costa molt assimilar un argument i uns personatges que no m'atrapen en cap moment. A nivell personal he estat sempre una víctima de la meva més absoluta racionalitat, una condició que m'allunya (i molt) de les realitats paral·leles amb tints onírics. Malgrat això, només llegint les primeres pàgines ja t'adones de la riquesa del lèxic, del peculiar estil directe, de les plasticitats i del contundent ús (fins i tot aclaparador) de la imatge visual en la prosa de la Carolina. L'autora sembla que deixi fluir la seva imaginació de forma descontrolada, creant quadres plàstics inabastables amb només una simple lectura. Carolina coneix les tortuositats de les emocions humanes i les traspassa a la literatura com si d'un quadre es tractés. Domina l'art de la paraula de forma excepcional i obliga el lector a rellegir paràgrafs sencers per poder treure'n tot el suc. Comentaris a banda faria sobre l'argument de la novel·la, ja que em costa molt gaudir de la lectura sobre el patiment humà, del dolor, de l'obsessió per fer el mal... Les víctimes han de patir un dolor tan terrible que provoca en mi una repulsió absoluta. Interpreto que aquest és el concepte d'aquest estil de novel·la: provocar por, pànic, ràbies, sentir el dolor com a propi, bàsicament traslladar el dolor de les víctimes al propi lector. Per a cada gènere hi ha un lector i, per a gustos, cadascú té el seu. Agraeixo a Carolina Mamzeridis que m'hagi mostrat un camí a seguir i la felicito especialment per la qualitat exquisida de la seva prosa.
dimarts, 26 de desembre del 2017
133. Life expectancy, de Dean Koontz
Aquests han estat uns magnífics dies de Nadal que m'han permès fer un esprint literari de primer nivell. Després dels festivals de l'escola i d'acabar amb la feinada pròpia de final del primer trimestre, vaig començar a audio llegir el Life expectancy, de Dean Koontz. Més de 500 pàgines en anglès que he devorat en una sola setmana, tot compartint el temps amb el London del Rutherfurd, i que també acabaré en breu. Pel que fa al llibre del Koontz, val a dir, que m'ha encantat. Ha estat una veritable sorpresa i un autèntic divertiment seguir la vida (més aviat el destí) del protagonista d'aquest llibre. Neix un nen i amb ell una profecia que inclou les cinc dates més terribles de la seva vida. La història que s'esdevé a continuació és la del seguiment de la seva predestinació, els perills predefinits que marcaran la seva vida. Uns personatges absolutament entranyables i un estil ideal fan d'aquest text un passa-pàgines apassionant. En Jimmy Tock és un protagonista meravellós, completament "normal", carregat d'una bonhomia absoluta que atrapa al lector des de la primera pàgina. El dia del seu naixement porta sota el braç les cinc dates que obren tot el misteri del seu esdevenidor, les quals fan que personatges i lectors visquin el futur amb "expectatives" diverses. El mateix autor fa un interessant joc de paraules entre "l'esperança i les expectatives de la vida", deixant clar que cal tenir moltes expectatives per tal de poder assolir el màxim d'objectius vitals. En definitiva, un llibre espectacular on l'amor surt victoriós i derrota clarament al mal. Recordant una mica els altres llibres del mateix autor, penso que aquest ha estat el que més m'ha agradat.
dissabte, 16 de desembre del 2017
132. Sembla mentida!, de Yak Rivais
És bonic compartir lectura amb en Jan Pol, i més, si es tracta dels minuts abans d'anar a dormir. El llibre que hem escollit és Sembla mentida! de Yak Rivais, un prolífic autor francès de llibres juvenils força conegut a França. Realment podem fer una doble crítica o valoració: per una part en Jan Pol ha sortit content (i prou) i jo, per tant, també, encara que ho puc matisar tot una mica més. Ara bé, el llibre és un recull de contes sobre nens i nenes, alguns més divertits que altres, però que en cap cas et deixen indiferent. Els súper poders d'aquests nens són d'allò més simpàtics: volar, fer forats, fer caure arbres, caminar per sota l'aigua, menjar llibres, estar en dos llocs al mateix temps... He investigat una mica i he vist que l'autor és mestre i treballa a partir de les seves pròpies experiències. És una gran idea, ja que aquests anys meus com a mestre m'han servit per conviure al màxim amb la potentíssima imaginació dels meus alumnes. Realment si jo recollís les increïbles idees que m'han arribat a l'escola, podria publicar també un fantàstic llibre de contes infantils. En definitiva, penso que ho hem passat molt bé i espero ben aviat trobar un altre llibre per llegir amb el nen.
diumenge, 10 de desembre del 2017
131. Green Hills of Africa, by Ernest Hemingway
He tingut l'ocasió de llegir i escoltar mitjançant l'audiobook del youtube el Green Hills of Africa de l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway. Es tracta d'un llibre de no ficció amb personatges reals, on el principal protagonista és el mateix autor, la seva dona i un bon amic. Els tres es troben de safari per Tanzània amb l'objectiu únic de caçar. En primer lloc m'agradaria aclarir que he trobat que l'estil literari i la qualitat del text són extraordinaris, realment a l'alçada d'un súper escriptor com en Hemingway. La narració dels fets propis d'un safari i la descripció dels ambients que el caracteritzen són tan llunyans del meu tarannà personal que he arribat a sentir autèntic menyspreu per la novel·la. He trobat que la personalitat de l'autor resulta bastant desagradable: un home obsessionat pels trofeus, per l'enveja, amb un concepte de la moralitat humana bastant allunyat del meu. Les sensacions que viuen els caçadors, totalment respectables, em provoquen autèntica repulsió. Detesto aquest afany per matar animals i les excuses que el mateix autor arriba a fer em semblen grolleres i repugnants. La caça en un safari l'he viscuda com la viu el mateix autor, com un repte personal inexplicable de carregar-se éssers vius. L'autor/protagonista fins i tot arriba a insultar les víctimes innocents, fent-ne una mena d'exercici intrèpid de valentia i honor. No entenc el concepte de la caça i no he entès la satisfacció extrema amb la que es viu el fet de cobrar una peça. Curiosament l'autor viu un remordiment ben curiós en el moment en què deixa ferida una peça, un fet que l'arriba a causar una culpabilitat encara més estranya: matar és normal, ferir és una salvatjada. No obstant l'argument, el llibre és literàriament molt bo.
