dissabte, 14 d’octubre de 2017

40. The Little Prince, d'Antoine Saint-Exupéry

Resultado de imagen de the little prince wordsworth classicsLa primera impressió després de re-llegir The Little Prince tants i tants anys després, és que estem davant d'una peça artística i literària d'absolut primer nivell. No recordava massa l'argument i em sembla molt necessari per a la meva formació acadèmica personal no abandonar els clàssics en una estanteria perduda. El mite de que aquesta obra és un llibre per a nens ha de caure definitivament del meu imaginari, ja que no tinc cap dubte que això és literatura en estat pur. Molts adults deixarien de llegir aquesta meravella amb el fals propòsit de creure que es tracta d'un llibre infantil. Caldria dedicar hores d'estudi per poder treballar cada un dels aspectes que menciona clarament o de forma al·legòrica aquesta novel·leta. El millor de tot ha estat el meu personal ús d'aquesta lectura: revisió d'un clàssic, record nostàlgic del meu exemplar en paper, pràctica de l'anglès i necessitat d'ocupar un temps d'espera hospitalari. El meu ànim no desborda felicitat mentre la Yasmine estigui patint una continuada febre alta sense causa aparent i d'origen desconegut. Les hores d'espera es fan més lleugeres amb la companyia d'una bona lectura. Aquest ha estat el cas: una lectura de batalla a Joan XXIII. La conclusió és òbvia: The Little Prince és un magnífic llibre de "manteniment intel·lectual" que cal anar revisant per sempre més. 

dijous, 12 d’octubre de 2017

39. La chica desastre de los vestidos de verano, de JF Torres

Resultado de imagen de la chica desastreDe la mà de l'Elisabet Moreno, mare de la Noa i del Manel, em va arribar La chica desastre de los vestidos de verano, de JF Torres. Han estat uns dies personals força complicats amb el trasllat de pis i no he disposat de prou temps per a llegir. En tot cas, he anat llegint aquest llibre poc a poc (com recomano que es faci) i, finalment, l'he acabat aquest matí festiu del 12 d'octubre. Un llibre admirable, diferent i autènticament original. Realment l'autor no narra una història, sinó que descriu minuciosament, com si fos un científic armat amb un microscopi de precisió, el seu procés evolutiu d'enamorament personal. Un lèxic dolç, tocs de poesia i una peculiar visió de la vida que em recordàvem sorprenents reflexions pròpies. També destaca la peculiar estructura de cada capítol (o secció) en un llibre sense paginar i on no saps mai que vindrà a continuació. Un llibre que provoca al lector, que no deixa indiferent i que sorprèn per la seva excel·lent qualitat literària i estilística. Penso que l'autor aconsegueix apropar la poesia al gran públic, un fet bastant sorprenent en els temps que corren. Llegir i assaborir qualsevol pàgina de La chica desastre de los vestidos de verano pot convertir-se fàcilment en la petita dosi diària de sensibilitat emocional que a tots ens cal. Gràcies Elisabet.

diumenge, 24 de setembre de 2017

38. Strappo, de Martí Gironell

Resultado de imagen de strappo martí gironellM'agrada com tanca el llibre en Martí Gironell, agraint al lector "per acompanyar-lo en una altra lectura per la nostra Història". Ho fa amb aquest toc planer que el caracteritza i que demostra clarament el seu tarannà amable i d'habitual bonhomia. Certament l'autor ens convida a conèixer de primera mà un altre capítol de la història de Catalunya que no sortia als llibres de text del col·legi. Alguna cosa sabia sobre l'art romànic català, (qui no ha vist algun cop les imatges de Santa Maria de Taüll al MNAC), però l'espoli i la tècnica d'arrencada era un tema ben fosc dins la meva memòria. Per tant, no en sóc un expert, ni molt menys, realment no en tinc gaire idea de tot plegat. Per aquest motiu aquí qui ha d'agrair alguna cosa és el lector pel fet de ser convidat a viure de primera mà aquest episodi agredolç de la nostra història. El mateix autor ho identifica com el dubte "gairebé hamletià d'arrencar per conservar o per negociar". Diversos cops m'he preguntat què hauria passat si les peces d'art "espoliades" no haguessin acabat en un museu. Recordo algun cas de troballes romanes de la mateixa ciutat de Tarragona que pel fet de no estar conservades en un museu s'estan malmetent diàriament pels nostres carrers. Quantes pintures no s'haurien perdut per accident, pel pas del temps o per les habituals bretolades? Per tant, bescanviar una pintura per un font d'aigua pot semblar una bestiesa, però cal tenir conjuntura històrica, cal saber i entendre com devia de ser la vida dels ciutadans de primers de segle XX als petits pobles del Pirineu català: aigua pels meus fills o delectació dels sentits i de l'esperit a l'església del poble. Hi estic plenament d'acord Martí, això és un dubte hamletià que sembla haver portat a l'espoli artístic que avui en dia a molts ens indigna, però que cal veure amb bona perspectiva històrica. En definitiva es tracta d'un llibre magnífic, d'una novel·la que és més la crònica d'uns fets que un relat d'acció d'aquells que darrerament m'agrada tant llegir. Gràcies a tu Martí per regalar-nos aquesta història tan interessant i al meu amic Marcel per deixar-me el llibre tan bon punt li vaig demanar.

diumenge, 27 d’agost de 2017

37. Sin noticias de Gurb, d'Eduardo Mendoza

Resultado de imagen de Sin noticias de Gurb, Eduardo MendozaHe agafat un "llibre de descans", una parada breu entre els dos colossos que estic consumint al mateix temps: Londres del Rutherfurd i A Clash of Kings del George R.R. Martin. Em feia falta alguna cosa lleugera i he escollit aquest breu llibre de l'Eduardo Mendoza que encara no havia pogut llegir. En el seu dia ja havia llegit alguna cosa d'ell i recordo perfectament aquest subtil sentit de l'humor carregat d'ironies i sarcasmes. Sin noticias de Gurb és un text simpàtic, però un pèl antiquat, encara que d'alguna manera jo també vaig formar part de la societat que allà es descriu. Un parell d'extraterrestres arriben a la Barcelona de 1991, un d'ells es perd i l'altre es posa a buscar-lo. En aquest marc, l'alienígena es passeja pels carrers de la ciutat a la recerca de Gurb, del qual no tindrà notícies en un temps. L'autor descriu no només l'aspecte extern de la ciutat, sinó també el component emocional de la gent en l'any anterior de les Olimpíades de Barcelona. Sort que vaig viure aquella època, ja que he pogut anar resseguint els esdeveniments i reconèixer personatges reals que es mencionen. Molta brometa fàcil, sense caure en la vulgaritat, fan d'aquest text un llibre agradable, lleuger i força recomanable. Sé que és lectura obligatòria a l'ESO i penso que potser als xavals el trobaran passat de moda. És normal, estic convençut que aquesta història està emmarcada dins d'un context configurat en la generació anterior a la seva, potser un concepte no massa atractiu per a ells. Pel que fa a mi, un llibre molt correcte.

