244. A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano

Cada dia tinc més clar que l'efecte Assassins del Camp és devastador en les meves rutines literàries. Ja tenia la meva típica llista de llibres pel 2019 i l'entrada del recull de la Margarida Aritzeta m'ha portat a descobrir l'editorial Llibres del Delicte. En Marc Moreno (suposo que és el cap de l'editorial) sembla un bon professional, amb una vista increïble amb els autors que gestiona i amb un tarannà amable i cordial amb els lectors a través de les xarxes socials. De la mateixa manera que sempre he valorat la tasca necessària, valenta i arriscada de l'Eduard Boada amb Ganzell, també destaco l'espectacular aposta d'en Marc Moreno per la nostra literatura en aquests temps tan difícils per a l'edició de llibres. En la meva opinió  Llibres del Delicte exerceix de correcte hereu de la mítica i entranyable Cua de Palla.

El cas és que de tot plegat he arribat a A la seva pell de Raquel Gámez Serrano. No ha estat una setmana fàcil i m'ha costat una mica acabar aquesta novel·la. Penso que la història va de menys a més, i llavors, quan entres en un ritme més trepidant i t'ofegues de la mà de la protagonista... tot s'acaba. Inicialment he viscut aquesta sensació de monotonia rutinària que pot reflectir el fet d'estar tancat en una presó. Una educadora social novella entra en contacte amb un pres que desprèn aires d'innocència. Els dies tancat a la presó, el no tenir res a perdre, els sentiments del dia a dia, el no res... i de sobte, tot reneix en l'interior del pres amb l'entrada de l'educadora. Un bri d'esperança il·lumina el món, malgrat la reticència del noi i la pretesa poca química entre ells (com a mínim la d'ell envers ella). 

Finalment arriba el desenllaç, cruel (o realista en la seva màxima expressió) t'ho miris com t'ho miris. Reconec que la història és dura, molt dura. Aquesta novel·la és un provocació en tota regla que t'obliga a plantejar-te el món carcerari que per sort, desconec. Llegeixo particularment entre línies (i amb certa angoixa) una denúncia molt contundent sobre el sistema judicial i de la gestió de les regulacions penitenciàries. De fet, he quedat astorat amb el pròleg de Rodrigo Lanza que introdueix la novel·la i que he rellegit un cop l'he acabat. 

Entenc aquest llibre més com una eina de servei que com una novel·la negra, o, potser una simbiosi perfecta de les dues coses. Un llibre necessari per aprendre, conèixer i sentir "a la pròpia pell" sensacions que més val no haver de viure. Gràcies Raquel.

243. La guerra dels xiclets, de Jordi Folck

Tinc una història personal amb La guerra dels xiclets de Jordi Folck que va començar el primer trimestre de 2011. En aquell temps impartia una matèria a cinquè de Primària de Dominiques Tarragona que es deia Taller de Llengua, on entre d'altres paràmetres acadèmics promocionàvem la lectura. Aquell trimestre vàrem fer lectura en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva... amb el llibre del bo del Folck. El millor de tot és que l'activitat culminava amb la visita i xerrada del reusenc a la nostra escola. Una xerrada que va ser un èxit total, però a la qual no vaig poder assistir per problemes d'horari (segurament devia estar en una altra classe). D'aquell dia ens va quedar un gran record i un llibre signat i dedicat als lectors apassionats del Sant Domènec.

Vuit anys després segueixo treballant a l'escola i en Jordi Folck segueix escrivint amb èxit llibres infantils i juvenils (n'estic segur). El retrobament em va arribar de la mà dels Assassins del Camp i amb el meu objectiu de llegir de forma independent cada autor que va participar en el mencionat recull de la Margarida Aritzeta. Vaig llegir el ja ressenyat Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons, em vaig aconseguir un altre títol que em va recomanar directament l'autor El manuscrit de les bèsties (el seu testament literari, diu ell!) i vaig recuperar La guerra dels xiclets per a llegir-lo cada nit abans d'apagar els llums del dia amb el meu fill Jan Pol de 10 anys.

