divendres, 27 de novembre de 2020

434. Els ulls del germà etern, d'Stefan Zweig

Viure sense culpa és l'eix filosòfic i argumental d'Els ulls del germà etern d'Stefan Zweig. Llegeixo a la Viquipèdia que l'autor austríac va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa. Ho trobo encertadíssim i realment encisador com a producte literari. 
Un home brillant, el gran guerrer i posterior jutge d'un regne pre-budista amb aires orientals, decideix auto-infringir-se el mateix càstig del culpable d'un crim que ell ha jutjat prèviament. El precedeix un fratricidi mig involuntari que el marcarà la resta de la seva vida i que seran els ulls d'aquell germà etern que dona el títol a la novel·la. Allà, a l'interior de la cel·la fosca i freda incrustada a la pedra, s'adona que la justícia que pretenia infringir és més aviat un càstig injust. Inicia llavors un període de retrobament amb ell mateix on pretén despullar-se de la culpa i sevir als altres, tot apropant-se a l'essència humana i divina. La vida passa i ell abandonarà els hàbits mundans per convertir-se en una ànima solitària. 
Sense paraules. 
Increïble faula o història amb més moral i contundència que qualsevol text llegit fins al moment. Frases i reflexions que t'augmenten a la categoria de lector privilegiat, on la lectura és un autèntic plaer intel·lectual. Admirable en tants sentits que ja arribo a l'addicció i a la necessitat de buscar un altre títol d'aquest extraordinari autor. 

dijous, 26 de novembre de 2020

433. El noi de la casa de la muntanya, de John Boyne

El noi de la casa de la muntanya de John Boyne és una novel·la que no pretenia llegir, però que vaig trobar accidentalment al Re-Read i que sense motiu aparent la vaig comprar. Em feia molta mandra seguir amb alguna lectura similar al nen del pijama de ratlles, nazismes i drames psico-infantils del mateix estil. No obstant, la sorpresa ha estat majúscula quan he descobert que la novel·la té un patró similar, però sense ser exactament el mateix. 
Un nen de pare alemany i mare francesa queda orfe en el període d'entre guerres a París. Com a mesura excepcional el nen és portat a Salzburg a un destí sorprenent: la casa de la muntanya del mateix führer Adolf Hitler, on la tieta del nen serveix com a majordoma. Allà el nen pateix un renaixement personal i deixa de sentir-se francès per convertir-se en un autèntic patriota alemany. El concepte és senzill, però força interessant. 
He passat una estona bastant engrescat llegint com l'evolució del nen a adult esdevé paral·lela a la seva evolució ideològica. En termes generals m'ha sorprès bastant que una mena de seqüela d'un best-seller em resulti més interessant que l'original. De fet, estaríem parlant del mateix marc històric i d'un argument amb una moral bastant definida. En aquest cas juguem amb el tema de l'adoctrinament de la gent i de les seves conseqüències, un concepte que encara resulta de força actualitat. Crec que he començat a valorar aquest autor més com a escriptor de bons llibres que no pas com a creador de best-sellers.

