diumenge, 22 d’abril de 2018

156. L'Església del Mar, d'Ildefonso Falcones

Resultado de imagen de L'Església del Mar4.000 figurants surten a la sèrie que d'aquí a no res emetrà Antena 3, essent un d'ells el meu fill Joan Jordi. El fet de la imminència d'aquesta emissió em va fer accelerar una proposta personal que feia temps que em corria pel cap: tocava llegir L'Església del Mar, un llibre d'aquells que romanien impassibles a la meva llibreria a l'espera del seu torn. De fet, no en tenia cap ganes. Havia llegit unes quantes pàgines i em recordava tant (però tant) a Els Pilars de la Terra, que no em venia gens de gust llegir la visió espanyola de la construcció d'una catedral. El cas és que ni de lluny volia veure la sèrie sense llegir el llibre primer. Així doncs, fora prejudicis i Via Fora! 
Realment la sensació de seqüela o d'ambientació històrica idèntica al llibre de Follett no te la treu ningú. La novel·la d'Ildefonso Falcones empra els mateixos marcs escènics, polítics i econòmics que l'anglès utilitza a Kingsbridge, amb la diferència que la meva proximitat personal amb Barcelona és òbviament més intensa que amb la localitat britànica. D'alguna manera vull dir que la catedral del Mar és com a casa meva, mentre que l'altre lloc no sé ni on para. De petit vaig anar a més d'una Missa del Gall al majestuós temple barceloní i el record em perdurarà per sempre, ja que un cop poses els peus a Santa Maria del Mar, la sensació de voler-hi tornar és immediata. La novel·la gira entorn la història de l'Arnau Estanyol, un home del poble, i de la construcció de l'església. Dues històries simultànies, la de l'home i la del temple, ens duran a viure tot tipus d'intrigues, aventures i acció, barrejat amb els lògics sentiments humans com la passió, l'odi, la revenja, l'amor, la fidelitat,... Penso que l'autor va trobar el marc i l'ocasió ideals per muntar una bona trama argumental que, haig de reconèixer, dóna peu a un gran llibre.

diumenge, 15 d’abril de 2018

155. Mort a Menorca, de Jordi Tiñena

Resultado de imagen de Mort a menorcaNo es mereix Jordi Tiñena que la ressenya d'un llibre seu sigui la 155, però el número en ell mateix tampoc en té cap culpa i d'alguna manera podem netejar la imatge del número més escoltat darrerament per les esferes de poder. Per intentar analitzar un llibre de Jordi Tiñena cal prendre paciència perquè aquest home era un escriptor excepcional. Ho puc començar a dir tot just ara, després d'haver llegit només tres llibres seus. M'adono de l'enorme qualitat de la seva literatura i hauré passat per aquest món sense haver-li pogut dir en persona. Qui sap si va arribar a veure el meu missatge de facebook que li havia escrit quinze dies abans de la seva marxa. El destí em va oferir la possibilitat de llegir el primer llibre que va publicar allà pel 1994. La meva companya Loli de l'escola em va explicar que tenia a casa Mort a Menorca, un regal que el mateix autor va fer al seu marit Pere. Una petita joia que conservaven a casa i que ara ha agafat un valor especial. Aquest és un llibre de lectura evidentment lenta, del tot acadèmica, on ja el títol evoca a un inquietant Mort a Venècia de Thomas Mann. Un escriptor que busca històries pel món i que crea novel·les senzilles de gran èxit comercial. La recerca el porta a Menorca, on coneixerà de primera mà un crim que va sacsejar l'illa de dalt a baix. El seu lacai, també creat ex-professo pel propi autor, redacta i és co-creador de la novel·la. La investigació del crim remourà la societat menorquina i posarà sobre el tauler la veritable cara de la majoria de la noblesa illenca. Però el que realment esclata en aquesta novel·la és la confiança entre el lacai i l'amo, i ho farà amb una força que farà que acabis pensant que aquest llibre és espectacular. Això sí, caldrà tenir paciència i arribar fins al final, perquè com en molts altres exemples, aquesta és la típica novel·la de final total. Gran Tiñena pel teu llegat que penso gaudir sense pressa, però sense pausa.

divendres, 6 d’abril de 2018

154. Acte de violència, de Manuel de Pedrolo

Resultado de imagen de acte de violència manuel de pedroloI vinga amb en Pedrolo! Un llibre al mes per tal de celebrar com cal i com es mereix el seu centenari. Què menys per al millor dels nostres! Va, anem al tema. Emmarcat en tres jornades de desobediència civil massiva, Acte de Violència és un compendi de fets, vivències i sensacions apte per a llegir avui. Si pots llegir La guerra dels mons i creure't a Orson Wells, pots agafar Pedrolo i creure't que estàs llegint al diari uns fets que s'esdevenen en aquest precís moment. La ciutadania es revolta pacíficament i atura la ciutat en senyal de protesta en contra de la política autoritària del Jutge Domina. Herois, valents, compromesos, pacífics, fidels a les seves arrels, en definitiva, vius! I la gent ho fa quedant-se a casa. Els primers en descobrir la realitat del dia són dos estudiants que es troben sense escola i, a continuació, dos empresaris que es troben sense treballadors. La força opressora en forma d'unitats de xoc entra de seguida en acció i comença a actuar amb total impunitat, perseguint a trets als vaguistes i, fins i tot, assassinant a sang freda a aquells que s'hi resisteixen. Els episodis dels tres dies es van succeint i les sensacions són tan vives que semblen basades en fets reals. I al final, l'acte de violència, el cop d'efecte... Impressionant. Podria destacar multitud de sentències i cites d'aquest llibre, totes dotades d'una significació tan peculiar que casualment i sospitosa em recorda el nostre tarannà català. Fins i tot m'he sorprès tant, que he llegit característiques sociològiques de la nostra gent calcades a les actuals, però escrites el 1961. En definitiva, un altre exemplar d'en Pedrolo que enllesteixo enguany i que va sumant granets de sorra en les meves lectures durant la celebració del seu centenari.