dissabte, 19 d’agost de 2017

36. La venjança del bandoler, de Martí Gironell

Resultado de imagen de La venjança del bandolerEn un dia de Sant Magí força estrany a Tarragona he aconseguit acabar La venjança del bandoler, de Martí Gironell. Aquest és un llibre excel·lent, com ho són els altres dos que m'he llegit del mateix autor aquest any: L'arqueòleg i El Pont dels Jueus. He anat passant les pàgines tranquil·lament, resseguint les aventures i desventures del personatge principal, Josep Pujol de can Boquica, un conegut bandoler de Besalú. La novel·la està escrita a l'estil Gironell, de manera que vas llegint la història com si fos un plat de cuina exquisidament ben elaborat i anessis afegint els ingredients poc a poc. Cuinat al xup-xup en petits episodis, la novel·la està emmarcada en una època de difícils lleialtats. Els francesos envaeixen la península a principis del segle XIX i en Boquica pren partit, primer per un, després pels altres i, potser, des del primer moment, per ell mateix. El millor de tot és el treballadíssim vocabulari i l'enorme tasca de documentació històrica que deu haver fet en Martí per a crear aquest llibre. Més que una novel·la trepidant d'aventures de les que consumeixo habitualment, La venjança del bandoler és per a mi una crònica biogràfica d'un personatge ben curiós de la nostra història. Costa d'identificar-se amb un bandoler, i menys encara amb el cap d'una banda de miquelets, però l'autor fa que poc a poc vagis agafant simpatia amb el personatge i acabis lamentant el seu desgraciat final. Tot plegat descobreixes que a la vida qualsevol pot esdevenir una víctima de la conjuntura que et pot tocar viure. Molt bé Martí, gràcies de nou!

dimarts, 15 d’agost de 2017

35. Kidnapped, de Robert Louis Stevenson

Resultado de imagen de Kidnapped Robert Louis Stevenson penguin popular classicsOstres, quina sensació més curiosa aquesta la de llegir clàssics de la literatura d'aventures. En principi hi entres per divertir-te, però poc a poc t'adones que la cosa no és fàcil. No és fàcil perquè entre d'altres qüestions, l'anglès no és precisament senzill. Val a dir que aquest text està carregat de girs i termes gaèlics que no havia vist ni escoltat mai! Vaig començar la novel·la amb ganes i energies, amb aquella intenció de passar les pàgines i anar fent, però ha calgut posar-hi els cinc sentits. Kidnapped, de Robert Louis Stevenson és un clàssic i com a tal s'hauria de tractar. La veritat és que sortir dels paràmetres habituals sempre és un gran què. L'argument no és massa complex: moren els pares d'un jove i aquest rep com a herència una carta que l'emplaça a un misteriós tiet. El noi s'adreça a ell i, com qui no sap la cosa, acaba segrestat en un vaixell que l'allunya de la civilització. El noi es toparà posteriorment amb un heroi de les Highland, un amic que l'ajudarà a recuperar el seu destí perdut. El tiet pretenia fer-lo desaparèixer per poder-se quedar amb l'herència familiar. Una història carregada de complicitats, d'amistat i lleialtat, una història ambientada a les terres altes escoceses del segle XVIII. La sensació és molt positiva malgrat la dificultat lingüística, ja que com amb les bones pel·lícules, hi ha clàssics que sobreviuen i superen amb escreix molta literatura actual. 

dimecres, 9 d’agost de 2017

34. Joc Brut, de Manuel de Pedrolo

Avui em faig un auto-homenatge literari carregat de nostàlgia, Joc Brut de Manuel de Pedrolo! I és que els meus records literaris s'inicien pels volts del 1986 amb les meves primeres lectures del gran Manuel de Pedrolo. La meva infància, però, l'havien ocupat uns anys abans les històries d'Enid Blyton i els seus conegudíssims Los Cinco. Va ser, doncs, a mitjans dels 80 quan devia llegir El mecanoscrit del segon origen a l'escola Sant Pau i, a partir d'aquí, la resta dels llibres de Pedrolo que poc a poc anàvem comprant a la llibreria TRT del carrer Pere Martell de Tarragona. El meu pare va ser el meu gran motivador, perquè encara recordo com em deia que per cada llibre llegit, ell me'n comprava un altre. I així va ser com vaig fer-me la col·lecció sencera d'aquests llibres que encetaven una vida de lector "adult" i que he intentat consolidar amb els anys. Els llibres de Pedrolo m'han acompanyat durant trenta anys per Pere Martell, Mallorca, Escales de l'Arboç, Destral i, ara, Ramon i Cajal. Han viatjat amb mi en aquest periple que porto per la vida i s'han convertit en vells amics fidels. Llegir aquest llibre em permet valorar més profundament la importància que el nostre autor té per a les lletres catalanes: Pedrolo és i era un fora de sèrie. Realment Joc Brut és un exemple de novel·la negra catalana que no té res a envejar amb la pròpia d'altres literatures. Uns personatges perfectament creats i psicològicament molt coherents traslladen el lector a la Barcelona dels meus pares. Un home, víctima d'un engany amorós, és seduït per una encantadora senyoreta que el porta a assassinar un home. Un cop passa el temps convingut ha de retrobar-se amb la noia, però ella desapareix. El noi necessita recuperar-la, saber el motiu de la seva miseriosa desaparició. Novel·la negra cent per cent, a la catalana i del 1965. Gran Pedrolo.