Hem fet una lectura com aquella de fa vuit anys (en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva), però en aquest cas en exclusiva pel meu fill i imaginant-nos que cada dia tocava un episodi de Netflix:  25 capítols del llibre, 25 episodis (papa, això no és Netflix, és un llibre!). I de passada vaig canviar el nom del protagonista (nom curiosament molt semblant al d'un escriptor anglès de llibres infantils Roald Dahl) pel de Jan Pol, nom curiosament clavadet al del meu fill (perdona la llicènca Jordi, però això encara ho feia més interessant!). 

La lectura del jove clàssic ha estat un recurs d'aquells que ajuden a compartir hores de qualitat amb un fill. L'argument és senzill, però molt original. La reina d'Anglaterra s'enganxa un xiclet al peu i cau al terra el dia de la seva coronació. S'inicia així una guerra contra els consumidors de xiclets, majoritàriament nens i alguns adults amb fosc passat de seguidors d'aquest execrable consum.

Em pregunto si malgrat el pas del temps el llibre d'en Folck segueix vigent. Parlo per mi i responc públicament de forma afirmativa. Vaig aprofitar per fer una mini enquesta al nens i nenes actuals de cinquè i em comentaven que és un llibre que encara agrada. Sí, Jordi, encara agrada després de 20 anys d'haver-lo escrit i malgrat el canvi generacional i tècnic tan bestial, La guerra dels xiclets encara és un llibre que un profe pot recomanar. Aquest és el teu èxit i estic molt content de fer-t'ho saber, agraint-te la gran tasca que estàs fent en la transmissió dels valors de la cultura i de la passió per la lectura en la gent jove. Com ens animaves fa 8 anys, estic segur que aquest llibre i els altres que has publicat ens serveixen per a armar-nos de lletres i sortir victoriosos en la guerra de la vida.

242. Setmana de difunts, d'Olga Xirinacs

No és un misteri que l'Olga Xirinacs és un mite de la literatura local i catalana en general. Fer una ressenya sobre un sol llibre de la tarragonina és una temeritat i un risc heroic, ja que segur que es comet un acte d'injustícia absolut respecte la globalitat de la seva obra (i encara més si et repasses la seva bibliografia i comproves la mà de premis i distincions que ha aconseguit. Espectacular i realment flipant, perquè no dir-ho així). Però el cas és que jo escric el meu blog al meu aire i si ara he tornat a llegir aquesta autora és gràcies als Assassins del Camp. 

Vaig conèixer i parlar amb l'Olga Xirinacs a principis del 2000. Vam coincidir cadira per cadira en la presentació del llibre Llegendes Històriques de Tarragona al Pretori. La vaig reconèixer i vam parlar una mica. Em va resultar una persona molt afable i em vaig animar a llegir alguns dels seus llibres publicats fins al moment (recordo un simpàtic Sucant el melindro que encara ronda per casa).

Setmana de difunts és una novel·la negra a la tarragonina, que sempre ve de gust. Un inici cruel, la mort d'una nena de 14 anys, presumptament assassinada o morta de forma violenta obre el teló de la trama. La mare i el pare reaccionen de forma diferent a la sorprenent i macabra troballa i la tensió va en augment a mesura que es van descobrint secrets i més secrets. Un sospitós professor de piano i una encara més sospitosa mestressa de casa de barrets de la Part Alta compareixen en una teranyina de personatges foscos i de doble vida. 

Personalment he trobat una història àgil i molt entretinguda. També m'ha sorprès la senzillesa de l'estructura, amb capítols curts i amb missatge concret, personatges clarament definits des del començament i un misteri que no acabava de resoldre's. I difunts, bastants difunts...

Reconec que em feia molta mandra aquest exemplar. Recordava textos de l'autora llegits quan jo era jove, i després de la complicada lectura d'en Ledesma, això se'm presentava massa dur. No obstant, Setmana de difunts m'ha enganxat, entretingut, engrescat a llegir algun exemplar més de l'escriptora/mite i, en general, m'ho he passat pipa. Necessitava llegir aquest estil i ho he trobat en aquest llibre, així que estic molt content. Content i feliç de llegir l'escriptora per excel·lència de casa nostra!
Assassins del Camp 10. (Falten 5)

241. Revivir en verso, de Marta Garcia Marco

Revivir en verso de la Marta Garcia Marco és un llibre de poemes (cal explicar-se bé, tenint en compte que es tracta de la primera ressenya d'aquest gènere en el meu blog literari!). La meva cultura poètica es resumeix en les cançons de Lluís Llach, els versos de Martí i Pol, algun sonet de Shakespeare que vaig llegir de jove i uns poemes que va recitar un jove en un Talent Show a nivell estatal. Considero que la poesia és un gènere molt complicat i subjectiu, necessari pel qui l'escriu i per consum a petites dosis pel qui la sap gaudir. 

