diumenge, 27 de novembre del 2016

77. La Filla del Capità Groc, de Víctor Amela

Resultat d'imatges de la filla del capita grocRealment la primera impressió que vaig tenir quan vaig començar a fullejar La filla del Capità Groc va ser, com pot ser que en Víctor Amela escrigui tan bé? Tenia la idea que el crític de televisió que sortia a l'Arús i que feia la Contra de La Vanguardia era un periodista com a qualsevol altre. Però no, l'Amela és un novel·lista, un dels bons. No m'estranya que hagi rebut el premi Ramon Llull 2016, ja que la categoria d'aquesta novel·la és excel·lent. Això és indubtable i no tinc res a dir. Magnífica també l'ambientació a la zona del Maestrat en l'època de les guerres carliste
s. Millor encara el vincle real entre els personatges i les arrels de l'autor amb l'elenc i el marc geogràfic de la novel·la. Gran experiència personal viscuda  gràcies  al fet que m'he trobat una novel·la històrica d'una zona i d'un temps que no coneixia massa. Capítol a part em mereix la intensitat de l'argument, narrat en un complex present d'indicatiu que no m'agrada gens, en un lèxic elaboradíssim i en una prosa superba. Enorme la qualitat quant a la creació del personatge del Groc, home llegendari, mite dels contemporanis i model d'home de principis per a la posteritat. Però malgrat la innegable qualitat de tot plegat, no he gaudit massa d'aquest llibre. He trobat la trama una mica lenta, potser acostumat com estic a la novel·la de consum ràpid. Per una banda content d'haver llegit aquest llibre, però per l'altra amb la necessitat d'acció i de passar pàgines com un possés. 

dilluns, 21 de novembre del 2016

76. Brúixoles que busquen somriures perduts, d'Albert Espinosa

Resultado de imagen de Brúixoles que busquen somriures perduts d'Albert EspinosaDe casualitat he llegit Brúixoles que busquen somriures perduts d'Albert Espinosa i segueixo pensant que la literatura catalana ja ha trobat el seu Paulo Coelho. Segur que hi haurà gent que em dirà que no, però per a mi, aquest estil de novel·la mig ensucrada, mig emocional és el que jo recordo del brasiler. Destaco el títol del llibre, ja tota una declaració (enigmàtica) d'intencions. Després, el format i la distribució per capítols, així com el títol de cada capítol. Tot segueix la mateixa plantilla del darrer llibre que vaig llegir de l'Espinosa, i per tant, sembla que l'autor està treient rendiment d'una fòrmula que funciona molt bé. La història no m'ha agradat gaire, segurament per raons hipocondríaques personals, però val a dir que les reflexions i la situació general són força interessants. L'arribada a les portes de la mort, poder fer una mirada enrera i valorar si la teva vida ha valgut la pena o no es posen de manifest. El (mal)pare vol marxar, vol unes ales per anar-se'n amb la mare ja morta, però és el fill qui ha d'afrontar la realitat. El pare, impedit físicament i a estones mentalment, navega en la seva pròpia realitat, i serà el fill qui valorarà en fred i gestionarà les seves pròpies emocions. Quina gran elaboració de personatge fa l'autor en la figura del fill, quina amalgama de vivències i sensibilitats configuren la personalitat d'aquest home que considera que si el pare no ha estat un bon pare, el fill no té perquè ser un mal fill. Molta reflexió per part meva i molts moments que semblen extrets dels meus propis dubtes. Aposto per Albert Espinosa com a referent de la meva lectura en català. En tinc ganes, i això és el que compta en aquest moment.

dijous, 17 de novembre del 2016

75. La Tormenta, de Clive Cussler

Resultat d'imatges de la tormenta de clive cusslerAssoleixo els 40 llibres enguany amb una novel·la i un autor dels meus clàssics personals, La Tormenta, de Clive Cussler. Respectant els drets del lector, concretament aquell que diu que tot lector pot llegir el que li doni la gana, val a dir que La Tormenta és la lectura 40 perquè m'ha vingut de gust. El llibre és pèssim, una còpia lamentable del prototip habitual del Cussler, però ...m'és ben igual. Potser algun dia lamentaré haver dedicat tantes hores a llegir persecucions navals, submarinistes patint vivències terribles i.... en aquesta flipant novel·la, microrobots assassins destructors de qualsevol matèria, ja sigui orgànica o no. I el malvat de torn decideix utilitzar aquests elements nanotecnològics per a rebentar la presa d'Assuan. Per moments em demanava perdó a mi mateix i patia per la meva dignitat malmesa, mentre convivia amb els personatges de la novel·la a la brutal illa artificial flotant d'Aqua-Terra. Antològica epopeia d'animalades que sorprèn per la seva originalitat i capacitat aclaparadora de l'efecte passa-pàgines. Què he après? Mmmm, potser posar-me al dia de l'enormitat de la presa d'Assuán a Egipte, i també, més acadèmicament potser,he fet una reflexió sobre la possibilitat de l'ésser humà de controlar el clima de forma voluntària. A part d'això, anar llegint per distreure'm, que d'això es tracta. I no m'avergonyeix dir que de la mateixa manera que pots escollir entre caviar o un bocata de truita, pots escollir entre literatura excelsa o lectures de consum. Penso que en Cussler fa molt bé els bocates de truita, que de vegades són el millor per a ser feliç.

dimecres, 16 de novembre del 2016

74. Tea-bag, de Henning Mankell

Resultat d'imatges de tea bag mankellTea-bag es tracta d'una novel·la de la sèrie africana de Henning Mankell, allunyada, per tant, del peculiar estil de l'inspector Wallander i els seus casos policíacs. Reconec en aquesta novel·la una nova versió del Daniel, una altra obra molt similar d'en Mankell i que vaig llegir temps enrere. De fet, més que una novel·la, aquesta història és un documental de denúncia que posa de manifest la realitat de la immigració. Com a mínim, d'una part d'aquesta, la immigració dels que fugen desemparats de països del tercer món i que arriben com poden al primer cas, en aquest cas Suècia. L'autor ha creat una història a mida que serveix d'excusa per donar veu a diverses noies arribades de la barbàrie: una africana, una musulmana, una letona... i cada una d'elles arrossegant problemàtiques diferents amb un denominador comú. La misèria comporta problemàtiques miserables, i són aquestes les que es fan presents en aquesta obra. La veritat és que és una gran novel·la que fa la seva feina molt correctament, però pel meu gust ha estat un ensopiment. Retorno al meu moment actual de recerca de literatura de divertiment, i encara que Tea-bag clarament commou al lector com ara jo de forma cruel, no era el moment de llegir això. En Mankell és un gran escriptor i ho demostra clarament en aquest Tea-bag, però potser el tinc massa encasquetat en el món de la novel·la negra.