dilluns, 7 d’agost de 2017

33. L'ombra d'Alí Bei (II). Maleït musulmà!, d'Albert Salvadó

Resultado de imagen de Maleït musulmà!En poc temps he llegit la segona part de la trilogia L'ombra d'Alí Bei d'Albert Salvadó, un llibre que porta per títol Maleït musulmà!. La trama gira entorn del misteriós viatge de Domènec Badia, amagat sota el nom d'Alí Bei, per tot el Marroc seguint les passes del sultà d'aquest país. Malgrat que es fa passar per príncep, les seves veritables intencions són preparar una possible intervenció militar espanyola. Les meves expectatives eren molt altes i, com sempre em passa, m'he quedat amb les ganes. Si bé el primer llibre em va resultar entretingut, original i sorprenent, aquest segon número de la sèrie no m'ha produït el mateix efecte. Ha estat molt bé el marc geogràfic i temporal de la novel·la, el Marroc de principis del segle XIX. El llibre es llegeix amb força facilitat i els personatges reals i imaginaris que hi apareixen tenen certa credibilitat. Òbviament el personatge d'Alí Bei té un punt de fascinació que atrapa, el fet de no saber mai com actuarà, què dirà, quines seran les seves reaccions... També hi he trobat algun toc d'humor que m'ha fet gràcia i que et treu un somriure puntual. El problema que tinc ara és que no tinc ganes de llegir la tercera part, i, per aquest motiu, no ho faré. Es tracta d'una nova lectura d'una novel·la històrica en català que suma, però que en el meu cas, no segueix.

divendres, 4 d’agost de 2017

32. Crocodile tears, by Anthony Horowitz

Resultado de imagen de crocodile tears horowitzContinua el meu periple literari de l'estiu amb el segon exemplar de les aventures de l'Àlex Rider, el vuitè de la sèrie en total. Els dos llibres d'aquest estiu els tenia comprats a Anglaterra fa uns anys i jeien tranquil·lament a les estanteries de casa meva. Crocodile tears d'Anthony Horowitz continua narrant la incombustible i trepidant vida del súper espia adolescent que no s'atura davant de cap perill. Ara tocava investigar a un peculiar filantròpic multimilionari que creava desgràcies i catàstrofes naturals per poder ser el primer en ajudar i recaptar així totes les donacions possibles de la gent. Un pla maquiavèl·lic que descobreix en jove heroi i que s'encarregarà de desbaratar a la seva manera. El llibre posa de manifest que algunes organitzacions de caire caritatiu poder ser no tan transparents com pinten. M'ha fet pensar una mica sobre aquest tema, tot recordant que alguna entitat ecologista o humanitària podria ser en realitat una empresa encoberta amb interessos ocults. L'Àlex pateix les mil i una aventures, arriscant contínuament la seva vida i posant en evidència als malvats. Penso que en Horowitz és un dels grans de la novel·la d'aventures juvenils i que el seu personatge central d'aquestes novel·les m'hauria realment apassionat de jove. En un tuit el mateix autor m'ha respost dient-me que cal alimentar el nen que portem dins. M'ha fet il·lusió que em contestés...
46 years old and still enjoying the Alex Rider series, the teenage superspy. Young forever!
En resposta a 
Feed the inner child... :)

dilluns, 31 de juliol de 2017

31. L'ombra d'Alí Bei. Maleït català!, d'Albert Salvadó

Resultado de imagen de L'ombra d'Alí Bei. Maleït català!Acaba el mes de juliol dels 2017 amb una bona collita de lectures estivals: To kill a mockingbird, Veronika decides to die, Snakehead, El llindar de l'eternitat, The sound of thunder i L'ombra d'Alí Bei. Maleït català!, d'Albert Salvadó. En total sis llibres de diversa temàtica que m'han fet passar un primer mes de vacances força distret. En aquest cas inicio la trilogia de la història d'Alí Bei, encara que en aquest primer llibre a penes surt i només és un personatge secundari. La història s'emmarca en un període de la història que no conec massa en profunditat, Espanya de finals del segle XVIII. Els esdeveniments a Europa són força convulsos i el súper ministre Godoy fa i desfà a la cort al seu gust. Em resulta apassionant imaginar-me el jocs d'espies i recerca d'informació confidencial d'aquell temps, especialment per part dels britànics. Queda de manifest que els individus són peons del gran joc d'escacs que és la intel·ligència nacional. El bé de la nació està molt pel damunt dels interessos personals i cada peça juga el seu paper sense importar el seu destí final. L'autor crea un personatge absolutament entranyable, Tom Headking, que viu en un apassionant equilibri entre la realitat que viu diàriament i la seva obligació envers el seu país. L'estil és senzill i t'atrapa de seguida, els capítols s'esdevenen ràpidament i el format de la novel·la és molt dinàmic. Desconec com continuarà la sèrie, però imagino que en el segon número s'endinsarà de ple en la vida de Domènec Badia. Continua aquest estiu tan atrafegat amb més dosis de bones aventures!

divendres, 28 de juliol de 2017

30. The sound of thunder, de Wilbur Smith

Resultado de imagen de The sound of thunder, de Wilbur SmithPoc a poc vaig traient-me el cuquet de llegir Wilbur Smith. En aquest cas ha tocat la segona part de When the lion feeds, un llibre que vaig llegir l'estiu de fa 10 anys, The sound of thunder i que continua amb les aventures de Sean i Garrick Courtney, els bessons més desavinguts de la literatura! Al principi m'ha costat una mica recuperar el fil de la saga familiar, ja que feia molt de temps que havia llegit la primera part i ara anava una mica desconcertat. Bé, la història està emmarcada durant la segona guerra Boer entre els anglesos i els holandesos i va resseguint les accions que envolten la intrèpida vida d'en Sean. La novel·la barreja el conflicte històric de principis del segle XX a la Sudàfrica actual amb els conflictes familiars dels Courtney. En Sean té una forta personalitat i una facilitat extrema per ficar-se en merders. Tres fills amb tres dones diferents en molt poc temps crearan un punt d'ebullició latent que pot petar en qualsevol moment. La qüestió és que he passat bones hores d'entreteniment estival amb una extensa novel·la d'aventures en versió africana que no m'ha deixat indiferent. La nota curiosa és que aquest exemplar el vaig comprar a Brigthon fa una pila d'anys en una botiga d'Oxfam per 1,99 pounds. Curiosament recordo el lloc i el moment de la compra. Com sempre, la nostàlgia em persegueix insaciable...