dissabte, 9 de desembre del 2017
130. Aquesta nit tanquem, de Manuel de Pedrolo
Com aigua del cel m'ha caigut Aquesta nit tanquem del geni Manuel de Pedrolo, una obra de teatre que sembla escrita aquesta mateixa setmana. El llibre m'ha sorprès tant i l'he trobat de tant rabiosa actualitat que, fins i tot, diria que l'autor l'ha escrit pensant en els fets que actualment es desenvolupen en la nostra societat. Els espectadors de l'obra de teatre presencien un espectacle imprevist: els actors es treuen la màscara i prescindeixen de l'obra en cartell. L'actualitat supera la ficció i els fets que es representaran seran reals. Pedrolo descriu minuciosament els fastigosos entrellats de les clavegueres de l'estat autoritari, personatges d'una obra tan real com els miserables polítics actuals que traspuen feixisme pertot. No ho saben o no ho volen saber, però el seu feixisme i autoritarisme és tan evident que les semblances amb "l'estat de dret actual" fan esfereir. La manipulació, la mentida, la corrupció dels setanta es fa palesa al 2017 amb tanta força que sembla impossible millorar-ho. L'autor descriu episodis reals de la quotidianitat de la suposada decadència del franquisme, quan jo he trobat les beceroles d'actituds arrogants de la quotidianitat de la societat actual. Un final memorable que situa al lector en membre partícip de l'obra de teatre i de la societat present. Una obra de teatre memorable que situa a l'escriptor català en l'excel·lència dels grans narradors de les lletres catalanes i que honraré com es mereix en aquest proper 2018, any del centenari del seu naixement.
dimecres, 6 de desembre del 2017
129. La transformació, de Franz Kafka
Una de les conseqüències de reconstruir, retocar i remodelar la biblioteca personal és voler tornar a llegir antics exemplars emmagatzemats allà a les prestatgeries. Cada títol que cau a les meves mans em demana tornar a ser llegit, com ha estat el cas de La transformació (La metamorfosis), de Franz Kafka. Ha estat veure'l i tirar-me de cap. El millor d'acumular anys i llibres és que et permet arribar un dia que pots començar a re-llegir-ho tot de nou. Resulta bastant sorprenent comprovar que passen els anys i els clàssics de la literatura perduren amb aquesta solidesa tan increïble. Fa uns vint-i-cinc anys, com a mínim, vaig descobrir una de les frases més potents de la literatura: Als Gregor Samsa eines Morgens aus unruhigen Träumen erwachte, fand er sich in seinem Bett zu einem ungeheuren Ungeziefer verwandelt. Recordo com si fos avui aquell company de la facultat que em va recitar de memòria la primera frase de Die Verwandlung com si es tractés d'un versicle sagrat de la Bíblia. Història de la literatura i la meva pròpia història acadèmica es donen de la mà en una de les millors novel·les curtes que s'han escrit mai. Em va impactar tant en el seu moment que fins i tot vaig llegir-la en alemany. En menys de vint-i-quatre hores he recordat la tràgica vida de Gregor Samsa i la seva cruel transformació en un ésser repugnant. La lluita per reconciliar-se amb la humanitat perduda i les difícils relacions familiars són alguns dels principals temes de la novel·la. La tràgica evolució del personatge és tan impactant que aquesta lectura seguirà marcant lectors pels segles dels segles.
dimarts, 5 de desembre del 2017
128. Demà a les tres de la matinada, de Pere Calders
Demà a les tres de la matinada de Pere Calders és un viatge nostàlgic a la meva joventut. Aquests dies que estic reconstruint la meva biblioteca, després de pràcticament set anys d'abandonament, he pogut tocar tots i cada un dels meus llibres. Ja ni sé on guardava aquests petits tresors llegits fa tants i tants anys i dels quals ni recordava el seu argument. Aquest exemplar el tinc datat de 1986, fa ni més ni menys que 31 anys. Tenia llavors 15 anys i devorava Calders i Pedrolo com un boig. Interpreto que devia ser alumne de primer de BUP al Seminari i podria ser que aquest exemplar de la Col·lecció El Cangur fos adquirit a la Llibreria TRT del Pere Martell. Els contes de Calders són petits regals per a l'intel·lecte, un microcosmos sociològic que cal analitzar amb lupa. Realment no puc destacar cap dels que he llegit aquests dies abans d'anar a dormir, tots tenen la seva dosi d'ironia fina que t'atrapa de seguida. Els contes són un gènere literari de primer nivell on es poden trobar condensats grans temes de la vida i que el gran Calders dóna un punt de qualitat i de sarcasme màxim. La setmana dels tres dimarts, un home que suïcida el seu personatge (que no la seva persona), el primer astronauta català a la lluna, mirades alienes que embarassen la dona d'un innocent comerciant... un ventall increïble de situacions i personatges que val realment la pena de llegir. Lectura intel·ligent d'un monstre de la nostra cultura.