dilluns, 2 d’abril de 2018

153. La Set, de Jo Nesbø

Resultado de imagen de la set jo nesboLa segona lectura d'aquesta Setmana Santa 2018 ha estat La Set, de Jo Nesbø. La veritat és que no esperava acabar-lo tan ràpidament, ja que el tenia com a llibre de llarga durada, donades les seves 670 pàgines i sent com és una edició de les bones (i cares). No obstant, el fet de passar pràcticament totes les hores a casa m'ha donat marge de temps i he anat fent via. Pel que he vist, aquest és l'episodi 11 de la saga de l'inspector Harry Hole, el tercer que em llegeixo jo. Realment és el llibre que em calia per anar passant pàgines i distreure'm aquests dies festius, ja que potser he fet un gra massa amb els llibres més "acadèmics". Aquesta novel·la ha estat com veure una pel·lícula de les emocionants, però en aquell marc tan típic de la novel·la negra sobre fons blanc del terreny escandinau. El tema que mou la trama és el vampirisme i la recerca policial del subjecte que va carregant-se unes quantes dones noruegues. Realment és un tema escabrós i amb un punt de fàstic evident. Els assassinats són cruels i tenen un toc mòrbid massa eloqüent. El pobre Hole està de professor a l'escola de policia quan de cop es veu embolicat en la investigació del cas. Des de l'estructura policial es crea una unitat d'investigació paral·lela que va fent la seva feina. En Hole demostra un cop més que és un home que treballa fora del sistema, un fet que està ja tan repetit en aquest món, que ja ni crida l'atenció. Estem en un moment de la història de la literatura que si l'investigador no té alguna peculiaritat resulta ben estrany. El cas és que el bon home se'n surt i torna amb la dona que l'espera. Per tant, literatura de consum ràpid per a usar i llençar, que sempre va bé per desllorigar les canonades. 

dimecres, 28 de març de 2018

152. Les set aromes del món, d'Alfred Bosch

Resultado de imagen de Les set aromes del mónEstà clar que si no t'agrada el cafè, millor no llegeixis aquesta novel·la. En el cas que t'agradi, llavors, més val que tinguis paciència, et prepares una bona cafetera, et prens el teu temps i esperes el final. Parteixo del fet que aquest llibre és del tot original i no saps, ni de bon tros, on anirà a parar. Només per aquest motiu, ja val la pena llegir Les set aromes del món, per la sensació que tens al davant una proposta única i diferent d'allò habitual.  De fet, al voltant de la pàgina 70 vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però vaig voler insistir, perquè alguna cosa m'atrapava. Potser és l'aroma que desprèn la història (un efecte més cursi que real), però vas fent i sembla que la cosa va millorant amb els capítols. Compte, que ara diré la frase pedant de la meva ressenya i intentaré no esborronar-me a mi mateix: el protagonista fa un viatge iniciàtic a la recerca de la seva personalitat i de l'essència del cafè, l'aroma pura, l'essència de la seva ànima. Vist així, la cosa és flipant. Però jo sóc lector, sóc tribunero i gaudeixo mirant el futbol. Els temes tècnics els deixo pels tècnics i em dedico a gaudir de l'espectacle. Per tant, no entenc el profund magnetisme que desprèn el protagonista allà on va, ratllant pràcticament el fet sobre natural. Tampoc he gaudit de la prosa màgic-realista de l'episodi viscut pel protagonista per Etiòpia. De fet, he estat a punt de deixar el llibre de nou (i ja anaven dos cops) mentre m'endinsava en les llegendàries rondalles africanes. Moments letàrgics que em demanaven a crits un bon cafè per aturar el sopor que em causava el protagonista, mentre entrava en contacte amb la lluna per tal de rescatar-hi la seva humanitat reclosa. Molt dur, molt lluny de la meva racionalitat mental i probablement molt lluny també del significat de tot plegat en aquell moment de la novel·la. Rondalles i llegendes per a explicar a classe, però que no m'han vingut gens de gust. Llavors arribes als episodis finals i la història et sorprèn de manera increïble i insospitada. Per tant, amb paciència i amb molt de cafè, val la pena llegir aquesta novel·la fins al final. Reconec que no m'ha meravellat, però és una  novel·la amb final brillant, i això sempre millora les sensacions.  Com en el bon cafè, és en el regust final on potser, amb sort, hi trobaràs l'essència.