divendres, 21 de juliol de 2017

29. El llindar de l'eternitat, de Ken Follett

Només un escriptor de primer nivell com Ken Follett podia cloure la Trilogia The Century amb la categoria amb la que ho ha fet. La tercera part, El llindar de l'eternitat, tanca la sèrie de tres volums que he llegit en tres estius consecutius. M'ha fet il·lusió que fos així, ja que aquests llibres s'han de llegir poc a poc, assaborint la història del darrer segle com es mereix. Com diu el mateix autor, aquesta és la història dels nostres avis i dels nostres avantpassats, i per tant, crec que es mereixen el nostre respecte. Hi estic completament d'acord, especialment quan m'he adonat que tots i cada un de nosaltres també hi formem part. Llegia amb moltíssim interès la caiguda del mur de Berlín, just quan en aquella època jo feia els 18 anys i tenia una vida per endavant plena d'inquietuds polítiques i socials. Follett tanca la seva història del segle en el moment que jo vaig assolir la majoria d'edat el 1989. Com en els darrers dos exemplars la trama segueix l'evolució de diverses famílies i les seves desventures emmarcats en el moment històric que els toca viure. Si en el primer volum vaig viure la Primera Guerra Mundial, en el segon la Segona, en aquest llibre ens toca viure la Guerra Freda. Com sempre, Follett narra cada episodi amb autèntica mestria: la lluita pels drets civils als Estats Units, la guerra del Vietnam, l'evolució del comunisme, el Pacte de Varsòvia, l'assassinat dels Kennedy i de Martin Luther King, la caiguda del Mur... la veritat, un resum novel·lat d'una de les etapes de la història més apassionants que es poden estudiar. He gaudit com mai, he passat estones d'autèntic gust literari i lamento molt haver acabat aquest periple històric i literari. Per sort, en Follett no decep i continua escrivint grans obres. Estic pendent de llegir la segona part de Els pilars de la terra i de la tercera, la qual sembla que està a punt de sortir. Molt content, recomano a tothom que li agradi la història la possibilitat d'endinsar-se en aquest autèntic plaer literari que és The Century.

dissabte, 15 de juliol de 2017

28. Snakehead, d'Anthony Horowitz

Resultado de imagen de snakehead horowitzEncara recordo quan vaig llegir el primer llibre d'Anthony Horowitz, aquell Stormbreaker que em va fascinar tant i em va fer conèixer al nou súper espia adolescent del moment, l'Àlex Rider. Recordo que em va captivar tant que vaig continuar amb els sis següents títols de la sèrie i, fins i tot, vaig comprar la versió castellana dels dos primers exemplars. La lectura de les aventures del xaval en plan jove James Bond em va ser molt útil en un moment de la meva vida que em calia llegir en anglès. D'alguna manera ara m'hi trobo de nou i, per sort, disposava del setè i del vuitè números de la sèrie. Snakehead és una trepidant història d'aventures en la qual els malvats de torn són els mafiosos de l'antiga Scorpia, un grup facinerós que pretendrà fer esclatar una potent bomba, provocar un tsunami terrorífic a les costes de l'oceà Índic i fer desaparèixer una petita illa propera a Austràlia. Tot plegat per carregar-se uns benefactors mundials que s'oposen a les polítiques econòmiques mundials... bé, el típic embolic que porta a una aventura rera l'altra i t'ho passes pipa. He llegit més de 400 pàgines en només 4 dies i el mateix autor m'ha posat un "m'agrada" en un tuit que he fet a Goodreads. Valoro el fet de llegir en anglès i audioescoltar-ho al mateix temps, un èxit de la tecnologia moderna i una manera extraordinària de practicar la llengua. Molt content de recuperar la sèrie Àlex Rider i disposat a llegir els altres dos exemplars següents.

dilluns, 10 de juliol de 2017

27. Veronika decides to die, de Paulo Coelho

Resultado de imagen de Veronika Decides to DieNo recordo quan vaig llegir per primera vegada Veronika decides to die, de Paulo Coelho, però ja fa bastants anys, la veritat. Com més llibres acumulo, més m'adono que cada m'estic fent més vell i que tinc problemes de memòria! De nou, en plena recuperació del meu nivell d'anglès (cada estiu faig la mateixa història), he volgut re-llegir una novel·la de la que francament recordava poc. Aquest tipus de llibres del Coelho poden tenir diferents efectes segons l'època que els llegeixis, ja que tenen un component emocional i d'autoajuda important. En aquest cas es tracta de viure la vida cada dia com si fos l'últim, un fet que en aquesta història es posa de manifest tenint en compte que la vida de la protagonista té data de caducitat. Ella es volia suïcidar, no ho aconsegueix, però a conseqüència del seu intent, el seu cor queda tocat i morirà en breu. Internada en un centre de salut mental Veronika descobreix les dues realitats del món, la interna (dins del centre reclosa com en una peixera, però protegida i feliç), i l'externa (al carrer, ple de perills i de pors emocionals). Aquí del que es tracta és de no tenir por de ser tu mateix, de viure la teva pròpia vida sense temor del que diran o del que pot passar-te. Personalment he extret moltes frases que m'afecten directament, com per exemple: “Stop thinking all the time that you're in the way, that you're bothering the person next to you. If people don't like it, they can complain. And if they don't have courage to complain, that's their problem.”. Hi ha un munt més de frases que s'escauen perfectament en els meus dubtes emocionals del dia a dia, d'aquells consells que calen de quan en quan per a ser més feliç. Com que hi ha tants llibres d'aquest estil, tampoc cal combregar al peu de la lletra amb aquest exemplar, però si més no, aporta una dosi més de llum al terrible tedi i rutines del dia a dia. Particularment fa temps que visc el present al màxim i aquest llibre m'ha ajudat en la reafirmació de tot plegat.

dijous, 6 de juliol de 2017

26. To Kill a Mockingbird, by Harper Lee

Resultat d'imatges de TO KILL A MOCKINGBIRDSi d'alguna cosa va servir estudiar filologia anglesa a la facultat (a part del típic pragmatisme de fer alguna cosa útil per a la societat i, especialment, pel meu futur), va ser el poder llegir obres d'art com To kill a mockingbird en original. He llegit en alguna banda que alguns consideren aquest llibre "la gran novel·la nacional" nord-americana. Normal, haig de reconèixer que amb aquest llibre he tingut moments d'autèntic plaer literari. La veritat és que no m'ho esperava i en surto molt content. Bé, aniré a pams i escriuré el que em plagui. D'entrada el marc geogràfic i temporal ens situa als anys 30 a l'estat d'Alabama, concretament en un poble petit on tothom es coneix. El segregacionisme racial es posa de manifest amb tota la seva cruesa, no només en la trama central de la novel·la, sinó en tot l'ambient general de la història. Pel lector modern com jo (i dotat de certa sensibilitat social), conèixer la realitat d'aquella època resulta molt dur. Els negres eren dolents per decret i els blancs sempre eren bons, encara que els blancs fossin uns autèntics malparits. A partir d'aquí un noi negre és acusat d'una violació a una noia blanca que no ha comès, però de la qual en surt culpable per un jurat completament manipulat pels seus propis prejudicis. Una obra carregada de material per a debatre i estudiar a fons, uns personatges increïblement ben creats i, en general, un llibre per a sucar-hi pa. La possibilitat de llegir-lo per internet mitjançant un audiobook i amb un text en PDF m'ha demostrat que malgrat els temps evolucionin tan ràpidament com ho fan, els clàssics són eterns.