Els poemes de la Marta m'han arribat gràcies a la Rosa Maria Caparròs, companya de l'escola i que té certa relació d'amistat o parentiu amb l'autora. La Rosa Mari va fer un suggeriment al Club de Lectura de l'escola i de seguida em va deixar el llibre. En opinió de la meva companya Revivir en verso és un llibre ple de sincers sentiments i vivències, de petits moments viscuts que encomanen tendresa i malenconia. Una obra recomanada per a un contacte inicial amb la poesia, de lectura fàcil i que ens transmet molt bones sensacions.

Estic totalment d'acord amb aquestes paraules. Quan em toca llegir prosa poètica ja pateixo per les conseqüències, ja que sovint em toca tirar enrere i tornar a llegir el text fins a entendre bé l'argument. Llegir poesia ja em resulta tot un repte... 

Un repte que en el cas d'aquest llibre resulta menys perillós, perquè, tal i com diu la Rosa Mari, els poemes de la Marta semblen creats per a un contacte inicial, per afrontar-los sense por. L'essència de cada poema es fa visible de seguida, transmet el seu missatge i et provoca certa reflexió. Ho hem posat en pràctica la Sònia i jo, ja que hem repetit l'experiència d'altres cops i hem llegit els poemes en veu alta aquests darrers vespres abans d'apagar el llum del dia. Amor, somriures, il·lusions, desil·lusions i alguns retrets són alguns dels temes d'aquests poemes, que s'intercalen també amb curts textos en prosa amb reflexions que evoquen la nostàlgia i certa melangia.

Destaco també el format i les il·lustracions del llibre, magnífics dibuixos originals de la pròpia autora.

Estic molt content, ja que puc dir que he acabat gaudint de la poesia. He superat un repte que m'ha facilitat l'autora i que pot fer que perdi una mica la por al gènere. 

Gràcies Rosa Mari per aquest suggeriment i la gentilesa per prestar-me el teu exemplar.

240. La noche sin memoria, de Jordi Ledesma

Un altra peça de caça major ha aparegut en el meu panorama literari. De nou, un altre fill dels Assassins del Camp, en Jordi Ledesma, ha passat per les meves mans. Aquest autor venia precedit d'una opinió d'alt voltatge, la del meu amic Eduard Boada, pronosticant que Ledesma serà un dels candidats a arribar més lluny en el món de les lletres, en aquest cas, en llengua castellana (pel fet que escriu en aquesta llengua). També m'ha anat molt bé que la Noèlia Sergio em prestés el llibre, ja que no està resultant massa fàcil aconseguir exemplars dels 15 autors del recull de l'Aritzeta.

La noche sin memoria sobta immediatament per la densitat estilística, qualitat prosaica, verbal, vocabulari exquisit,.. una prosa realment excelsa, ideal per a lectores exigents que busquen gaudir del mitjà d'expressió tant o més que del text en qüestió. Aquest llibre és un manual d'escriptura que explica una història, una narració que he trobat lenta, evidentment perquè el plaer de La noche sin memoria està en el detall de les paraules. Si busques un llibre trepidant que et faci passar les pàgines com un esperitat, aquest no és el teu llibre. Per altra banda, si vols saber com convertir una història qualsevol en una peça d'art o un objecte de valor literari sense preu, aquest és el teu model. Per tant, el llibre del Ledesma m'ha sorprès gratament per la qualitat literària i m'ha costat una mica de llegir. No cal mentir, i per tant afirmo sense vergonya que m'he trobat diversos cops tirant enrere per no perdre el fil conductor de la història. Estic plenament d'acord amb l'Eduard que el tarragoní arribarà lluny, ho ha de fer, perquè la llengua castellana té ara mateix un exponent literari d'avantguarda de primera magnitud.