diumenge, 25 de març de 2018

151. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Imagen relacionadaCom faig darrerament, vull analitzar el llibre en clau de gaudi personal, ja que el tema acadèmic el deixaré pels acadèmics. Aquesta és la meva sort actual i la seva desgràcia habitual. (He llegit una anàlisi crítica d'aquest llibre per la xarxa i estava tan ben escrita que no he entès res).
He anat llegint els contes poc a poc, anar fent i al meu ritme. El meu exemplar està datat el 1985, per tant, tenia jo 14 anys i devia estar fent primer de BUP quan el vaig haver de llegir obligatòriament. D'entrada em sorprèn que en aquella època ens fessin llegir llibres d'aquest estil. Entenc que devia ser perquè Calders podria representar la modernitat de la literatura catalana del moment, i els seus contes devien estar súper valorats per les esferes acadèmiques. A mi em sembla que cal tenir un intel·lecte força generós per entendre la ironia, la literatura i els missatges ocults de la prosa de Calders.
Invasió subtil, el primer conte, només amb dues pàgines i ja et dóna per hores de reflexió. Qui fa la invasió i per què és subtil? La resposta és deliciosa: els japonesos, perquè venen com mimetitzats i no ens adonem. Genial. Els contes es succeeixen amb diversió de temes i petites històries. Destacaria molts d'ells, però només faré menció d'alguns que m'hagin sorprès més: Zero a Malthu, on en un món ideal de vida eterna s'acaba establint un límit de vida als 75 anys; Vinc per donar fe, on s'elimina una parenta sospitosa d'haver-se convertit en una vampiressa; La batalla del 5 de maig, on una recreació històrica quasi acaba canviant la història... En Calders era un geni, no hi ha cap dubte. La lectura pot aprofundir-se una mica i descobrir el veritable missatge i personalitat de l'autor, però això seria ja tasca d'especialistes. A mi el que em fa especial il·lusió és tornar a llegir Pere Calders tants anys després i extreure les meves pròpies conclusions. De fet, haver llegit aquest autor amb 14 anys és com no haver-ho fet mai. Penso també que els contes breus de la part final són absolutament brillants i no puc evitar quedar-me amb el següent: 

 Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

dimecres, 21 de març de 2018

150. Un món sense fi, de Ken Follett

Resultado de imagen de Un món sense fiAnys i panys portava el meu exemplar d'Un món sense fi de Ken Follett esperant en la meva humil llibreria acumulant pols al costadet d'Els pilars de la terra. El devia comprar quan va ser una novetat i el vaig començar l'u de gener d'enguany sense més intenció que anar fent, sense pressa i pensant que el llegiria sense cap pressió. Al tractar-se d'una bèstia de 1.258 pàgines i amb tapa dura, aquest exemplar meu és qualsevol cosa menys còmode. Per tant, vaig decidir convertir-lo en llibre de capçalera de dormitori, un llibre ideal pels minuts previs d'abans de caure als meus inestables somnis. I la cosa ha estat així, pim, pam, pim, pam... i fins avui. L'imaginari de Follett en la seva màxima potència ens trasllada a l'any 1300 cap endavant i allà embogeix en mil i una històries. Personatges entranyables que t'acabes estimant, els típics dolents (dolentíssims) que fan la vida impossible a la resta, la crueltat de l'ésser humà de l'Edat Mitja i les vicissituds d'una vila medieval s'entortolliguen plegades amb l'afegitó d'un convidat molt especial: la pesta. Resulta impossible resumir aquest llibre o senzillament valorar-ho de forma específica. La veritat és que et trobes de tot, un munt d'aventures i d'esdeveniments sense fre que pots anar llegint en capítols com si d'una sèrie de televisió es tractés. Com sempre que passa en la novel·la històrica, temo caure en el parany de no distingir la ficció de la realitat. Confio plenament en els coneixements tècnics de l'autor sobre el tema arquitectònic, de manera que per aquí anem bé. Per altra banda, la societat feudal resulta esfereïdora des del punt de vista de la classe baixa, tan supeditada a la noblesa i al clergat que fa mal al cor només de pensar-ho. L'anècdota més simpàtica s'ha produït en el marc de les coincidències, ja que la meva companya de l'escola Meritxell i jo hem estat llegint pràcticament de forma simultània el mateix llibre. Bona experiència en general, encara que marxo pensant que he patit massa vivint aquestes setmanes a l'Edat Mitjà de la mà del gran Follett. Un món sense fi és el llibre número 18 que llegeixo d'aquest autor i em sembla que només em deu faltar Una columna de foc, llibre que espero llegir el proper estiu.

dissabte, 17 de març de 2018

149. Dies a la ciutat, de Jordi Tiñena

Resultado de imagen de dies a ciutat de jordi tiñenaDesprés del meravellós Peix de gat d'en Jordi Tiñena, el meu llibreter de confiança, l'Albert Vilaró, em va deixar el Dies a la ciutat del mateix autor. D'entrada ja vaig veure que aquest era un altre estil de llibre. Aquest cop calia fer un viatge més llunyà en el temps, de nou a Tarragona això sí, però aquest cop a la meitat del segle XVI. El més sorprenent de tot va ser sense cap mena de dubte el nom del protagonista, Cristià Aventín. Més coincidència, impossible. Resulta estrany que el personatge principal d'una obra literària tingui el meu mateix cognom (amb la diferència de la v per la b). Per altra banda, també resulta una gran coincidència que els fets s'esdevinguin a la Part Alta de Tarragona, el barri que després de tants anys he acabat estimant com a propi. Amb aquestes peculiaritats encetava la lectura sense intuir sobre què aniria l'argument. Amb un lèxic i una prosa al més pur estil del Tiñena, la història gira al voltant d'un traginer i contrabandista que ha de fer una "parada obligatòria" a la ciutat de Tarragona. La seva estada coincideix amb un vell inquisidor aragonès en hores baixes que està a ciutat a punt d'acabar la seva darrera missió amb el Sant Ofici. Tot es barreja i acaba amb un batibull general on es veu embolicat mig poble. Dies a la ciutat  és una novel·la històrica extremadament interessant pel lector tarragoní inquiet, aquell individu desitjós de veure com era la seva ciutat i la seva gent tants anys enrere. Em deia el meu llibreter de confiança que aquesta era la història d'un parent meu. Home, no crec, però ho podria haver estat. Em fa il·lusió pensar-ho, perquè en Cristià Aventín és un personatge entranyable, carregat de sensibilitat, un home de paraula, un aventurer, un valent i, fins i tot, diria jo, un autèntic anti-sistema de l'època. 