dimecres, 28 de juny de 2017

25. Pacific Vortex, de Clive Cussler

Resultado de imagen de Pacific VortexPacific Vortex presenta tota una fita en la meva vida literària, ja que és el primer llibre de Clive Cussler que llegeixo en llengua original anglesa. També es veu que és el primer llibre que l'autor va escriure sobre les aventures d'en Dirk Pitt. Per tant, he escollit un bon títol per a llegir divertides i intrèpides aventures en anglès, tot just abans de començar l'estiu. El marc geogràfic presentat en aquesta novel·la ja atrau l'atenció, ni més ni menys que Hawaii i les seves espectaculars aigües. El Pacific Vortex representa una zona maleïda del Pacífic on una gran quantitat de naus marines de tot tipus han estat desapareixent en els darrers trenta anys. Una suma de misteri i superstició envolta aquesta estranya àrea oceànica i que en Dirk Pitt vol afrontar sense cap por. El cas és que la pèrdua d'un submarí nuclear enceta el fil argumental d'una història on es barregen personatges de tot tipus: polítics, soldats, científics, dones atractives, el típic dolent, ... El millor ha estat que m'ha sorprès la facilitat de l'anglès, ja que en un llibre anterior del mateix autor no vaig poder continuar per la dificultat que em vaig trobar. També m'ha fet gràcia llegir l'embrió de la sèrie posterior de les NUMA Files, amb un Dirk Pitt jove i un prometedor Al Geordino, l'incansable company del primer. Tot plegat, un bon llibre, distret, fàcil de seguir i amb poques pretensions literàries.

dimecres, 21 de juny de 2017

24. The broken shore, de Peter Temple

Resultado de imagen de The broken shore templeThe broken shore, de Peter Temple ha estat una lectura molt, però que molt dura. Un llibre que vaig comprar ja fa bastants anys a Anglaterra i que estava al calaix dels deures pendents. El personatge central de la novel·la és en Joe Cashin, el típic detectiu d'homicidis vingut a menys. En aquest cas canvio el marc geogràfic habitual de les meves novel·les negres europees i anem sorprenentment de viatge cap a Austràlia. M'ha semblat molt curiós observar que es repeteix el prototipus del policia castigat pel passat, solitari i aïllat del món. L'home es dedica a investigar l'assassinat d'un vell milionari a casa seva, però no té clar que els presumptes culpables siguin els veritables causants de l'homicidi. El problema radica en el fet que els tres xavals sospitosos són aborigens australians i la situació esdevé un crim polititzat al màxim. Tota l'estona es posa de manifest la complexa personalitat de Cashin, un home que escolta òpera, llegeix Joseph Conrad i fa amistat sincera amb un sense sostre al qual decideix no detenir. Racisme, corrupció política, corrupció policial, tragèdies familiars, misteris d'última hora, tot barrejadet fan un novel·la complexa que m'ha costat molt de digerir. L'anglès anava carregat de modismes australians i locucions locals que m'han tornat boig. Una novel·la brutal, molt ben construïda, però bastant allunyada de la meva diversió actual. I realment tampoc tinc tantes ganes de novel·la negra, la veritat.

divendres, 16 de juny de 2017

23. Guía breve para tener un perro feliz, de César Millán

Resultado de imagen de Guía breve para tener un perro feliz, de César MillánGuía breve para tener un perro feliz, de César Millán va ser un dels exemplars que em va regalar la Sònia per Sant Jordi. Només començar-lo a fullejar ja em va semblar interessant, però no va ser fins aquesta setmana que l'he devorat amb deler. Probablement no deu ser el millor llibre sobre gossos que s'ha escrit mai, però per a mi ha estat un gran encert. Amb un estil planer i senzill he descobert una mà de tècniques i trucs d'aprenentatge canins tan interessants, que no m'he pogut aguantar i ja he començat a ensinistrar seriosament la Lassie. De tot plegat puc resumir que la cosa és bastant senzilla: cal treure a passejar el gos! L'animal té energia per donar i per vendre i, si no la gasta, pot tenir qualsevol problema de tipus psicològic. El problema és "humanitzar" massa l'animal i crear-li un caos emocional. Aquest fet és lògic, però probablement força desconegut per molta gent propietària de gossos. No hi ha gossos problemàtics, hi ha gossos carregats d'energia que s'han convertit en joguines casolanes i figuretes ornamentals i de companyia. Aquest fet resumeix un percentatge altíssim de psicopaties canines que es solucionen fàcilment amb més exercici físic. Després venen les normes, les limitacions, l'afecte i demés històries. Veig aquest llibre com a un bon punt de partida per a conèixer més i millor el món dels gossos, que val a dir, he descobert el gust recentment. Sembla ser que aquest autor és molt popular pel seu programa de televisió sobre gossos, el qual no he tingut mai l'ocasió de veure. Finalment dir que catalogaré aquest llibre amb la pestanyeta de No Ficció que avui mateix crearé. Bé, ja he llegit el primer de Sant Jordi d'enguany. L'altre va fent...

dissabte, 10 de juny de 2017

22. Medusa, de Clive Cussler

Resultado de imagen de medusa de clive cusslerMedusa, de Clive Cussler és un llibre de consum ràpid i de fàcil oblit. Una història de catàstrofe vírica amb intencions socio-polítiques xineses que m'ha deixat del tot indiferent. Les mafies xineses, conegudes com a les "triades", intenten enderrocar el govern xinès. Per aquest motiu promouen una nova versió del virus de la grip espanyola i pretenen proporcionar la corresponent vacuna com a moneda de canvi per tal d'afavorir les seves fosques intencions. Podria ser que les històries que l'autor escriu amb en Kurt Austin com a protagonista són més fluixes que les de l'habitual Dirk Pitt. Particularment he gaudit de les primeres pàgines, però sense atrapar-me en cap moment. He trobat l'argument bastant distant i sense massa substància. Alguna idea bona, com de costum, però res més. El fet que els oceans puguin proporcionar gran quantitat de recursos farmacològics em sembla interessant. La riquesa medio-ambiental dels oceans de la terra és tan enorme que val la pena parar-hi més atenció i tenir-hi més cura. Per altra banda, l'acció m'ha semblat de tot menys trepidant, que és precisament el que busco quan agafo un llibre d'aquest autor. Amb els tòpics de sempre, aquest cop marxo decebut. Llàstima, ho tornarem a intentar amb un altre.

