323. Nocturno, de Dean Koontz

Nocturno de Dean Koontz era un dels llibres de la llista que em vaig fer a finals de desembre de l'any passat. Volia llegir-lo per allò de fer cas a les llistes de llibres que un va confeccionant a la vida. Feia temps que el tenia, anys i tot, i representa una d'aquelles lectures que un pressuposa que vas passant pàgines i ja està. La cosa ha anat així, passar pàgines i poca cosa més. 

Un noi que pateix una estranya malaltia (la seva pell no tolera el contacte amb la llum) perd el pare a causa d'una greu malaltia. Tot sembla normal fins que el noi descobreix que el cadàver del seu pare és bescanviat per un altre a les portes del forn crematori. Aquest fet fa que es vagin descobrint dades sobre el seu passat, on res és el que sembla. L'argument gira al voltant d'una trama genètica, ja que la mare del noi era una antiga científica que es dedicava a experimentar en aquest tipus d'estudis. Com en una bona novel·la nord-americana (més aviat com en una sèrie), els experiments fan fallida i provoquen grans desgràcies al conjunt de la humanitat. Sembla ser que els animals amb els que s'experimentava tenen inoculats gens humans i en un procés de desanimalització o d'humanització evident, les bèsties no són tan bèsties i els humans ho portem clar. Lectura de batalla i au. No em desagrada llegir aquest tipus de llibres perquè no m'obliguen a analitzar res i un cop llegit el guardes i cap a casa. 

322. Hacer frente a la ansiedad, d'Edmund J. Bourne

Després de llegir El poder del ahora podria considerar Hacer frente a la ansiedad d'Edmund J. Bourne i Lorna Garano com a una segona part. Sempre he volgut saber si sóc víctima de l'angoixa i sembla ser que tots estem més o menys predestinats a patir moments de pors i pànics personals que aturin les nostres energies vitals. Bé, el text desenvolupa 10 claus per afrontar l'angoixa: relaxar el cos, relaxar la ment, pensar de forma realista, afrontar les pors, practicar exercici, menjar bé, cuidar-se, simplificar la vida, oblidar les preocupacions i afrontar el present.
Tot plegat un compendi probablement superficial de tractar el tema, però força interessant si no has llegit mai res abans. He trobat molts exemples pràctics de situacions que deuen ser molt freqüents en la gran majoria de nosaltres i, per tant, he pogut treure alguna conclusió útil. A part d'això, aquest llibre d'autojauda és una suma de preceptes basats en el sentit comú i en la dificultat d'afrontar les pors. Em confirma tot plegat que vivim en una societat que no és feliç, on les persones som personatges i l'essència de la nostra vida es representa amb papers que no ens pertoquen. Tot coneixement suma i m'he permès una certa ironia al twitter:

"Acabo de començar el llibre "Hacer frente a la ansiedad" i necessito acabar-lo ja mateix."

321. Saber decir no, de Francesc Torralba

Saber decir no de Francesc Torralba és el típic llibre que cal anar llegint durant la teva vida. No obstant, em pensava que el llibre treballaria més el concepte sobre COM dir no, un fet sovint extremadament difícil, i en canvi m'he trobat que anava més dirigit a al QUÈ dir no. Per aquest motiu no he trobat tan interessant el recull de reflexions de l'autor, perquè aquells conceptes als quals cal dir NO, són els evidents i els lògics de les persones que fan de l'humanisme el seu modus vivendi. No al fanatisme, al victimisme, a l'egocentrisme, a la discriminació, a l'individuaisme, al cultiu de l'aparença... òbviament em sembla lògic i no em sorprèn res haver de dir NO a tot això. Per un moment he pensat que faltava dir NO a les drogues i així tancàvem el llibre. 

No estic dient que no m'hagi agradat el llibre, (al contrari, està genial), només que en aquest cas no m'ha sorprès tant,perquè la informació que dóna és absolutament evident. Destaco la base humanista i acadèmica mitjançant la qual avalua cada concepte, però tot entra també dins de la lògica dels principis humans. He trobat a faltar el concepte més psicològic del tema, el saber gestionar aquells "No" que la vida et demana i que costen tant. Un mica de decepció, però potser ha estat error meu. De la part que m'interessava em quedo amb interessants reflexions:

- "La qüestió és poder dir no i no sentir-se culpable"

- "Dir no sense sentir-se culpable és un aprenentatge on està en joc la llibertat personal"

- " La qüestió radica en discernir on s'ha de dir sí i on no"

- "El no madur neix del fons del cor"

- "Un sí obre un camp de possibilitats"

- "No al meu jo fictici i no a la imatge que tinc projectada dels altres"