diumenge, 11 de març de 2018

148. Divergente, de Veronica Roth

Resultado de imagen de divergente libroDies de molta lectura eclèctica m'han portat a ventilar-me en molts poc temps el Divergente de Veronica Roth. Realment ha estat una novel·la inesperada que he llegit com per solidaritat amb la Yasmine. En les darreres dues setmanes la nena s'ha llegit pràcticament la trilogia sencera, de manera que m'he deixat portar per la curiositat. S'ha de reconèixer que el llibre és extremadament divertit i que és un autèntic passa-pàgines. Des d'un punt de vista més literari jo en destacaria el concepte distòpic del plantejament polític. Quin seria el govern ideal després d'un cataclisme mundial? La resolució de l'autora (sorprenentment jove) és un sistema organitzat amb una mena de consell de savis, gestionat per 49 membres de la facció d'Abnegació, els altruistes, i amb només un membre pertanyent a una altra de les altres faccions, concretament d'Erudicció. Però com que l'ésser humà és com és, aquest suposat sistema ideal també falla i comença la veritable acció. Particularment m'ha sorprès la imaginació i la maduresa de l'autora, la qual ha creat un món ben peculiar i m'ha fet reflexionar força. Dividir la societat per categories humanes sorgides de les seves pròpies virtuts, de manera que s'estableixi un model social equilibrat que porti a la pau mundial, és, simplement... flipant. La resta del llibre és una pel·lícula, i, per tant, anar fent. Em queda el dubte sobre si seré capaç de llegir la segona part o no. De moment, tinc tants llibres començats que deixaré les pel·lícules per a la tele.

diumenge, 4 de març de 2018

147. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo

Una de les poques (poquíssimes) parts positives de la parada obligatòria que representa la malaltia de la Yasmine és que tenim temps per estar a casa. Òbviament vull dir que a penes sortim per a res, màxim baixar la gossa i comprar subministres alimentaris. Per aquest motiu, la lectura s'ha convertit en un dels passatemps més factibles per a nosaltres. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo ha estat l'exemplar escollit aquest mes de març per seguir commemorant l'Any Pedrolo en tota la seva dignitat. De nou l'autor mostra la seva vena creativa i ens desplaça a les beceroles de la humanitat, esdevenint cronista de la creació de l'ésser humà. Per aquest motiu es centra en un personatge ben peculiar, Lilith, la que segons ens diu la "tradició" fou la primera dona d'Adam. Déu, en la seva infinita sapiència, considera que cal una altra dona que "ajudi" la primera en la difícil tasca de la procreació humana. Per aquest motiu crearà Eva de la costella d'Adam i això es convertirà en la perdició del pobre home. Aquesta i d'altres teories configuraran un compendi teològic marca de la casa de l'autor de Tàrrega. La veritat és que està tan ben escrit tot plegat, que no saps si estàs llegint un text real o un sorgit de la més profunda de les imaginacions pedrolonianes. El compilador del text va trobant per casualitat fragments perduts que van construint un compendi teològic complet. El cronista descriu diverses teories sobre el conflicte entre Lilith i Eva com a precursores del model femení humà i les veritables intencions de la divinitat en el moment de la creació. La veritat és que és tot tan flipant que davant del resultat obtingut només et pots treure el barret. Com podia ser Pedrolo tan extraordinari? Això és com quan veus un humorista i et fa dues-centes imitacions perfectes. Em passa el mateix amb Pedrolo. A mesura que vas llegint els seus llibres, vas entenent millor el fet que se'l consideri un dels escriptors més prolífics de la nostra llengua. Cada llibre és un misteri.

dimarts, 27 de febrer de 2018

146. Peix de Gat, de Jordi Tiñena

El llibre de capçalera de la gent del Serrallo i dels tarragonins que estimem la nostra ciutat es diu Peix de Gat i és de Jordi Tiñena. Reconec que d'entrada el format estètic no m'agradava gens, però el fet de venir recomanat per l'Albert Vilaró em va fer superar tan lamentable prejudici. Després començo a llegir i em trobo que dos dels personatges més importants de la novel·la són la Teresa i en Marcel, casualment el noms dels dos directors de l'escola on em guanyo el pa. Una curiositat absurda que em treu un somriure maliciós i simpàtic alhora i que em serveix per bromejar una mica amb l'Albert pel whatsapp. Després vaig llegint tranquil·lament i de cop m'identifico de forma aclaparadora amb un personatge important de la història... Aquí ja començo a sentir-me incòmode, i em pregunto si és cert el que estic llegint. De cop i volta em trobo vivint a la Tarragona de la post-guerra i tinc l'estranya sensació de reviure una vida no viscuda per mi, com si jo mateix hagués tingut el mal destí de viure en aquella època. La realitat és dura i cruel i els vençuts ho portem clar. Òbviament, jo seria un dels primers caiguts fruit de la meva peculiar fatalitat. No tots som tan valents, no tots sabem com dir les coses quan toquen, no tots hem nascut per a liderar res. El meu alter ego de la novel·la acaba autodefinint-se de cop i volta: "el problema és que nosaltres som uns perdedors". Ep, parem màquines! Em venen pensaments al cap i començo a preocupar-me pel meu personatge. Com? Qui és el meu personatge, qui és el meu jo real? Gran Tiñena que em fas ballar el cap i visc la situació com a meva personal! 
Bé, el cas és que aquest llibre et transporta als nostres orígens com a societat, potser els nostres antecedents més propers, la gent de la postguerra: als nostres pares i avis. Potser, els meus no, no eren tarragonins, però ho podrien haver estat i també van viure aquell moment. La ciutat i la seva gent, els carrers i la seva convivència, el mar i els homes i dones del Serrallo i l'aclaparador moment socio-polític que els va tocar viure. I mentrestant una entranyable història d'amor sincer i una cruel història de desamor i brutalitat... Humanitat en estat pur amb l'aroma del mar tarragoní, amb una prosa exquisida i un verb excel·lentment trobat. En Jordi Tiñena ha escrit una meravella de llibre, un d'aquells que et fan agrair cada minut que et passes fullejant-lo. 