dijous, 30 de novembre del 2017
127. El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo
Una de les bones notícies de la misteriosa i llarga malaltia de la Yasmine ha estat la possibilitat de poder llegir amb ella un llibre junts. El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo ha estat l'obra escollida, entre altres motius, perquè es suposa que és la lectura obligatòria de l'escola. Probablement Yasmine haurà estat l'única alumna que deu haver llegit el llibre, encara que el seu suport d'audio no ha estat pas una broma. La veritat és que he gaudit llegint en veu alta el clàssic de Pedrolo per a ella, i de pas, m'ha servit a mi per a recordar i completar una lectura més d'enguany. Hem anat llegint com si d'una sèrie de televisió es tractés, per capítols i temporades. Cada dia un episodi i, poc a poc, sense esgotar la criatura, hem anat fent. La història de l'Alba i en Dídac és un clàssic total de la literatura catalana que cal llegir amb la conjuntura adequada. Pedrolo va escriure aquest llibre a principis dels 70 i presenta una actualitat absoluta, potser al tractar-se d'una obra de ciència ficció. Aquests dies explicava a la nena que si enlloc de Pedrolo, l'autor hagués estat un guionista d'una cadena de TV nord-americana, estaríem davant d'una de les sèries més apassionants de la història. Els alienígenes envaeixen la terra i els dos únics supervivents, l'Alba i en Dídac, van superant totes les proves que el nou destí els ofereix. Un final bastant tràgic posa també una nota de coherència i obriria, de pas, la possibilitat d'una "segona part" ben coherent. Si l'Alba esdevé la mare de la humanitat és una opció que cal valorar sempre. Pedrolo era un geni.
dilluns, 27 de novembre del 2017
126. Londres, d'Edward Rutherfurd
Resulta molt complicat fer un resum d'aquesta monumental obra. Malgrat les prop de 1.200 pàgines, personalment penso que tot plegat es queda força curt i han quedat moltes coses per a dir. Probablement per aquest motiu l'autor, després d'escriure Sarum el 1987, va deixar de banda el país i va centrar-se només amb la capital. Londres, d'Edward Rutherfurd és una peça de museu literària que cal anar degustant poc a poc. Han estat diversos mesos de petites lectures que clouran durant el mes de desembre, però que en la seva majoria s'han llegit al novembre. Des de la primera pedra que es va posar a l'assentament primitiu on es troba l'actual capital britànica fins a les darreries del segle XX, el llibre fa un seguiment exhaustiu de tota la història de la ciutat. Una quantitat enorme de personatges desfilen per les seves pàgines, reals i imaginaris, tots vinculats amb lligams familiars de generació en generació. Arriba un moment en què la imaginació queda superada per la immensitat dels protagonistes, joves, homes, dones, vells, madurs,... Aquesta seria l'única crítica, ja que m'he perdut una mica amb els vincles familiars i les edats dels personatges. Els anys passaven de pàgina en pàgina i les conjuntures socials i polítiques anaven tan ràpid que dificultava la comprensió dels diferents moments històrics. Aquest és un llibre pels apassionats de la història i de Londres, entre els quals m'incloc. M'ha recordat una mica la trilogia de The Century de Ken Follett amb la diferència que en aquest cas la narració no es mou de la ciutat de Londres i que els fets s'esdevenen al llarg de tota la història i no només en el segle XX. Ja tinc preparat el següent exemplar (Sarum) i queden pendent per altres moments opcions tan interessants com New York, Paris o Rússia.
dimarts, 14 de novembre del 2017
125. El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson
En un mes de novembre fatídic a conseqüència dels afers familiars, les estadístiques literàries s'han ensorrat (poca cosa més es pot fer o dir). Com a mínim he pogut llegir entre diverses vetllades hospitalàries El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson. La lectura era acadèmicament apassionant, però el meu moment personal era bastant lamentable per gaudir tot plegat com m'hauria agradat. Excuses a part, llegir un clàssic sempre és una experiència apassionant. Resulta fascinant la lluita que s'estableix entre la part més fosca d'una persona i la seva part més lluminosa. El que vull dir és que tots tenim una part negativa i una positiva que descriu la nostra personalitat. El doctor i la seva fatal creació són una metàfora espectacular de la lluita del bé i del mal, del seny i la bogeria, del que està bé fer i del que està prohibit... Quina part és millor, quina part és més satisfactòria per l'ésser humà? Podria seguir analitzar tot aquest material i passaria hores. De fet ho vaig arribar a compartir amb el meu company José Vicente, el qual encara va posar més llenya al foc i vam gaudir d'una interessant conversa. Pel que fa a la llengua, doncs vaig poder llegir una mica en anglès i vaig acabar la novel·la en català.
dissabte, 14 d’octubre del 2017
124. The Little Prince, d'Antoine Saint-Exupéry
La primera impressió després de re-llegir The Little Prince tants i tants anys després, és que estem davant d'una peça artística i literària d'absolut primer nivell. No recordava massa l'argument i em sembla molt necessari per a la meva formació acadèmica personal no abandonar els clàssics en una estanteria perduda. El mite de que aquesta obra és un llibre per a nens ha de caure definitivament del meu imaginari, ja que no tinc cap dubte que això és literatura en estat pur. Molts adults deixarien de llegir aquesta meravella amb el fals propòsit de creure que es tracta d'un llibre infantil. Caldria dedicar hores d'estudi per poder treballar cada un dels aspectes que menciona clarament o de forma al·legòrica aquesta novel·leta. El millor de tot ha estat el meu personal ús d'aquesta lectura: revisió d'un clàssic, record nostàlgic del meu exemplar en paper, pràctica de l'anglès i necessitat d'ocupar un temps d'espera hospitalari. El meu ànim no desborda felicitat mentre la Yasmine estigui patint una continuada febre alta sense causa aparent i d'origen desconegut. Les hores d'espera es fan més lleugeres amb la companyia d'una bona lectura. Aquest ha estat el cas: una lectura de batalla a Joan XXIII. La conclusió és òbvia: The Little Prince és un magnífic llibre de "manteniment intel·lectual" que cal anar revisant per sempre més.