dissabte, 27 de maig de 2017

21. Not a Penny More, Not a Penny Less, de Jeffrey Archer

Resultado de imagen de Not a Penny More, Not a Penny LessAmb Not a Penny More, Not a Penny Less de Jeffrey Archer m'ho he passat genial. Un llibre que feia segles que m'havia comprat a Anglaterra i que descansava tranquil a la meva llibreria s'ha convertit en el llibre més divertit de l'any. Quina passada de trama! Un estafador borsari que veu com els estafats es posen d'acord per a estafar-lo a ell. Primer el típic tripijoc financer de les accions fa milionari el protagonista i, després, les coses es giren i li tornen la jugada. Realment una lectura en anglès molt original que m'ha fet passar unes estones d'allò més entretingut. El típic home fet a ell mateix a partir del no-res aconsegueix la fortuna a base de lluita i segons com, pocs escrúpols. Els estafats són gent de categoria que no busquen venjança, sinó simple justícia. Tot es realitza amb una classe i una categoria admirables, partint del fet que no es pretén robar, sinó recuperar allò que abans els han pres a ells. Els personatges són perfectes, les diferents sub-trames genials, i el final, apoteòsic. En més d'un moment m'he quedat mut mentre llegia, ja que hi ha alguna sorpresa que et deixa completament flipat. Busco urgentment algun exemplar més d'aquest autor, ja que fins i tot m'ha semblat un anglès perfectament assequible. Molt recomanable.

dissabte, 20 de maig de 2017

20. El informe San Marcos, de Fermín Bocos

Resultado de imagen de El informe San Marcos, de Fermín BocosNo passa res i tot és opinable. Un escriptor espanyol escriu una novel·la amb inspector italià, trama macedònica i marc croata. El més xocant ha estat el vocabulari i les expressions pròpies del castellà en boques de gent de l'Europa balcànica. Ja dic que no passa res i que tampoc cal encasellar els autors amb temes que són propis de la seva cultura nacional. No és el primer cop que em passa que vaig a llegir un autor escandinau i acabo llegint una història sud-africana. En aquest cas algú força la tomba de l'apòstol Sant Marc a Venècia, n'extrau l'ADN i prova de demostrar que en realitat les despulles del finat no corresponen a l'evangelista sinó a un altre personatge molt important de la història de la humanitat. La intriga política pretén ser trepidant, però no ho aconsegueix. La resolució policial em sembla de manual, res explosiu. Seguir el procediment sense sobresalts i poca cosa més. L'argument és prou original, amb bons apunts de cultura històrica general i amb marcs geogràfics espectaculars (Venècia, Skopie, Dubrovnic). A part de tot això, poca cosa més. L'autor en qüestió es veu que és un periodista espanyol força conegut a qui reconec el seu mèrit, però que molt probablement no repetiré.

dissabte, 13 de maig de 2017

19. Gold mine, de Wilbur Smith

Resultado de imagen de Gold mine de Wilbur SmithMalgrat que la setmana ha estat una mica complicadeta per temes diversos, he pogut completar la lectura de Gold mine de Wilbur Smith en relativament poc temps. Estic molt content de canviar el marc geogràfic i temàtic de les meves novel·les d'aventures habituals. L'acció d'aquesta història s'esdevé en una mina d'or sud-africana durant la dècada dels 60. El fet de ser una història tan llunyana en el temps no li treu ni un gram d'emoció, més aviat al contrari, ja que no deixa de ser una època poc "contaminada" pels avenços tècnics. Un jove inquiet de 40 anys es converteix en el màxim responsable d'una mina d'or, una decisió que sorprèn molt a la resta dels treballadors. La idea és aprofitar la seva inquieta manera de ser i la seva suposada inexperiència per a exigir-li uns objectius més agosarats: la recerca d'una possible veta molt per sota de les excavacions actuals. El projecte és molt delicat i cal una ment molt oberta, una personalitat valenta i, fins i tot, temerària per portar-lo a terme. Tot plegat resulta ser un muntatge dirigit per les forces ocultes de l'alta economia per aconseguir uns beneficis extres. L'heroi salvarà la mina, s'emportarà la noia, caurà el dolent, i jo, hauré passat intrèpidament pàgines en anglès amb un somriure a la cara. M'agrada aquest autor, i crec que aprofitaré els llibres que ja tinc per a treure'n un bon rendiment. Penso que per fi he trobat la manera de desprendre'm del vici Cussler...

dijous, 4 de maig de 2017

18. Your heart belongs to me, Dean Koontz

Resultado de imagen de Your heart belongs to me, Dean KoontzYour heart belongs to me, de Dean Koontz és un llibre que feia temps que tenia a casa i que bàsicament ha servit per a practicar l'anglès. A part d'això, la història no estava gens malament. Un jove milionari que ha fet una gran fortuna gràcies als negocis tecnològics a l'internet pateix una fatal malaltia coronària. A causa d'això ha de ser sotmès a un transplantament de cor urgent. En molt poc temps s'aconsegueix un donant compatible que fa que l'operació es porti a terme d'immediat. Tot va molt bé fins que un any després apareixen misteriosos missatges que reclamen la propietat de la vida del milionari. Tot sorprès, el jove comença a investigar la causa d'aquesta estranya persecució i, poc a poc, l'entrellat va descobrint-se. Una interessant història de misteri, encara que una mica llarga pel meu gust. Hi ha hagut moments que em perdia del tot, i de fet, queda prou palès que en aquesta novel·la hi ha sub-trames absolutament il·lògiques. La lectura ha estat lenta, ja que m'havia proposat fer una mica d'anglès cada dia. Per aquesta banda, l'objectiu s'ha complert amb escreix. Aprofitant l'estada a l'hospital de la meva mare, he fet un esprint final i m'he ventilat el llibre. De fet seria més un llibre del mes d'abril que no pas de maig, però com l'he acabat avui, doncs avui queda reflectit aquí. Per tant, un altre exemplar del Dean Koontz al sarró i marxo content amb la dinàmica positiva de la lectura en anglès. No obstant, més acadèmic que no pas un llibre de plaer, però bé, tampoc passa res.