diumenge, 25 de febrer de 2018

145. Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol

Resultado de imagen de Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez PiñolLa història d'aquest llibre és ben senzilla: divendres passat, després d'una esgotadora setmana, vaig voler fer un volteta pel Re-read del Ramon i Cajal per passar l'estona. Entrar en una llibreria és un d'aquells plaers que alguns tenim i que toquen pràcticament el vici. El cas és que vas mirant i trobes coses, algunes ben interessants com aquest Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol. Coincidia la troballa amb l'aniversari de l'Antoni, i de nou la nostàlgia m'atacava i em transportava a velles converses sobre la brutal La Pell Freda. Pendent encara el Victus (no hi ha temps per tot), un recull de contes sempre va bé per posar a la butxaca i anar llegint sense pressió. Penso que els contes són com lectures complementàries dels grans títols o exemplars que ens acompanyen  diàriament. El cas és que els contes d'aquest recull són ben curts i llegibles a l'instant. L'estil d'en Sánchez Piñol és àgil, dinàmic i va molt per feina. Els temes, eclèctics, tenen la base en el "tràngol", però un tràngol suau, portable diria jo. Homes que cauen de la lluna, zebres que sobreviuen a la selva, la nau que transporta els bojos, alienígenes revolucionaris, un home lligat al cadàver de la seva dona, la transformació d'un braç en una pota d'elefant, el submarinista fracassat, el falsari romà, l'esquimal i els seus fantasmes, l'espantaocells ruïnós, el comprador de xurros testimoni d'un accident, disputes egípcies i una peculiar història d'amor... vaja, tot un reguitzell de sorpreses que et distreu i molt. Realment m'ho he passat molt bé llegint aquest contes i aquest exemplar el regalaré a l'Antoni el dia que me'l trobi, perquè això, va així.

dimecres, 21 de febrer de 2018

144. S'han deixat les claus sota l'estora, de Manuel de Pedrolo

Resultado de imagen de S'han deixat les claus sota l'estoraHas de ser un fanàtic de Pedrolo (i dels bons) per llegir aquest experiment literari del tot increïble i sortir ben parat. Em sembla que un bon dia pel matí el geni va pensar que calia parir una criatura del no-res i es va dedicar a escriure S'han deixat les claus sota l'estora. Altrament podria pensar que Pedrolo es va "fer un Faulkner", va decidir trencar el motlle convencional i va escriure la preqüela de Pulp Fiction una bona pila de decennis abans de la pel·li del Tarantino. D'entrada ja t'avisa que el text sorgeix d'una troballa estranya: unes veus pre-gravades en unes cintes de cassets recentment comprades. D'origen desconegut, les veus relaten una història que no saps com agafar-la. De la coherència argumental a la més absoluta de les incoherències. Probablement la lògica sortiria de de-construir el text minuciosament, peça a peça i intentar, tot recol·locant aquestes peces, descobrir qui és qui i perquè fan el que fan els diferents personatges. Alguna cosa he anat captant i, ben segur, tot deu acabar tenint una coherència. El joc consistiria en començar de nou, potser pel final o pel mig, i anar recuperant l'ordre perdut. Com a bon pedrolista, estic satisfet de la lectura, encara que no he entès massa cosa. Caldria agafar el text, portar-lo al laboratori, armar-se de valor i començar a disseccionar. En un altre moment de la meva vida ho hauria fet, però ara, em quedaré amb les ganes. Demà buscaré un altre Pedrolo per seguir fent els honors de l'Any Pedrolo i santes pasqües. Realment aquest llibre m'ha recordat el primer cop que vaig veure Pulp Fiction i no vaig entendre res. Més tard, vaig arribar a al·lucinar amb la pel·li, un fet que demostra que hi ha coses, com la Tònica, que necessiten un parell de tasts.

divendres, 16 de febrer de 2018

143. Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa

Resultado de imagen de Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert EspinosaTodo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa és per a mi un llibre mediocre. Dit així em sembla d'una falta d'humilitat per la meva part increïble, però és que des del punt de vista del plaer personal, aquest llibre l'he trobat decebedor. De veritat que m'avergonyeix començar així, però en aquesta etapa de la meva vida puc sincerar-me sense por. El que més em sorprèn és com l'Espinosa t'atrapa i d'alguna manera et sedueix amb la seva prosa. Hi ha alguna cosa en la manera d'escriure d'aquest autor que t'impedeix deixar la lectura, sembla com si un magnetisme literari o psicològic estigués xuclant la teva atenció de forma continuada. Això em fascina, ja que penso que l'autor és capaç de treure petroli d'una història per a mi sense cap ni peus. Ara bé, si t'agrada la ciència ficció amb tocs de fantasia onírica, aquest podria ser el teu llibre. En una societat avançada on l'home pot controlar la capacitat de dormir, un individu amb un estrany do és requerit per entrar en contacte amb un extraterrestre. A mi, d'entrada m'expliques això i plego. No obstant, vaig caure de quatre potes en el parany del gran Espinosa i no vaig poder deixar de llegir per saber com anava tot plegat. Potser el que m'ha provocat una reacció més adversa a l'argument de la novel·la ha estat el continu referent al complex d'Edip que presenta el protagonista. Entenc que la novel·la va creant un cercle que acaba tancant-se, però la suma de l'amor de mare, el sexe oníric i la ciència ficció no m'ha entusiasmat malgrat el sorprenent final. Espinosa, no m'ha agradat el teu llibre, però m'has fet pensar una bona estona. Imagina't si m'hagués agradat!