dijous, 12 d’octubre del 2017
123. La chica desastre de los vestidos de verano, de JF Torres
De la mà de l'Elisabet Moreno, mare de la Noa i del Manel, em va arribar La chica desastre de los vestidos de verano, de JF Torres. Han estat uns dies personals força complicats amb el trasllat de pis i no he disposat de prou temps per a llegir. En tot cas, he anat llegint aquest llibre poc a poc (com recomano que es faci) i, finalment, l'he acabat aquest matí festiu del 12 d'octubre. Un llibre admirable, diferent i autènticament original. Realment l'autor no narra una història, sinó que descriu minuciosament, com si fos un científic armat amb un microscopi de precisió, el seu procés evolutiu d'enamorament personal. Un lèxic dolç, tocs de poesia i una peculiar visió de la vida que em recordàvem sorprenents reflexions pròpies. També destaca la peculiar estructura de cada capítol (o secció) en un llibre sense paginar i on no saps mai que vindrà a continuació. Un llibre que provoca al lector, que no deixa indiferent i que sorprèn per la seva excel·lent qualitat literària i estilística. Penso que l'autor aconsegueix apropar la poesia al gran públic, un fet bastant sorprenent en els temps que corren. Llegir i assaborir qualsevol pàgina de La chica desastre de los vestidos de verano pot convertir-se fàcilment en la petita dosi diària de sensibilitat emocional que a tots ens cal. Gràcies Elisabet.
diumenge, 24 de setembre del 2017
122. Strappo, de Martí Gironell
M'agrada com tanca el llibre en Martí Gironell, agraint al lector "per acompanyar-lo en una altra lectura per la nostra Història". Ho fa amb aquest toc planer que el caracteritza i que demostra clarament el seu tarannà amable i d'habitual bonhomia. Certament l'autor ens convida a conèixer de primera mà un altre capítol de la història de Catalunya que no sortia als llibres de text del col·legi. Alguna cosa sabia sobre l'art romànic català, (qui no ha vist algun cop les imatges de Santa Maria de Taüll al MNAC), però l'espoli i la tècnica d'arrencada era un tema ben fosc dins la meva memòria. Per tant, no en sóc un expert, ni molt menys, realment no en tinc gaire idea de tot plegat. Per aquest motiu aquí qui ha d'agrair alguna cosa és el lector pel fet de ser convidat a viure de primera mà aquest episodi agredolç de la nostra història. El mateix autor ho identifica com el dubte "gairebé hamletià d'arrencar per conservar o per negociar". Diversos cops m'he preguntat què hauria passat si les peces d'art "espoliades" no haguessin acabat en un museu. Recordo algun cas de troballes romanes de la mateixa ciutat de Tarragona que pel fet de no estar conservades en un museu s'estan malmetent diàriament pels nostres carrers. Quantes pintures no s'haurien perdut per accident, pel pas del temps o per les habituals bretolades? Per tant, bescanviar una pintura per un font d'aigua pot semblar una bestiesa, però cal tenir conjuntura històrica, cal saber i entendre com devia de ser la vida dels ciutadans de primers de segle XX als petits pobles del Pirineu català: aigua pels meus fills o delectació dels sentits i de l'esperit a l'església del poble. Hi estic plenament d'acord Martí, això és un dubte hamletià que sembla haver portat a l'espoli artístic que avui en dia a molts ens indigna, però que cal veure amb bona perspectiva històrica. En definitiva es tracta d'un llibre magnífic, d'una novel·la que és més la crònica d'uns fets que un relat d'acció d'aquells que darrerament m'agrada tant llegir. Gràcies a tu Martí per regalar-nos aquesta història tan interessant i al meu amic Marcel per deixar-me el llibre tan bon punt li vaig demanar.
diumenge, 27 d’agost del 2017
121. Sin noticias de Gurb, d'Eduardo Mendoza
He agafat un "llibre de descans", una parada breu entre els dos colossos que estic consumint al mateix temps: Londres del Rutherfurd i A Clash of Kings del George R.R. Martin. Em feia falta alguna cosa lleugera i he escollit aquest breu llibre de l'Eduardo Mendoza que encara no havia pogut llegir. En el seu dia ja havia llegit alguna cosa d'ell i recordo perfectament aquest subtil sentit de l'humor carregat d'ironies i sarcasmes. Sin noticias de Gurb és un text simpàtic, però un pèl antiquat, encara que d'alguna manera jo també vaig formar part de la societat que allà es descriu. Un parell d'extraterrestres arriben a la Barcelona de 1991, un d'ells es perd i l'altre es posa a buscar-lo. En aquest marc, l'alienígena es passeja pels carrers de la ciutat a la recerca de Gurb, del qual no tindrà notícies en un temps. L'autor descriu no només l'aspecte extern de la ciutat, sinó també el component emocional de la gent en l'any anterior de les Olimpíades de Barcelona. Sort que vaig viure aquella època, ja que he pogut anar resseguint els esdeveniments i reconèixer personatges reals que es mencionen. Molta brometa fàcil, sense caure en la vulgaritat, fan d'aquest text un llibre agradable, lleuger i força recomanable. Sé que és lectura obligatòria a l'ESO i penso que potser als xavals el trobaran passat de moda. És normal, estic convençut que aquesta història està emmarcada dins d'un context configurat en la generació anterior a la seva, potser un concepte no massa atractiu per a ells. Pel que fa a mi, un llibre molt correcte.
dissabte, 19 d’agost del 2017
120. La venjança del bandoler, de Martí Gironell
En un dia de Sant Magí força estrany a Tarragona he aconseguit acabar La venjança del bandoler, de Martí Gironell. Aquest és un llibre excel·lent, com ho són els altres dos que m'he llegit del mateix autor aquest any: L'arqueòleg i El Pont dels Jueus. He anat passant les pàgines tranquil·lament, resseguint les aventures i desventures del personatge principal, Josep Pujol de can Boquica, un conegut bandoler de Besalú. La novel·la està escrita a l'estil Gironell, de manera que vas llegint la història com si fos un plat de cuina exquisidament ben elaborat i anessis afegint els ingredients poc a poc. Cuinat al xup-xup en petits episodis, la novel·la està emmarcada en una època de difícils lleialtats. Els francesos envaeixen la península a principis del segle XIX i en Boquica pren partit, primer per un, després pels altres i, potser, des del primer moment, per ell mateix. El millor de tot és el treballadíssim vocabulari i l'enorme tasca de documentació històrica que deu haver fet en Martí per a crear aquest llibre. Més que una novel·la trepidant d'aventures de les que consumeixo habitualment, La venjança del bandoler és per a mi una crònica biogràfica d'un personatge ben curiós de la nostra història. Costa d'identificar-se amb un bandoler, i menys encara amb el cap d'una banda de miquelets, però l'autor fa que poc a poc vagis agafant simpatia amb el personatge i acabis lamentant el seu desgraciat final. Tot plegat descobreixes que a la vida qualsevol pot esdevenir una víctima de la conjuntura que et pot tocar viure. Molt bé Martí, gràcies de nou!