Assassins del Camp 9 (falten 6)

239. Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós

Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós és un llibre que mai de la vida hauria llegit si no hagués estat pel fenomen Assassins del Camp (ho dic ras i curt i no m'avergonyeix). De fet vaig descobrir aquest exemplar a la secció de llibres juvenils de l'Editorial Barcanova. D'entrada, cap problema, però la novel·la juvenil no seria pas el material que busco per a mi en aquest moment de la meva vida (a no ser que insisteixi en alimentar el nen que porto dins, com em va dir l'escriptor anglès Anthony Horowitz). No obstant, de seguida em vaig adonar que aquest no seria un llibre tan simple com en un principi em figurava.
La novel·la gira entorn un noi de 18 anys, en Bru, que carrega amb un passat tràgic a causa de la mort dels seus pares en un accident. Instal·lat a Irlanda a casa d'una tia, torna al seu Reus natal per passar unes vacances d'estiu. Si hi ha una paraula que defineixi aquesta història és sensibilitat. L'autora explica les situacions, descriu els personatges i narra els fets amb una sensibilitat que m'ha deixat parat. Tendrament exposa els sentiments del noi protagonista i converteix una novel·la pretesament juvenil en una història impecable d'emocions humanes.
No esperava quedar-me enganxat a aquest llibre, realment em pensava que era un tràmit més cap al meu objectiu de llegir els 15 Assassins del Camp i, per tant, la sorpresa ha estat majúscula. Durant els dos mesos que en Bru passa a Reus no passen grans coses efectistes i aventures desbordades i passionals pròpies d'un adolescent en període vacacional. De fet, el jove porta un pas d'avantatge respecte els altres nois de la seva edat i actua amb la maduresa pròpia d'aquells als que la vida s'ha acarnissat amb duresa. En Bru troba cinc anys després de la mort dels pares el diari que la mare escrivia i, d'alguna manera, es retroba amb ella, creant un nou vincle amb la mare perduda. En Bru té les emocions sota control, gestiona les amistats amb prudència i s'enamora d'una noia sense deixar-se portar per la passió.
Carai, m'ha agradat molt tot, i ...ara que ho penso, encara més.
Assassins del Camp 8 (falten 7)

238. Els morts no parlen, de Miquel Aguirre

He llegit aquest llibre perquè vaig trobar un piulada accidental de @hatsuan (que realment no sé qui és) on afirmava que li faltaven pocs exemplars per acabar-se la col·lecció de Llibres del Delicte (em sembla un projecte de futur engrescador). Un d'ells, Els morts no parlen, de Miquel Aguirre, va caure a les meves mans també de forma accidental. Tantes casualitats accidentals no podien ser més que un bon senyal, així que, endavant les atxes! La persona de nom @hatsuan afirmava alguna cosa així com que calia apostar per gent de casa nostra, un fet que comparteixo totalment i que agraeixo a editors tan valents com en Marc Moreno de Llibres del Delicte. Resulta que jo tenia el llibre a casa i em vaig animar a llegir-lo, aparcant la meva pila cada dia més alta...

Aquesta és una història divertida i fresca que barreja la novel·la negra amb tocs d'humor i que et fa passar una bona estona. Els personatges m'han semblat gent propera, una banda de perdedors locals que s'emboliquen en un afer de mafiosos i que ensopeguen un cop i un altre amb errors i pífies. M'ha sorprès la presència de l'humor en el pretès ambient sòrdid que es respira habitualment en la novel·la negra i, per moments, em pensava que llegia una novel·la juvenil. Això no vol dir que no m'hagi agradat, al contrari, el contrapunt em divertia i m'entretenia alhora, potser el principal motiu pel qual jo llegeixo. El cas és que un pobre home descobreix un cadàver al seu terreny i decideix associar-se amb el seu cosí (mafiós de pacotilla) per tal demanar un rescat a la família del mort. Això no podia acabar gaire bé, i les defuncions dels protagonistes van encadenant-se una rera l'altra. M'ho he passat bé, no ho puc negar, encara que m'ha agafat en uns dies especialment carregats de feina i no he pogut dedicar gaire temps a la lectura. Gràcies doncs @hatsuan i Marc Moreno per ajudar-me a triar aquest llibre.