diumenge, 11 de febrer de 2018

142. Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett

Resultado de imagen de Una lectora poc corrent, d'Alan BennettEl quart títol que decidim que formi part del Club de Lectura de Dominiques és Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett, un llibre que vaig llegir temps enrere i que de nou em retorna de forma inesperada. Segur que d'aquest llibre podrem extreure cadascú la nostra personal interpretació, però per a mi el més destacat és el poderós influx que la literatura pot arribar a causar en la vida de les persones. La literatura humanitza de tal manera que, fins i tot la Reina d'Anglaterra, malgrat ser el bastió més absolut de la deshumanització personificada, acaba cedint al seu poder. Alguns lletraferits com jo passarem per aquest món amb la sensació que també comparteix la Reina al final de la seva vida: la falta de temps per poder llegir tot el que ens hauria agradat. Realment mai és tard, però les piles de llibres se'ns amunteguen i la sensació de no arribar-hi és un constant en les nostres vides. La reina viu reclosa en el seu espai tancat, la seva gàbia daurada que no li permet conèixer la realitat i, per tant, desconeix el sentir i les emocions humanes viscudes en societat. La literatura li obrirà la porta a noves experiències i profunds sentiments de la mà d'escriptors de renom universal com Proust o Hardy entre d'altres. Destaco també el final del llibre, per a mi inesperat i sorprenent (fet que demostra que oblido els llibres que llegeixo a mesura que passen els anys). Un bon llibre que m'ha agradat força a nivell particular i que considero molt escaient pel Club de Lectura.

diumenge, 28 de gener de 2018

141. Violació de límits, de Manuel de Pedrolo

Resultat d'imatges de violació de límitsAmb moltes ganes seguiré ampliant les lectures de Manuel de Pedrolo en aquest any que es celebra el seu centenari. Aquest mes de gener ha tocat Violació de Límits, un recull de deu contes al més pur estil del seu autor. El mateix títol, un cop més, ja crea una expectativa i un dubte: quins seran els límits que seran violats? Cal endinsar-se en la lectura de cada conte per poder extreure'n l'entrellat. No sabria com resumir els detalls, potser ho faré des del primer conte i de forma general. A Paperam s'ironitza sobre el món de la burocràcia; a El camí es fa una interessant reflexió sobre el destí humà; a La Barberia penso que s'ironitza sobre l'afany de la perfecció que acaba en imperfecció; a El funcionari un home bipolaritza la seva personalitat entre marit i buròcrata; a Pedres a la meva teulada un escriptor escriu el seu propi final en una novel·la escrita prèviament; a El Límit dos exploradors estan a la recerca dels límits físics i de la pròpia existència; a El principi de tot es mostra com sovint els conflictes s'accentuen sense saber-ne la causa originària; a El bevedor trobem la història d'un home que a mesura que beu va perdent la seva humanitat; a L'impost es posa de manifest l'absurditat que sovint es viu a l'administració pública i, finalment, a L'home que va tenir la desgràcia de no néixer a Vilagran, jo destacaria que s'escenifica la imatge social per damunt de l'essència de les coses. En definitiva, un recull de contes on la quotidianitat es salpebre d'absurditat, ironia i, fins i tot, sentit de l'humor. Cada conte mereixeria un estudi a part, però tornant al títol del llibre, penso que l'autor cerca amb el seu toc característic els límits de la lògica social o humana, la qual supera (viola) amb una pinzellada d'absurditat per a cada situació presentada en el diferents contes. Això em sembla a mi, simple lector apassionat de Pedrolo.

dimecres, 17 de gener de 2018

140. La llibreria, de Penelope Fitzgerald

Resultat d'imatges de La llibreria de Penelope FitzgeraldLa llibreria de Penelope Fitzgerald em permet redactar dues anàlisis ben definides: la meva valoració personal i la valoració del llibre com a text per a un club de lectura. El bon company Albert Vilaró va suggerir-me aquest llibre per a formar part de la primera selecció de títols pel nou club de lectura per a pares i mares de l'escola. D'entrada sóc un gran lector de literatura anglesa, i, per tant, per aquí ja anàvem bé. Una traducció força correcta al català en una edició immaculada completaven la proposta de forma molt llaminera. A més a més, vaig trobar una altra dada acadèmica important: aquest llibre és un clàssic de la literatura anglesa del segle XX. Realment se'm fa estrany llegir clàssics anglesos en català, un fet que lamentablement m'ha impedit al llarg dels anys conèixer els nostres grans traductors. Bé, el cas és que el marc geogràfic de la història ens trasllada al típic poble coster britànic, més escaient al meu gust personal és impossible. La protagonista de la història pretén obrir una llibreria en un lloc on l'oferta literària és nul·la, de manera que sembla una bona opció de negoci i de vida. Allà es trobarà que l'ambient que l'envolta serà més hostil de l'esperat, des del mateix espai físic (una antiga casa amb "esperit" inclòs), i un insospitat rebuig social que farà que les possibilitats de tirar endavant el projecte siguin d'allò més complicades. Sincerament m'ha sorprès i m'ha agradat el final. Avaluant una mica la història, penso que el retrat que es fa de la societat d'aquell poble és com un microcosmos que reflecteix la gran societat humana. Sovint els anhels de supervivència personal o el fet d'assolir els objectius que ens plantegem a la vida necessiten la complicitat de la resta de la humanitat. Fins aquí la valoració personal, i malgrat no haver estat una novel·la que m'ha fet tenir l'ansietat d'anar passant pàgines com un esperitat, acabo posant-li una bona nota. A efectes de novel·la que atrapi a un grup de pares i mares en un club de lectura, tinc els meus dubtes, a l'igual que el benvolgut Albert. 