dimarts, 15 d’agost del 2017
119. Kidnapped, de Robert Louis Stevenson
Ostres, quina sensació més curiosa aquesta la de llegir clàssics de la literatura d'aventures. En principi hi entres per divertir-te, però poc a poc t'adones que la cosa no és fàcil. No és fàcil perquè entre d'altres qüestions, l'anglès no és precisament senzill. Val a dir que aquest text està carregat de girs i termes gaèlics que no havia vist ni escoltat mai! Vaig començar la novel·la amb ganes i energies, amb aquella intenció de passar les pàgines i anar fent, però ha calgut posar-hi els cinc sentits. Kidnapped, de Robert Louis Stevenson és un clàssic i com a tal s'hauria de tractar. La veritat és que sortir dels paràmetres habituals sempre és un gran què. L'argument no és massa complex: moren els pares d'un jove i aquest rep com a herència una carta que l'emplaça a un misteriós tiet. El noi s'adreça a ell i, com qui no sap la cosa, acaba segrestat en un vaixell que l'allunya de la civilització. El noi es toparà posteriorment amb un heroi de les Highland, un amic que l'ajudarà a recuperar el seu destí perdut. El tiet pretenia fer-lo desaparèixer per poder-se quedar amb l'herència familiar. Una història carregada de complicitats, d'amistat i lleialtat, una història ambientada a les terres altes escoceses del segle XVIII. La sensació és molt positiva malgrat la dificultat lingüística, ja que com amb les bones pel·lícules, hi ha clàssics que sobreviuen i superen amb escreix molta literatura actual.
dimecres, 9 d’agost del 2017
118. Joc Brut, de Manuel de Pedrolo
Avui em faig un auto-homenatge literari carregat de nostàlgia, Joc Brut de Manuel de Pedrolo! I és que els meus records literaris s'inicien pels volts del 1986 amb les meves primeres lectures del gran Manuel de Pedrolo. La meva infància, però, l'havien ocupat uns anys abans les històries d'Enid Blyton i els seus conegudíssims Los Cinco. Va ser, doncs, a mitjans dels 80 quan devia llegir El mecanoscrit del segon origen a l'escola Sant Pau i, a partir d'aquí, la resta dels llibres de Pedrolo que poc a poc anàvem comprant a la llibreria TRT del carrer Pere Martell de Tarragona. El meu pare va ser el meu gran motivador, perquè encara recordo com em deia que per cada llibre llegit, ell me'n comprava un altre. I així va ser com vaig fer-me la col·lecció sencera d'aquests llibres que encetaven una vida de lector "adult" i que he intentat consolidar amb els anys. Els llibres de Pedrolo m'han acompanyat durant trenta anys per Pere Martell, Mallorca, Escales de l'Arboç, Destral i, ara, Ramon i Cajal. Han viatjat amb mi en aquest periple que porto per la vida i s'han convertit en vells amics fidels. Llegir aquest llibre em permet valorar més profundament la importància que el nostre autor té per a les lletres catalanes: Pedrolo és i era un fora de sèrie. Realment Joc Brut és un exemple de novel·la negra catalana que no té res a envejar amb la pròpia d'altres literatures. Uns personatges perfectament creats i psicològicament molt coherents traslladen el lector a la Barcelona dels meus pares. Un home, víctima d'un engany amorós, és seduït per una encantadora senyoreta que el porta a assassinar un home. Un cop passa el temps convingut ha de retrobar-se amb la noia, però ella desapareix. El noi necessita recuperar-la, saber el motiu de la seva miseriosa desaparició. Novel·la negra cent per cent, a la catalana i del 1965. Gran Pedrolo.
dilluns, 7 d’agost del 2017
117. L'ombra d'Alí Bei (II). Maleït musulmà!, d'Albert Salvadó
En poc temps he llegit la segona part de la trilogia L'ombra d'Alí Bei d'Albert Salvadó, un llibre que porta per títol Maleït musulmà!. La trama gira entorn del misteriós viatge de Domènec Badia, amagat sota el nom d'Alí Bei, per tot el Marroc seguint les passes del sultà d'aquest país. Malgrat que es fa passar per príncep, les seves veritables intencions són preparar una possible intervenció militar espanyola. Les meves expectatives eren molt altes i, com sempre em passa, m'he quedat amb les ganes. Si bé el primer llibre em va resultar entretingut, original i sorprenent, aquest segon número de la sèrie no m'ha produït el mateix efecte. Ha estat molt bé el marc geogràfic i temporal de la novel·la, el Marroc de principis del segle XIX. El llibre es llegeix amb força facilitat i els personatges reals i imaginaris que hi apareixen tenen certa credibilitat. Òbviament el personatge d'Alí Bei té un punt de fascinació que atrapa, el fet de no saber mai com actuarà, què dirà, quines seran les seves reaccions... També hi he trobat algun toc d'humor que m'ha fet gràcia i que et treu un somriure puntual. El problema que tinc ara és que no tinc ganes de llegir la tercera part, i, per aquest motiu, no ho faré. Es tracta d'una nova lectura d'una novel·la històrica en català que suma, però que en el meu cas, no segueix.