diumenge, 22 de novembre de 2020

432. Novela de ajedrez, d'Stefan Zweig

M'he quedat de nou sense paraules per definir una fascinant obra d'art de qui s'està convertint en un dels meus escriptors preferits. Novela de ajedrez d'Stefan Zweig és un plaer absolut pels amants de la bona literatura en general i del joc dels escacs en particular. En un viatge en vaixell des de Nova York a l'Argentina hi coincideixen dos personatges de vides molt diferents, però amb un nexe comú molt particular: els escacs. Tots dos han entrat als escacs per camins diferents, però en els dos casos el joc esdevé el referent essencial de les seves vides. El primer és un orfe sense cap habilitat especial que troba en els escacs un talent natural, el segon és un pres del règim nazi que sobreviu emocionalment gràcies al joc. Entenc que el mateix autor devia sentir-se especialment atret pels escacs i va obsequiar els lectors amb una novel·la ambientada en aquest joc. 
Com sempre la lectura de la prosa d'aquest escriptor és una delícia pels sentits. Aquesta tarda l'he trobada accidentalment a la biblioteca virtual e-biblio i l'he llegida d'una tirada perquè era impossible aturar-se. La descripció psicològica dels dos jugadors i el ritme de la situació és absolutament excepcional. Jo ho he viscut amb la intensitat de ser-hi present, com si fossis un espectador en directe de la partida que disputen els dos contendents. Cada novel·la de Zweig és un exercici d'observació i d'aprenentatge pur, on els personatges tenen cos i ànima. En aquest cas el segon jugador troba en els escacs una forma d'escapar de l'angoixa de la seva situació vital, tancat i aïllat de l'exterior. Obligat a viure del no-res, les peces i els moviments del joc envaeixen la seva ment i eviten (o no) la bogeria. No vull desvetllar el final, però és tan apassionant com tota la novel·la.

dissabte, 21 de novembre de 2020

431. El cervell de Kennedy, de Henning Mankell

El cervell de Kennedy de Henning Mankell és una novel·la de desenvolupament lent on trobes qualitat literària des de la primera pàgina. Una dona de 54 anys torna a Suècia després d'estar treballant durant un temps com a arqueòloga en unes excavacions a Grècia. La seva arribada no pot ser més contundent, perquè només accedir a casa seva troba el seu fill de 25 anys mort víctima d'un presumpte suïcidi. La dona no pot creure que el seu fill s'hagi llevat la vida i comença a estudiar les darreres activitats que aquest duia a terme, especialment una de ben curiosa: quina relació tenia el seu fill amb el cervell de Kennedy? 
Aquest tema del cervell del president nord-americà sorprèn molt, especialment quan no sembla que tingui massa a veure amb el desenvolupament posterior de la trama. La mare del noi va descobrint molts secrets de la vida del seu fill, alguns especialment sorprenents com el fet que el xaval tenia la SIDA, disposava d'un pis a Barcelona i mantenia una relació molt estreta amb Moçambic. Louise decideix viatjar a Maputo, on coneixerà un seguit de personatges directament relacionats amb la vida del seu difunt fill. L'autor descriu magistralment la geografia, la societat i la situació política d'una Àfrica mutilada per la societat occidental. L'arribada de la SIDA al continent representa un dels pitjors càstigs socials i probablement el cop de gràcia que pot conduir la seva població a una catàstrofe sense precedents. Una novel·la pseudo negra, però amb una càrrega social i humana tan contundent que no et queda més remei que treure't el barret davant la realitat. Crec que hi ha dos tipus de Mankell, el de la novel·la més comercial de l'estil Wallander i l'humanista focalitzada a l'Àfrica. 
En els dos casos l'escriptor suec és un mestre.

divendres, 13 de novembre de 2020

430. La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

Viktor Nikolàievitx Manperel és un tipus estrany, matemàtic de professió i geni mundial de la seva matèria. Malgrat haver resolt una de les qüestions matemàtiques més complexes del món i haver aconseguit un dels premis més prestigiosos possibles, ell renuncia al premi d'un milió d'euros i decideix continuar vivint aïllat i allunyat de la vida social en el seu retir voluntari en una illa russa a tocar del Pol Nord. Allà viu amb la seva mare envoltat de tundra en un pis miserable, gel, aurores boreals i apunts numèrics. Un bon dia comença a rebre missatges orals gravats del seu difunt pare, que li va comunicant que la seva presència al món és molt més important del que es pensava. Els missatges els hi porta el cap de l'oficina de correus de la miserable oficina del poble, persona amb la qual farà una bona amistat. Aquest llibre és força curiós, perquè vas passant les pàgines i realment non saps què està passant. Acabo el llibre amb la conclusió que el final em decep molt, ja que l'autor tira de fantasia i a mi aquest gènere se m'escapa del tot. Una bola metàl·lica i un gos esdevenen la clau de vota que justifica una experiència vital que semblava molt potent i que no li he trobat el sentit. El llibre té un punt filosòfic, en tant que provoca la reflexió sobre l'essència de l'existència humana. Realment he passat bastant ràpidament les pàgines finals, potser pel desinterès o per la desconnexió que he patit. Crec que no he estat el candidat ideal per llegir aquesta novel·la, encara que el marc geogràfic ha estat espectacular, la psicologia dels personatges força interessant i el desenvolupament argumental prou original.