diumenge, 14 de gener de 2018

139. Un viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda

Imatge relacionadaUn viejo que leía novelas de amor, de Luis Sepúlveda, és una fantàstica novel·la que m'ha arribat fruit de la casualitat. Dijous per la tarda vaig anar a fer la Primitiva al TRT, la que fa 30 anys era la meva llibreria de capçalera quan jo era un mini adolescent i vaig trobar, de liquidació a un euro, aquest exemplar que de seguida em va cridar l'atenció. Sense voler m'he trobat amb una espècie d'història d'aventures a la selva de l'Amazònia, rodejat de natura i banyat pel majestuós riu Amazones. El protagonista, Antonio José Bolívar Proaño, viu una evolució personal que clou amb la perfecta simbiosi de l'humà amb el medi. D'aquesta manera sobreviurà enmig d'un ambient hostil no només físic, sinó també psicològic. Un altre tema secundari és la crítica als mecanismes de convivència socials del sistema burocràtic i viciat enfront de les simples normes de la natura. Un altre tema peculiar és la menció de la literatura d'amor, però la d'amor de veritat, és a dir, el que fa mal. Els indígenes viuen les normes que dicta la natura i els blancs d'origen europeu trenquen l'harmonia de l'espai natural creant la corresponent catàstrofe medio-ambiental que tan mal fa en l'actualitat. Un personatge i una història entranyables que se m'ha fet sorprenentment curta.  Segon llibre del curs i molt bon sabor de boca. 

diumenge, 7 de gener de 2018

138. La bicicleta d'en Sumkhí, d'Amos Oz

Resultado de imagen de la bibleta del sumkhíComencem l'any 2018 amb una lectura compartida amb el meu fill Jan Pol. La bicicleta d'en Sumkhí, d'Amos Oz ha estat el nostre primer llibre de capçalera d'abans d'anar a dormir d'aquest any. Per a mi és un clàssic de la meva biblioteca, ja que va ser el primer llibre que vaig treballar a l'escola com a professor de Taller de Llengua fa deu anys a sisè de Primària. Aquest cop l'hem llegit junts i en Jan Pol m'ha dit que la història tracta sobre un nen que es diu Sumkhí i que li ha agradat molt. Un dia el seu tiet li va regalar una bici, però un amic seu el va enganyar i li va canviar la bici per un tren elèctric. A la casa d'aquest nen hi havia un quadre que feia una mica de por i que posava la paraula "caritat". Llavors un altre nen més dolent li canvia el tren per un gos i aquest gos, s'acaba escapant amb el seu amo. Finalment troba una maquineta i li dóna molta importància perquè és l'única cosa que li queda. Llavors té por que el seu pare el renyi per haver perdut la bicicleta i s'escapa de casa. El nen troba el pare de la seva amiga Esti i acaba a casa seva. Tots dos parlen per la nit i en Sumkhí, com està enamorat d'ella, li dóna la maquineta a la nena. En Jan Pol recomanaria aquest llibre als nens de la seva classe. Molt bé, i jo, com a papa, també el recomanaria per llegir-lo amb el teu fill abans d'anar a dormir, ja que ens ensenya que les coses canvien contínuament, que així és la vida, i que cal prendre-se-la el millor possible. El nen ho perd tot i només li queda una simple maquineta, però l'acaba regalant per amor. Ai, l'amor...

diumenge, 31 de desembre de 2017

137. A woman of no importance, d'Oscar Wilde

Imatge relacionadaAcaba la temporada de lectura del 2017 amb 53 llibres llegits i amb grans perspectives pel proper 2018. El darrer exemplar ha estat A woman of no importance, una altra obra de teatre de l'irlandès Oscar Wilde. Evidentment es tracta d'una re-lectura, però aquests dies s'acabava l'any i he volgut esprintar una mica per tal d'assolir una xifra digna de lectures. Pel 2018 ja tinc previstos grans volums i re-lectures fascinants de gent com Mann, Shakespeare, Follett o Forsyth. Pel que fa a aquesta història val a dir que l'autor decapita satíricament la societat aristocràtica anglesa de tal manera que entenc que acabés tenint més enemics que amics. Fins i tot em sembla estrany que tractant-se d'una de les primeres obres de l'autor en Wilde fos tan valent de presentar-la públicament. El retrat que es fa de l'alta societat anglesa és tan satíric i burlesc que fins i tot sembla insultant. La superficialitat de l'aristocràcia britànica queda en tan evidència que sorprèn. Només es salva "la dona sense importància" que desprèn els valors més humans i que posa cadascú la seu lloc. La hipocresia i la mentida de la classe alta de la societat es posen de manifest i demostren un fet que encara avui es pot constatar: les normes estan bé pels altres, però no per nosaltres, que fem els que ens dona la gana. Bé, fins aquí el curs literari 2017, bon any, bon vent i barca nova.