320. Contra Mendacium, d'Àngel-O. Brunet i Las

Contra Mendacium. El misteri dels còdexs màgics, d'Àngel-O. Brunet i Las no m'hauria de sorprendre, però en canvi, ho fa. No per l'estil, original al màxim com sempre, sinó pel marc temporal: la Tarraco Imperial en el seu moment del decliu històric. Resulta curiós i especialment interessant descobrir un moment de la història de la nostra ciutat on els romans resisteixen la "invasió subtil" dels pobles bàrbars, on el cristianisme es confon amb la davallada del paganisme local i els nous habitants "en transició" prenen el lloc dels antics i preuats càrrecs de l'aparell administratiu de l'Imperi Romà.
La trama és senzilla, però està explicada amb el peculiar toc que caracteritza l'autor. Uns còdexs màgics on es troba el programari d'una nova secta anomenada "els priscil·lians" i el robatori de mil monedes d'or són els elements clau que fan que un grup de personatges de l'època construeixin un peculiar episodi d'intriga i cert misteri. Una mena de "detectiu" contractat per un bisbe (o no), ha de descobrir qui ha pres els còdexs i on són les monedes. Però res és el que sembla i els girs argumentals es succeeixen. L'estructura narrativa embolica la troca (ho disculpo perquè amb en Brunet ja saps el que t'esperes) i es troba dividida en quatre parts que salten en el temps. 

Un llibre dedicat a la capçalera al malaurat Jordi Rovira i Soriano. Sap el destí que aquesta dedicatòria té un contundent efecte emocional en la meva humil i pobra existència.

319. La memòria de la Vall Fosca, de Carles Mentuy

Feia dies que no llegia un Llibre del Delicte, i això que en tinc una bona pila acumulada d'aquest estimat segell. La memòria de la Vall Fosca de Carles Mentuy és una mena déjà vu d'allò més sorprenent: de la màfia calabresa passem a la "màfia pallaresa". Ha estat molt divertit descobrir que al bell mig de les muntanyes pirinenques un parell de famílies locals controlen el marro de la droga, les armes i els negocis de poca o dubtosa legalitat. 

No sé si existeix un gènere literari concret centrat en els afers de la màfia catalana o senzillament ens trobem en un exemple més de novel·la negra que tan admirablement conreen autors de casa nostra. El cas és que ha estat una lectura àgil que m'ha durat menys de 24 hores perquè si comences aquesta novel·la vas fent i no te'n canses gens. Entenc que els capítols breus i el dinamisme general de l'argument agilitzen la cosa i no pares fins que no acabes.

De l'argument poca cosa vull dir: les qüestions internes fratricides i les lluites entre bandes mafioses rivals ocupen la majoria de les situacions. Assassinats a sang freda, prostíbuls, presons, camins foscos... són el marc per on es passegen personatges prototipus de la màfia: joves inquiets amb ganes de poder, vells padrinos amb antics codis, policies embrutats, policies honrats pressionats pel sistema... Tot plegat una novel·la que m'ha agradat molt per l'originalitat del concepte, ja que sense cap mena de dubte jo això no ho havia llegit mai (com a mínim en versió catalana).
Llibre del tot recomanable, som-hi, anoteu-lo!

318. La estrella del diablo, de Jo Nesbo

Bé, doncs la típica lectura de relaxació que m'agrada tant i que llegeixo en un tres i no res. En un estiu molt calorós el cos d'una noia apareix al lavabo enmig d'un toll de sang. Amb un dels dits de la mà amputats, el cos presenta un tret al mig del cap. En breu apareixerà un segon cos i aviat un altre. Novel·la típica escandinava amb en Harry Hole en mode alcohòlic total i amb molta més intel·ligència i perspicàcia que suport físic. Com sempre, la novel·la no és gran cosa, però t'atrapa i té el seu punt d'originalitat. Els assassinats es van cometent resseguint una estrella invertida de cinc punxes, sembla ser que tot apunta a una estrella del diable. En Hole es troba emmerdat en una trama policial que ja venia del llibre anterior i que recordava força bé. La policia d'Oslo té els seus punts foscos, personatges corruptes que es dediquen a traficar armes i certes substàncies estupefaents. La veritat és que reconec que el llibre és dolent, però al mateix cop m'ho he passat pipa. Això em produeix cert desencís, perquè m'obliga a creure que llegir per a gaudir també és un plaer. De fet, és una sort que la lectura proporcioni moments de tot tipus, des dels purament culturals als més perfilats des del punt de vista de l'entreteniment. Tota la novel·la negra escandinava és semblant i té un toc atractiu que no té res a envejar amb la nostra versió de la negror. A mi m'agrada anar movent-me entre tots els mars. Llàstima que el pobre Hole estigui tan petat, perquè arriba un moment que no saps si està pitjor encara que en Wallander del Mankell.