diumenge, 8 de novembre de 2020

429. El mal camino, de Mikel Santiago

Doncs sí, he de donar la raó a la meva companya Noèlia del Club de Lectura de Dominiques i certament aquest autor enganxa. El mal camino de Mikel Santiago no l'he trobat excepcional, però sí d'aquells llibres on el desenvolupament de l'argument et manté tens en tot moment i a l'expectativa. Un famós escriptor irlandès i la seva família s'instal·len a la Provença francesa. La nova etapa familiar no serà senzilla, perquè un dels factors negatius que arrosseguen i que els acompanyarà fins a França serà la presència a la mateixa zona geogràfica del gran amic del pare. Segons la mare, aquest amic no representa una bona influència per a ells a causa del seu passat fosc embolicat en el món de les drogues i el malviure. Tot petarà en el moment en què aquest individu apareixerà mort a la piscina de la finca veïna on viu. A partir d'aquí l'escriptor reviurà els darrers moments de les seves trobades amb el vell amic i anirà descobrint que la mort del seu estimat col·lega podria no ser accidental. Tot comença amb l'atropellament d'un estrany individu en una carretera rural i quan el cadàver del qual desapareixerà misteriosament. 
Les peces ocultes del trencaclosques es van capgirant a mesura que el pare esdevé l'investigador improvisat del cas. Poc a poc es va trobant més aïllat i fins i tot sembla que la seva pròpia família cau en el parany d'uns estranys i peculiars conciutadans del petit poble francès. Tot plegat, molta informació, molts detalls, no massa personatges i un marc geogràfic força atractiu. Destaco la intensitat narrativa i el fet que és un llibre que vols passar pàgines ràpidament, una dada que em sorprèn, tenint en compte que feia dies que no em passava. Molta intriga, una novel·la que negreja i força recomanable.

dilluns, 2 de novembre de 2020

428. Ébano, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Costa escriure un comentari sobre un llibre quan estic a les acaballes de la que ha estat la meva primera quarantena sanitària. He llegit a disgust, com a recurs per passar el temps i no com a plaer. 
En tot cas, en aquest Ébano d'Alberto Vázquez-Figueroa el resultat ha estat bastant millor del que m'esperava. Realment l'argument és senzill a més no poder: una noia és raptada al Sudan i conduïda a través del desert del Txad en direcció a la península aràbiga. El seu marit, un jove europeu, decideix fer tots els esforços possibles per recuperar-la. Per aquest motiu es posa en contacte amb un grup antiesclavista que l'ajudarà a recuperar la noia. 
El llibre és bastant fluix, però d'aquells distrets que et fan passar les pàgines. L'autor el va escriure el 1976 i ja posava de manifest la discriminació històrica que ha patit el continent africà des de sempre. Sembla que les coses avancen molt lentament en aquest terreny i que encara no s'ha solucionat aquesta lacra fastigosa de l'esclavitud. M'agrada molt la valentia de l'autor que és capaç de fer una novel·la d'acció i al mateix temps una denúncia social. No és el primer cop que llegeixo novel·les d'ell i ja sigui a Àfrica com a Amèrica del Sud, el component humanitari del canari sempre hi és present. També em resulta curiosa la llista de personatges de la història, on hi apareixen els reconeguts tuaregs que tant van significar en el desenvolupament posterior de la bibliografia d'aquest excel·lent autor d'entreteniment.