dissabte, 30 de desembre de 2017

136. Tocats pel foc, de Manuel de Pedrolo

Resultat d'imatges de Tocats pel foc, de Manuel de PedroloJa he començat el meu homenatge particular al qui per a mi és el millor escriptor en llengua catalana de tots els temps: Manuel de Pedrolo. Durant el 2018, any en què es celebra el seu centenari, penso llegir els 25 exemplars diferents que tinc a casa i altres que pugui anar aconseguint. El millor de tot és que també és un exercici important de nostàlgia en el meu cas concret. Val a dir que Tocats pel foc va ser un regal que em van fer el 16 de maig de 1986, el dia del meu quinzè aniversari. Segons consta en una inscripció que vaig fer en el mateix llibre, el vaig acabar de llegir el 12 d'agost de 1986. Estem parlant, doncs, de fa més de 31 anys! Pedrolo era la meva lectura de capçalera en aquells anys inicials de la meva vida i sento que llegir-lo de nou és necessari i absolutament entranyable. En aquesta ocasió la trama s'esdevé en una barraca prop de la ciutat de Barcelona on malviuen un matrimoni amb la seva filla de 21 anys. Arriba un estrany i misteriós "intel·lectual" amb el que inicien tot un seguit de converses de sobretaula que provoquen una profunda reflexió en el lector i en els altres personatges. Allà on hi havia por i resignació, el nouvingut plantarà la llavor de l'esperança i del compromís. Quina passada de llibre i quina actualitat tan notòria que encara té el text d'en Pedrolo. Em sorprenc moltíssim sobre aquest aspecte, un fet que ja em va passar en el darrer llibre seu que també vaig llegir aquest mes de desembre. La noia viu resignada en un lloc sense futur, la seva vida ha perdut el sentit i la simple supervivència esdevé l'únic objectiu del seu present. La societat adormida és còmplice i responsable de la injustícia que viu, i per tant, ella, en tant que forma part de la mateixa societat, també és responsable de la seva pròpia misèria. Brutal.
«L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.»

divendres, 29 de desembre de 2017

135. The importance of being Earnest, d'Oscar Wilde

Resultat d'imatges de The Importance of Being EarnestQuan tants anys enrere vaig començar a tenir una biblioteca amb cara i ulls no podia faltar l'estanteria dedicada a Oscar Wilde. Formava part d'un espai dedicat als autors preferits i que no havia rellegit en cap moment en els anys posteriors. El fet és que acabo el 2017 tenint instal·lada la nova biblioteca personal i m'han vingut ganes de tornar a llegir antics clàssics. The importance of being Earnest, d'Oscar Wilde em sona d'haver-lo llegit fa tot just uns 17 o 18 anys, probablement a la fàbrica on treballava, allà amagat entre canonades i camions cisterna. Ara mateix no em sonava com anava la història, però segur que en el passat vaig gaudir de la seva lectura tant com ho he fet ara. Aquesta breu obra de teatre és brillant, absolutament entretinguda, divertida, irònica i amb un anglès ben fàcil per poder-lo seguir sense dificultat. Els personatges són encantadors, realment l'essència de la literatura de Wilde. Les ironies quasi que superen en quantitat les simple frases de la narració, on s'inclou la celebèrrima sentència All women become like their mothers. That is their tragedy. No man does. That’s his. Es tracta d'una comèdia romàntica emmarcada al Londres de finals del segle XIX on s'ironitza sobre la natura del matrimoni, de les convencions socials i de la hipocresia general de l'aristocràcia. En Wilde fa retrats ben simpàtics d'aquests personatges que fan que l'estil sigui dinàmic, senzill de seguir i que realment et sedueixi amb facilitat. He rigut mentre llegia, un fet extraordinari si tenim en compte que l'autor va escriure aquesta obra fa més de 100 anys. Hi ha genis que haurien de ser de lectura obligatòria pels segles del segles i l'Oscar Wilde és un dels millors.

dijous, 28 de desembre de 2017

134. La guarida de los demonios, de Carolina Mamzeridis

Resultado de imagen de la guarida del demonio carolina mamzeridisNo em resulta gaire complicat analitzar aquest sorprenent La guarida de los demonios de Carolina Mamzeridis. I no m'ho resulta perquè només puc fer-ho des d'una òptica purament estilística, no de l'obra pròpiament dita. Ho dic perquè de la mateixa manera que no puc opinar massa sobre poesia o sobre física nuclear, encara puc opinar menys sobre una novel·la pertanyent al més pur gènere fantàstic. No he estat mai un fan d'aquest gènere i em costa molt assimilar un argument i uns personatges que no m'atrapen en cap moment. A nivell personal he estat sempre una víctima de la meva més absoluta racionalitat, una condició que m'allunya (i molt) de les realitats paral·leles amb tints onírics. Malgrat això, només llegint les primeres pàgines ja t'adones de la riquesa del lèxic, del peculiar estil directe, de les plasticitats i del contundent ús (fins i tot aclaparador) de la imatge visual en la prosa de la Carolina. L'autora sembla que deixi fluir la seva imaginació de forma descontrolada, creant quadres plàstics inabastables amb només una simple lectura. Carolina coneix les tortuositats de les emocions humanes i les traspassa a la literatura com si d'un quadre es tractés. Domina l'art de la paraula de forma excepcional i obliga el lector a rellegir paràgrafs sencers per poder treure'n tot el suc. Comentaris a banda faria sobre l'argument de la novel·la, ja que em costa molt gaudir de la lectura sobre el patiment humà, del dolor, de l'obsessió per fer el mal... Les víctimes han de patir un dolor tan terrible que provoca en mi una repulsió absoluta. Interpreto que aquest és el concepte d'aquest estil de novel·la: provocar por, pànic, ràbies, sentir el dolor com a propi, bàsicament traslladar el dolor de les víctimes al propi lector. Per a cada gènere hi ha un lector i, per a gustos, cadascú té el seu. Agraeixo a Carolina Mamzeridis que m'hagi mostrat un camí a seguir i la felicito especialment per la qualitat exquisida de la seva prosa.