divendres, 8 de gener de 2021

455. El hombre de la dinamita, de Henning Mankell

Quedo sorprès de nou amb el talent de Henning Mankell, el pare del mític Wallander, però també creador d'històries socials i humanes tan fascinants com aquesta El hombre de la dinamita. Oskar Johansson té el cos destrossat a causa d'una explosió de dinamita en una mina. Un narrador omniscient i desconegut va narrant la història de la vida del dinamiter. L'home viu sol durant els estius una illa escandinava i els detalls de la seva vida van apareixent i sorprenent el lector per la senzillesa de la prosa que empra l'autor. Sabem que Oskar va néixer el 1888 i era el tercer de cinc germans. La seva vida és narrada a base de completar un trencaclosques, desordenada dintre d'un caos controlat. La mort de la persona no significa la mort del personatge i és, precisament això, el que sembla que sembla vulgui fer l'autor: acabar un puzle a partir de totes les peces disperses. Anirem comprovant com la vida d'Oskar canvia a partir de l'accident. La seva promesa acaba casant-se amb un altre home i Oskar es relacionarà posteriorment amb la germana de la primera, l'Elvira, la parella perfecta que qualsevol persona desitjaria. Durant tota la seva vida el dinamiter serà un obrer, cap persona extraordinària segons ell, una qüestió que el narrador es permet discrepar. El narrador parla del protagonista com si aquest fos un iceberg, on només pots veure la part superficial i et perds la més important, la que està submergida. El narrador destaca contínuament les profundes idees polítiques d'índole socialista de l'Oskar i aquella il·lusió perenne que el món sempre pot canviar. El dinamiter viu sense heroismes, té família que veu de quan en quan, fills que es tornen conservadors i serà un home que morirà rodejat dels seus pensaments més íntims. Després d'haver llegit aquesta novel·la, la primera que va escriure l'autor suec, entenc més clarament el doble concepte literari que Mankell va llegar al món: la novel·la negra i la novel·la social. Tots els llibres que he llegit de la segona versió són extraordinaris i tan humans que m'atreviria a dir que m'agraden més que els primers.

dimecres, 6 de gener de 2021

454. Si això és un home, de Primo Levi

Tot comença quan em torno a inscriure al Club de Lectura de novel·la italiana de la Biblioteca de Tarragona. El llibre proposat és La treva de Primo Levi, segona part de Si això és un home. De veritat que crec que és un encert aquest llibre perquè em permet conèixer la primera part que fa tant de temps que tenia ganes de llegir. El cas és he anat per feina i aquí estem, patint i rememorant la repugnància del nazisme. 
La història d'un jueu italià que entra al camp d'extermini d'Auschwitz et transporta a la miserable vida d'un empresonat al Lager. La gana, la brutícia, el treball dur, la brutalitat, la cruesa,... tot es posa de manifest en aquest relat escrit en primera persona (fins i tot del plural) que et fa bullir la sang. El pres 174.517 afronta la mort a diari acompanyat dels altres companys, aferrant-se nostàlgicament a pensaments que inexorablement són cada cop menys optimistes. El narrador descriu com són les estades al barracó de l'hospital, on només hi ha dues opcions: curable o carn de crematori. També coneixem com es viuen les terribles nits i com els somnis torturen capritxosament les seves ments. Però, val la pena recordar aquest infern per a la posteritat? Estem en condicions de respondre a aquesta pregunta afirmativament. L'autor fa una anàlisi sociològica on relata quines són les opcions reals de sobreviure en un camp d'extermini i quin és el millor camí a seguir per tal de fer-ho. Fora d'aquell horror hi pot haver un món just, i és aquesta premissa per la qual pot valer la pena continuar amb vida i aguantar com sigui.
Destaco, com diu el mateix autor a l'apèndix, el llenguatge serè i sobri del testimoni. Levi trasllada als lectors el paper de jutges, i per aquest motiu no cal influir-los emocionalment sota cap concepte. Els fets objectius contenen prou càrrega emocional per ser imparcialment avaluats.
Un llibre que no em sorprèn, coneixem tots la barbàrie fastigosa del nazisme, però que cal anar recordant sempre. No hi ha res més patètic que la banalització del nazisme.

dissabte, 2 de gener de 2021

453. El amor de Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Erika és una noia tímida i solitària que viu amb el seu pare vidu i la seva germana. Un dia rep impulsivament un sentiment que la trasbalsarà de valent: l'amor. Ell és violinista, ella pianista i les circumstàncies els són propícies per coincidir en un duet interpretatiu. El llenguatge musical és el camí d'entrada que seguirà amb un passeig vespertí fins la llar de la noia. I així durant tots els vespres freds d'hivern, on sentiments humans s'esvaeixen en un de sol i esdevenen amor pur. Bellesa, sensibilitat i puresa es barregen en una relació que és còmplice amb l'espiritualitat i que per aquest motiu tindrà la seva especial peculiaritat. L'amor ha penetrat a través de la sensualitat musical i ara ella, aliena a la resta de la societat, és presonera de la seva pròpia ànima. Una tarda ell toca una melodia tan extraordinària que ella absorbeix de tal manera que queda extasiada. Pràcticament rep un clímax emocional tan fort que es desmaia. De seguida s'interpreta que l'amor que sent Erika no és pel violinista persona sinó per la música que ell interpreta. Involuntàriament es produeix entre ells una lluita entre l'art i la passió interna, com si existís una incompatibilitat entre la música que flueix de l'esperit per una banda i l'enamorament humà per l'altra. En aquest traspàs del misticisme de l'amor a la sensualitat física es produeix el caos en la persona d'Erika, la qual fugirà desesperada del previsible contacte carnal que li demana el noi. Comença Erika un període intens de reflexió (jo m'he perdut una mica, la veritat) sobre l'essència dels seus sentiments, de nostàlgia i d'indefensió emocional. 
Un relat curt però absolutament carregat de literatura de la més brillant. No obstant l'he trobat excessivament complicat de desxifrar, ja que l'autor treu tota l'essència possible de l'ànima de la protagonista. Quina habilitat més sublim la de l'Zweig per analitzar tan minuciosament la psicologia de la feminitat. Increïble.