divendres, 4 d’agost del 2017
116. Crocodile tears, by Anthony Horowitz
Continua el meu periple literari de l'estiu amb el segon exemplar de les aventures de l'Àlex Rider, el vuitè de la sèrie en total. Els dos llibres d'aquest estiu els tenia comprats a Anglaterra fa uns anys i jeien tranquil·lament a les estanteries de casa meva. Crocodile tears d'Anthony Horowitz continua narrant la incombustible i trepidant vida del súper espia adolescent que no s'atura davant de cap perill. Ara tocava investigar a un peculiar filantròpic multimilionari que creava desgràcies i catàstrofes naturals per poder ser el primer en ajudar i recaptar així totes les donacions possibles de la gent. Un pla maquiavèl·lic que descobreix en jove heroi i que s'encarregarà de desbaratar a la seva manera. El llibre posa de manifest que algunes organitzacions de caire caritatiu poder ser no tan transparents com pinten. M'ha fet pensar una mica sobre aquest tema, tot recordant que alguna entitat ecologista o humanitària podria ser en realitat una empresa encoberta amb interessos ocults. L'Àlex pateix les mil i una aventures, arriscant contínuament la seva vida i posant en evidència als malvats. Penso que en Horowitz és un dels grans de la novel·la d'aventures juvenils i que el seu personatge central d'aquestes novel·les m'hauria realment apassionat de jove. En un tuit el mateix autor m'ha respost dient-me que cal alimentar el nen que portem dins. M'ha fet il·lusió que em contestés...
46 years old and still enjoying the Alex Rider series, the teenage superspy. Young forever! @AnthonyHorowitz
En resposta a @JoanADomenec
Feed the inner child... :)
dilluns, 31 de juliol del 2017
115. L'ombra d'Alí Bei. Maleït català!, d'Albert Salvadó
Acaba el mes de juliol dels 2017 amb una bona collita de lectures estivals: To kill a mockingbird, Veronika decides to die, Snakehead, El llindar de l'eternitat, The sound of thunder i L'ombra d'Alí Bei. Maleït català!, d'Albert Salvadó. En total sis llibres de diversa temàtica que m'han fet passar un primer mes de vacances força distret. En aquest cas inicio la trilogia de la història d'Alí Bei, encara que en aquest primer llibre a penes surt i només és un personatge secundari. La història s'emmarca en un període de la història que no conec massa en profunditat, Espanya de finals del segle XVIII. Els esdeveniments a Europa són força convulsos i el súper ministre Godoy fa i desfà a la cort al seu gust. Em resulta apassionant imaginar-me el jocs d'espies i recerca d'informació confidencial d'aquell temps, especialment per part dels britànics. Queda de manifest que els individus són peons del gran joc d'escacs que és la intel·ligència nacional. El bé de la nació està molt pel damunt dels interessos personals i cada peça juga el seu paper sense importar el seu destí final. L'autor crea un personatge absolutament entranyable, Tom Headking, que viu en un apassionant equilibri entre la realitat que viu diàriament i la seva obligació envers el seu país. L'estil és senzill i t'atrapa de seguida, els capítols s'esdevenen ràpidament i el format de la novel·la és molt dinàmic. Desconec com continuarà la sèrie, però imagino que en el segon número s'endinsarà de ple en la vida de Domènec Badia. Continua aquest estiu tan atrafegat amb més dosis de bones aventures!
divendres, 28 de juliol del 2017
114. The sound of thunder, de Wilbur Smith
Poc a poc vaig traient-me el cuquet de llegir Wilbur Smith. En aquest cas ha tocat la segona part de When the lion feeds, un llibre que vaig llegir l'estiu de fa 10 anys, The sound of thunder i que continua amb les aventures de Sean i Garrick Courtney, els bessons més desavinguts de la literatura! Al principi m'ha costat una mica recuperar el fil de la saga familiar, ja que feia molt de temps que havia llegit la primera part i ara anava una mica desconcertat. Bé, la història està emmarcada durant la segona guerra Boer entre els anglesos i els holandesos i va resseguint les accions que envolten la intrèpida vida d'en Sean. La novel·la barreja el conflicte històric de principis del segle XX a la Sudàfrica actual amb els conflictes familiars dels Courtney. En Sean té una forta personalitat i una facilitat extrema per ficar-se en merders. Tres fills amb tres dones diferents en molt poc temps crearan un punt d'ebullició latent que pot petar en qualsevol moment. La qüestió és que he passat bones hores d'entreteniment estival amb una extensa novel·la d'aventures en versió africana que no m'ha deixat indiferent. La nota curiosa és que aquest exemplar el vaig comprar a Brigthon fa una pila d'anys en una botiga d'Oxfam per 1,99 pounds. Curiosament recordo el lloc i el moment de la compra. Com sempre, la nostàlgia em persegueix insaciable...
divendres, 21 de juliol del 2017
113. El llindar de l'eternitat, de Ken Follett
Només un escriptor de primer nivell com Ken Follett podia cloure la Trilogia The Century amb la categoria amb la que ho ha fet. La tercera part, El llindar de l'eternitat, tanca la sèrie de tres volums que he llegit en tres estius consecutius. M'ha fet il·lusió que fos així, ja que aquests llibres s'han de llegir poc a poc, assaborint la història del darrer segle com es mereix. Com diu el mateix autor, aquesta és la història dels nostres avis i dels nostres avantpassats, i per tant, crec que es mereixen el nostre respecte. Hi estic completament d'acord, especialment quan m'he adonat que tots i cada un de nosaltres també hi formem part. Llegia amb moltíssim interès la caiguda del mur de Berlín, just quan en aquella època jo feia els 18 anys i tenia una vida per endavant plena d'inquietuds polítiques i socials. Follett tanca la seva història del segle en el moment que jo vaig assolir la majoria d'edat el 1989. Com en els darrers dos exemplars la trama segueix l'evolució de diverses famílies i les seves desventures emmarcats en el moment històric que els toca viure. Si en el primer volum vaig viure la Primera Guerra Mundial, en el segon la Segona, en aquest llibre ens toca viure la Guerra Freda. Com sempre, Follett narra cada episodi amb autèntica mestria: la lluita pels drets civils als Estats Units, la guerra del Vietnam, l'evolució del comunisme, el Pacte de Varsòvia, l'assassinat dels Kennedy i de Martin Luther King, la caiguda del Mur... la veritat, un resum novel·lat d'una de les etapes de la història més apassionants que es poden estudiar. He gaudit com mai, he passat estones d'autèntic gust literari i lamento molt haver acabat aquest periple històric i literari. Per sort, en Follett no decep i continua escrivint grans obres. Estic pendent de llegir la segona part de Els pilars de la terra i de la tercera, la qual sembla que està a punt de sortir. Molt content, recomano a tothom que li agradi la història la possibilitat d'endinsar-se en aquest autèntic plaer literari que és The Century.