diumenge, 30 d’abril de 2017

17. Convulsión, de Robin Cook

Resultado de imagen de Convulsión, de Robin CookHa costat més dies dels habituals llegir-se Convulsión, de Robin Cook. No és que fos un mal llibre ni res per l'estil, però m'ha faltat el dinamisme propi de les novel·les d'aventures. Investigar amb cèl·lules mare, agafar l'ADN de Jesucrist del Sant Sudari de Torí i intentar curar un cas de Pàrkinson d'un polític molt influent són els ingredients d'aquest llibre de suspens biomèdic. La veritat és que el tema de la investigació de cèl·lules mare resulta un tema molt interessant, ja que segons s'exposa en aquesta història, podria ser la solució i la cura de moltes de les malalties actuals. En Robin Cook crea el que ell mateix anomena una "bio-ficció" (o alguna cosa així per l'estil), on arriba a valorar en la ficció d'una trama les possibilitats reals d'investigacions sobre aquest tema. No és només una obra per distreure's i passar l'estona, és una novel·la que provoca una profunda reflexió. El fet de manipular les cèl·lules mare traspassa els límits de l'ètica, ja que de la mateixa manera que es poden crear hortalisses determinades, es podrien arribar a crear humans amb peculiaritats preconcebudes. El fet, però, de curar malalties, ja és un altre tema. L'ésser humà no és de confiança i deixar en les seves mans segons quines coses pot portar a terribles conseqüències. Molta pàgina per a poca acció i per a molta reflexió.

dilluns, 17 d’abril de 2017

16. Viento Letal, de Clive Cussler

Resultado de imagen de Viento Letal de Clive CusslerLa lectura de Viento Letal de Clive Cussler ha estat l'altra cara de la moneda. Si l'anterior Sáhara em va encantar, aquest exemplar és d'un nivell lamentable, com la majoria. Realment aquest és un dels pitjors llibres de l'autor nord-americà especialista en les aventures de la NUMA entre d'altres. Curiosament el llibre és molt dolent, però jo insisteixo en llegir-los igualment, una dada paradoxal a més no poder. No sé perquè, però malgrat la qualitat, a mi m'enganxen. En aquest cas el protagonista és el fill del Dirk Pitt, un fet que concorda amb el co-autor de la novel·la, en Dirk Cussler. No sé si es tracta d'una mena de traspàs generacional entre pare i fill, però realment no em trobo a gust resseguint les aventures del jove Pitt. Sembla tot com molt forçat, com una mera carnassa comercial sense cap ni peus que segueix els paràmetres habituals de les novel·les d'en Cussler. Particularment ho veig com un engany. El dolent és en aquest cas un empresari coreà que pretén reunificar les dues Corees emprant mètodes bio-terroristes. El millor sens dubte és el rerefons històric dels intents d'atacs japonesos sobre sòl nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. Desconeixia aquest intent nipó i m'ha servit per investigar una mica sobre el tema. La resta poca cosa. Et fa pensar una mica tot el tema del bio-terrorisme, ja que cafres i salvatges hi ha per tot arreu i buscar virus destructius està a l'ordre del dia. Aquí es tractava de llençar un virus de la verola barrejat amb un altre del VIH que hauria fet estralls entre la població californiana. Bé, fins aquí les lectures de la setmana Santa del 2017 amb dos exemplars del Cussler i més 1100 pàgines consumides.

dijous, 13 d’abril de 2017

15. Sáhara, de Clive Cussler

Resultado de imagen de libro sahara de clive cusslerAventura total ideal pels sis primers dies de les vacances de Setmana Santa 2017. Més de 100 pàgines diàries durant sis dies que m'han portat al desert més bèstia del món, el desert del Sàhara. M'ho he passat pipa, passant les pàgines de forma trepidant com a mi m'agrada. Per fi he llegit un llibre per gaudir a tope. Entenc que aquest Sáhara acabés convertint-se en la primera i única pel·lícula de la saga Dirk Pitt. Realment el producte és comercial, però et val la pena. Aquest cop en Dirk i en Giordino han d'investigar uns vessaments contaminants al riu Níger produïts per una planta d'incineració de residus tòxics. La major part de l'acció es desenvolupa a Malí, un lloc castigat especialment per la duresa del terreny i per ser un paradigma de la corrupció dels països del tercer món. Realment tota l'acció és previsible, però pot dir-se que aquesta història té certes dosis d'originalitat. De fet, tenim de nou el dolent (dolentíssim), la noia preciosa/valenta (enamorada d'en Pitt), l'equip de suport de Washington amb Sandecker al capdavant, etc. Tot plegat el de sempre, però amb el resultat habitual: acció sense fre i emoció constant. Apareixen de nou els clàssics artilugis i enginys fruits d'una imaginació privilegiada que salven la vida a l'últim moment. També es posen de manifest en aquest llibre episodis històrics de dubtosa veracitat que poden arribar a transformar la mateixa història dels Estats Units! Bé, gran entreteniment i delerós de pillar-ne un altre. 

dimarts, 11 d’abril de 2017

14.On Chesil Beach, by Ian McEwan

Resultado de imagen de On Chesil BeachOn Chesil Beach, by Ian McEwan és un clar exemple dels llibres que ja no llegeixo. Probablement estaríem parlant d'un dels llibres amb més qualitat literària de l'any, però per a mi, ha estat un "tostonàs" de primera categoria. Em sap greu, però jo necessito acció, aventures i dinamisme. M'he trobat amb una mena de psico-teràpia interminable que no podia ni acabar. Avui he fet un esforç enorme per poder tancar el cercle... Bé, com dic, el text és delicat i exquisit, però en canvi l'argument és lent i, des del meu punt de vista, soporífer. Una parella acabats de casar van a passar la lluna de mel a un bonic hostal prop de la platja. Allà experimenten una primera nit mig accidentada que clou amb un trencament a priori insospitat. Aquest és tot l'argument, la resta és com una teràpia sorgida d'aquest tema. La veritat és que hauria de dir que és una història molt bonica i entranyable, però de fet és que la novel·la és un compendi de reflexions psicològiques. No tinc ni ganes de fer un resum de les idees principals. Només dir que aquest llibre me'l vaig comprar a Lewes el 2013 i que sempre és bonic recordar vells viatges. Per altra banda, val a dir que continuaré llegint cosetes en anglès.

dimarts, 4 d’abril de 2017

13. El pelegrinatge insòlit de Harold Fry, de Rachel Joyce

Resultat d'imatges de el pelegrinatge insòlit de harold fryL'altre dia la meva companya Àngels del col·legi em va dir: "a tu t'agradaria El pelegrinatge insòlit de Harold Fry, de Rachel Joyce". Ho deia ella per aquesta fal·lera meva de fer llargues caminades i retrobar-me amb mi mateix. És cert, el llibre és extraordinari. Per a molta gent seria un argument molt original, però per a mi no ho és gens. Un home que camina... camina molt, uns mil quilòmetres. Travessa tota Anglaterra de punta a punta per carreteres amb un objectiu simple, saludar/acomiadar-se/tornar a veure una vella amiga. L'objectiu en ell mateix és des del meu punt de vista relativament irrellevant, malgrat la seva contundència (no m'agraden les malalties terminals). No menciono l'objectiu perquè a mi el que realment m'agrada d'aquesta novel·la és la caminada. Arriba un moment a la vida que toca caminar, fer un pas al davant i moure's. Les circumstàncies et poden frenar anímicament o físicament, però no són excusa per com a mínim, intentar avançar. En Harold Fry camina, es retroba, posa les coses al seu lloc, canvia la seva ment i es renova completament com a persona. La seva dona fa un viatge emocional paral·lel al seu i també es transforma. La idea del llibre és genial, encara que jo sincerament suprimiria més de cent pàgines. Entenc que calia conèixer les causes i els motius que porten en Harold a caminar i que són la base de tot plegat. No obstant, la problemàtica presentada, malgrat la duresa, no deixa de ser un exemple més de com és de dura la vida per a molta gent. Cadascú té la seva realitat i cadascú pot fer la seva caminada expiatòria o de supervivència. La veritat és que després de llegir aquest llibre la meva ment s'ha activat de seguida i ja busca camí, perquè no hi ha res a la vida millor que un "laaaargo paseo de ensimismamiento en positivo".

divendres, 31 de març de 2017

12. Midnight Sun, de Jo Nesbø

Resultat d'imatges de midnight sun jo nesboMidnight Sun de Jo Nesbø  ha estat una lectura encaixada en un moment de molta feina laboral. No obstant, l'he gaudit molt malgrat haver-la d'haver llegit en anglès. El fet de ser en anglès no és cap problema, simplement que m'alenteix el tema i em cal més temps de consum literari. Tanco el mes de març amb només tres lectures, les tres, però, força contundents. En aquest cas, val a dir que la novel·la m'ha recordat el primer exemplar que em vaig empassar d'en Nesbø, The Son. Si de fet el primer episodi de la sèrie de l'inspector Hole em va deixar una mica mig fred, les altres dues que he llegit del noruec no segueixen una estructura policial típica i em sorprenen bastant més. Aquesta història comença quan un individu amb passat incert arriba al punt més al nord possible de la geografia noruega. Allà s'estableix, s'amaga i crea certs vincles amb la població local. Poc a poc el passat obscur va sorgint en el pensament del protagonista, el patiment i l'angoixa es posen de manifest i acompanyen el lector durant el seu procés existencial. A mi m'ha encantat el concepte. Els fets i les situacions viscudes a posteriori m'han semblat irrellevants, però la sensació humana de fugida i de reconciliació amb un passat dolorós m'han tocat la fibra. No obstant, la narració té també punts àlgids que m'han distret força. El sol mai desapareix i les jornades són inacabables, inabastables, ... com els problemes, el fluxe de pensaments o com la vida de ritme frenètic sense descans. Cal trobar l'equilibri i controlar les dinàmiques incontrolables. Seria adaptar-se o morir, fins al límit. Aquest tio en sap i ho transmet amb estil i contundència. Brillant.

divendres, 24 de març de 2017

11. A cualquier precio, de David Baldacci

Resultat d'imatges de david baldacci a cualquier precioDies de molta feina a l'escola i a casa m'han impedit avançar en la lectura de  A cualquier precio de David Baldacci. Un llibre d'estil nord-americà, d'aquells de mantenir la tensió i de voler passar pàgines ràpidament. La trama de despatx i d'apologia de la corrupció dels passadissos burocràtics m'ha deixat perplex i esgotat. Aquests nord-americans tenen un model de sistema polític bastant revisable, diria jo. Quin horror de lobbies i corrupteles s'amaguen darrere de façanes i imatges idíl·liques dels polítics del capitoli. El millor és que la crítica la fa el propi autor, presentant personatges ficticis molt probablement basats en persones reals. El xantatgista víctima de xantatges produïts per una tercera persona m'ha resultat molt irònic, així com la suposada lluita fratricida entre la CIA i l'FBI. Resulta també molt graciós (per no dir una altra cosa), que el gran tauró del món lobístic nord-americà, un tal Buchanan (nom més propi del salvatge far-west), de sobte es torni la mare Teresa de Calcuta i es preocupi pel tercer món. Per altra banda, l'argument és molt dinàmic i d'aquells d'anar fent, sense pressa, però sense pauses. M'estrenava amb aquest autor i no m'ha sorprès massa. Es veu que no és una de les seves millors novel·les, però em faig una idea aproximada del tarannà general. No marxo decebut, però tampoc llegiria una segona part... De fet, el vaig acabar ahir i ja quasi m'havia oblidat de què anava la cosa. No sé si he llegit un llibre o he vist una pel·lícula en fascicles, la veritat...

divendres, 10 de març de 2017

10. Les cadenes subtils, de Teresa Duch

Resultat d'imatges de Les cadenes subtilsL'altre dia en Joan Moncusí va tenir un detall d'aquells que fan les grans i bones persones. Va portar el seu fill Marçal a l'escola i es va apropar a mi, com agradablement sovinteja, amb la intenció de regalar-me un llibre. Em va donar una sorpresa d'aquelles que no t'esperes i que t'alegra indubtablement el dia.  Les cadenes subtils, de la vimbodinenca Teresa Duch, va caure a les meves mans en aquest precís moment d'intensitat lectora que m'acompanya. La primera impressió va ser que el text semblava de força qualitat i que requeriria més temps del que necessito darrerament per empassar-me un llibre. Aquest és un clar exemple d'slow reading, d'anar passant pàgines a poc a poc i gaudir-ne el contingut estilístic i la riquesa de vocabulari sense presses. Una entrada argumental contextualitzada en l'homicidi d'un resident d'una llar de la tercera edat ja posa de manifest que ens trobem davant d'una novel·la de les que jo anomeno de "misteri per resoldre". La història deriva en la presentació dels dos personatges principals: la noia jove inexperta amb tota una vida per davant i l'anciana de vida ja viscuda amb un fosc passat per a descobrir. La barreja de passat i present, el trànsit paral·lel de les dues vides i el vincle personal i emocional que viuran les dues dones ens serveixen de marc per anar desentrellant el misteri. En la meva opinió la novel·la té diversos punts forts: el marc geogràfic tan proper, la realitat de les llars de la tercera edat, els profunds sentiments interiors del residents d'aquests centres... El misteri té un desenllaç bastant obvi, encara que la juguesca final que presenta l'autora té el seu interès. Em quedo amb aquesta mena de provocació final, en aquest intent real o imaginari de barrejar realitat amb ficció i crear certs dubtes en el lector. En definitiva, una lectura recomanable que cal valorar especialment per l'originalitat de la proposta i, sincerament, perquè si no recolzem als nostres, ja podem plegar. Gràcies Joan per l'obsequi i permet-me que li doni més recorregut.