dissabte, 15 de juliol del 2017
112. Snakehead, d'Anthony Horowitz
Encara recordo quan vaig llegir el primer llibre d'Anthony Horowitz, aquell Stormbreaker que em va fascinar tant i em va fer conèixer al nou súper espia adolescent del moment, l'Àlex Rider. Recordo que em va captivar tant que vaig continuar amb els sis següents títols de la sèrie i, fins i tot, vaig comprar la versió castellana dels dos primers exemplars. La lectura de les aventures del xaval en plan jove James Bond em va ser molt útil en un moment de la meva vida que em calia llegir en anglès. D'alguna manera ara m'hi trobo de nou i, per sort, disposava del setè i del vuitè números de la sèrie. Snakehead és una trepidant història d'aventures en la qual els malvats de torn són els mafiosos de l'antiga Scorpia, un grup facinerós que pretendrà fer esclatar una potent bomba, provocar un tsunami terrorífic a les costes de l'oceà Índic i fer desaparèixer una petita illa propera a Austràlia. Tot plegat per carregar-se uns benefactors mundials que s'oposen a les polítiques econòmiques mundials... bé, el típic embolic que porta a una aventura rera l'altra i t'ho passes pipa. He llegit més de 400 pàgines en només 4 dies i el mateix autor m'ha posat un "m'agrada" en un tuit que he fet a Goodreads. Valoro el fet de llegir en anglès i audioescoltar-ho al mateix temps, un èxit de la tecnologia moderna i una manera extraordinària de practicar la llengua. Molt content de recuperar la sèrie Àlex Rider i disposat a llegir els altres dos exemplars següents.
dilluns, 10 de juliol del 2017
111. Veronika decides to die, de Paulo Coelho
No recordo quan vaig llegir per primera vegada Veronika decides to die, de Paulo Coelho, però ja fa bastants anys, la veritat. Com més llibres acumulo, més m'adono que cada m'estic fent més vell i que tinc problemes de memòria! De nou, en plena recuperació del meu nivell d'anglès (cada estiu faig la mateixa història), he volgut re-llegir una novel·la de la que francament recordava poc. Aquest tipus de llibres del Coelho poden tenir diferents efectes segons l'època que els llegeixis, ja que tenen un component emocional i d'autoajuda important. En aquest cas es tracta de viure la vida cada dia com si fos l'últim, un fet que en aquesta història es posa de manifest tenint en compte que la vida de la protagonista té data de caducitat. Ella es volia suïcidar, no ho aconsegueix, però a conseqüència del seu intent, el seu cor queda tocat i morirà en breu. Internada en un centre de salut mental Veronika descobreix les dues realitats del món, la interna (dins del centre reclosa com en una peixera, però protegida i feliç), i l'externa (al carrer, ple de perills i de pors emocionals). Aquí del que es tracta és de no tenir por de ser tu mateix, de viure la teva pròpia vida sense temor del que diran o del que pot passar-te. Personalment he extret moltes frases que m'afecten directament, com per exemple: “Stop thinking all the time that you're in the way, that you're bothering the person next to you. If people don't like it, they can complain. And if they don't have courage to complain, that's their problem.”. Hi ha un munt més de frases que s'escauen perfectament en els meus dubtes emocionals del dia a dia, d'aquells consells que calen de quan en quan per a ser més feliç. Com que hi ha tants llibres d'aquest estil, tampoc cal combregar al peu de la lletra amb aquest exemplar, però si més no, aporta una dosi més de llum al terrible tedi i rutines del dia a dia. Particularment fa temps que visc el present al màxim i aquest llibre m'ha ajudat en la reafirmació de tot plegat.
dijous, 6 de juliol del 2017
110. To Kill a Mockingbird, by Harper Lee
Si d'alguna cosa va servir estudiar filologia anglesa a la facultat (a part del típic pragmatisme de fer alguna cosa útil per a la societat i, especialment, pel meu futur), va ser el poder llegir obres d'art com To kill a mockingbird en original. He llegit en alguna banda que alguns consideren aquest llibre "la gran novel·la nacional" nord-americana. Normal, haig de reconèixer que amb aquest llibre he tingut moments d'autèntic plaer literari. La veritat és que no m'ho esperava i en surto molt content. Bé, aniré a pams i escriuré el que em plagui. D'entrada el marc geogràfic i temporal ens situa als anys 30 a l'estat d'Alabama, concretament en un poble petit on tothom es coneix. El segregacionisme racial es posa de manifest amb tota la seva cruesa, no només en la trama central de la novel·la, sinó en tot l'ambient general de la història. Pel lector modern com jo (i dotat de certa sensibilitat social), conèixer la realitat d'aquella època resulta molt dur. Els negres eren dolents per decret i els blancs sempre eren bons, encara que els blancs fossin uns autèntics malparits. A partir d'aquí un noi negre és acusat d'una violació a una noia blanca que no ha comès, però de la qual en surt culpable per un jurat completament manipulat pels seus propis prejudicis. Una obra carregada de material per a debatre i estudiar a fons, uns personatges increïblement ben creats i, en general, un llibre per a sucar-hi pa. La possibilitat de llegir-lo per internet mitjançant un audiobook i amb un text en PDF m'ha demostrat que malgrat els temps evolucionin tan ràpidament com ho fan, els clàssics són eterns.
dimecres, 28 de juny del 2017
109. Pacific Vortex, de Clive Cussler
Pacific Vortex presenta tota una fita en la meva vida literària, ja que és el primer llibre de Clive Cussler que llegeixo en llengua original anglesa. També es veu que és el primer llibre que l'autor va escriure sobre les aventures d'en Dirk Pitt. Per tant, he escollit un bon títol per a llegir divertides i intrèpides aventures en anglès, tot just abans de començar l'estiu. El marc geogràfic presentat en aquesta novel·la ja atrau l'atenció, ni més ni menys que Hawaii i les seves espectaculars aigües. El Pacific Vortex representa una zona maleïda del Pacífic on una gran quantitat de naus marines de tot tipus han estat desapareixent en els darrers trenta anys. Una suma de misteri i superstició envolta aquesta estranya àrea oceànica i que en Dirk Pitt vol afrontar sense cap por. El cas és que la pèrdua d'un submarí nuclear enceta el fil argumental d'una història on es barregen personatges de tot tipus: polítics, soldats, científics, dones atractives, el típic dolent, ... El millor ha estat que m'ha sorprès la facilitat de l'anglès, ja que en un llibre anterior del mateix autor no vaig poder continuar per la dificultat que em vaig trobar. També m'ha fet gràcia llegir l'embrió de la sèrie posterior de les NUMA Files, amb un Dirk Pitt jove i un prometedor Al Geordino, l'incansable company del primer. Tot plegat, un bon llibre, distret, fàcil de seguir i amb poques pretensions literàries.
dimecres, 21 de juny del 2017
108. The broken shore, de Peter Temple
The broken shore, de Peter Temple ha estat una lectura molt, però que molt dura. Un llibre que vaig comprar ja fa bastants anys a Anglaterra i que estava al calaix dels deures pendents. El personatge central de la novel·la és en Joe Cashin, el típic detectiu d'homicidis vingut a menys. En aquest cas canvio el marc geogràfic habitual de les meves novel·les negres europees i anem sorprenentment de viatge cap a Austràlia. M'ha semblat molt curiós observar que es repeteix el prototipus del policia castigat pel passat, solitari i aïllat del món. L'home es dedica a investigar l'assassinat d'un vell milionari a casa seva, però no té clar que els presumptes culpables siguin els veritables causants de l'homicidi. El problema radica en el fet que els tres xavals sospitosos són aborigens australians i la situació esdevé un crim polititzat al màxim. Tota l'estona es posa de manifest la complexa personalitat de Cashin, un home que escolta òpera, llegeix Joseph Conrad i fa amistat sincera amb un sense sostre al qual decideix no detenir. Racisme, corrupció política, corrupció policial, tragèdies familiars, misteris d'última hora, tot barrejadet fan un novel·la complexa que m'ha costat molt de digerir. L'anglès anava carregat de modismes australians i locucions locals que m'han tornat boig. Una novel·la brutal, molt ben construïda, però bastant allunyada de la meva diversió actual. I realment tampoc tinc tantes ganes de novel·la negra, la veritat.
divendres, 16 de juny del 2017
107. Guía breve para tener un perro feliz, de César Millán
Guía breve para tener un perro feliz, de César Millán va ser un dels exemplars que em va regalar la Sònia per Sant Jordi. Només començar-lo a fullejar ja em va semblar interessant, però no va ser fins aquesta setmana que l'he devorat amb deler. Probablement no deu ser el millor llibre sobre gossos que s'ha escrit mai, però per a mi ha estat un gran encert. Amb un estil planer i senzill he descobert una mà de tècniques i trucs d'aprenentatge canins tan interessants, que no m'he pogut aguantar i ja he començat a ensinistrar seriosament la Lassie. De tot plegat puc resumir que la cosa és bastant senzilla: cal treure a passejar el gos! L'animal té energia per donar i per vendre i, si no la gasta, pot tenir qualsevol problema de tipus psicològic. El problema és "humanitzar" massa l'animal i crear-li un caos emocional. Aquest fet és lògic, però probablement força desconegut per molta gent propietària de gossos. No hi ha gossos problemàtics, hi ha gossos carregats d'energia que s'han convertit en joguines casolanes i figuretes ornamentals i de companyia. Aquest fet resumeix un percentatge altíssim de psicopaties canines que es solucionen fàcilment amb més exercici físic. Després venen les normes, les limitacions, l'afecte i demés històries. Veig aquest llibre com a un bon punt de partida per a conèixer més i millor el món dels gossos, que val a dir, he descobert el gust recentment. Sembla ser que aquest autor és molt popular pel seu programa de televisió sobre gossos, el qual no he tingut mai l'ocasió de veure. Finalment dir que catalogaré aquest llibre amb la pestanyeta de No Ficció que avui mateix crearé. Bé, ja he llegit el primer de Sant Jordi d'enguany. L'altre va fent...
dissabte, 10 de juny del 2017
106. Medusa, de Clive Cussler
Medusa, de Clive Cussler és un llibre de consum ràpid i de fàcil oblit. Una història de catàstrofe vírica amb intencions socio-polítiques xineses que m'ha deixat del tot indiferent. Les mafies xineses, conegudes com a les "triades", intenten enderrocar el govern xinès. Per aquest motiu promouen una nova versió del virus de la grip espanyola i pretenen proporcionar la corresponent vacuna com a moneda de canvi per tal d'afavorir les seves fosques intencions. Podria ser que les històries que l'autor escriu amb en Kurt Austin com a protagonista són més fluixes que les de l'habitual Dirk Pitt. Particularment he gaudit de les primeres pàgines, però sense atrapar-me en cap moment. He trobat l'argument bastant distant i sense massa substància. Alguna idea bona, com de costum, però res més. El fet que els oceans puguin proporcionar gran quantitat de recursos farmacològics em sembla interessant. La riquesa medio-ambiental dels oceans de la terra és tan enorme que val la pena parar-hi més atenció i tenir-hi més cura. Per altra banda, l'acció m'ha semblat de tot menys trepidant, que és precisament el que busco quan agafo un llibre d'aquest autor. Amb els tòpics de sempre, aquest cop marxo decebut. Llàstima, ho tornarem a intentar amb un altre.