dissabte, 27 de maig de 2017

21. Not a Penny More, Not a Penny Less, de Jeffrey Archer

Resultado de imagen de Not a Penny More, Not a Penny LessAmb Not a Penny More, Not a Penny Less de Jeffrey Archer m'ho he passat genial. Un llibre que feia segles que m'havia comprat a Anglaterra i que descansava tranquil a la meva llibreria s'ha convertit en el llibre més divertit de l'any. Quina passada de trama! Un estafador borsari que veu com els estafats es posen d'acord per a estafar-lo a ell. Primer el típic tripijoc financer de les accions fa milionari el protagonista i, després, les coses es giren i li tornen la jugada. Realment una lectura en anglès molt original que m'ha fet passar unes estones d'allò més entretingut. El típic home fet a ell mateix a partir del no-res aconsegueix la fortuna a base de lluita i segons com, pocs escrúpols. Els estafats són gent de categoria que no busquen venjança, sinó simple justícia. Tot es realitza amb una classe i una categoria admirables, partint del fet que no es pretén robar, sinó recuperar allò que abans els han pres a ells. Els personatges són perfectes, les diferents sub-trames genials, i el final, apoteòsic. En més d'un moment m'he quedat mut mentre llegia, ja que hi ha alguna sorpresa que et deixa completament flipat. Busco urgentment algun exemplar més d'aquest autor, ja que fins i tot m'ha semblat un anglès perfectament assequible. Molt recomanable.

dissabte, 20 de maig de 2017

20. El informe San Marcos, de Fermín Bocos

Resultado de imagen de El informe San Marcos, de Fermín BocosNo passa res i tot és opinable. Un escriptor espanyol escriu una novel·la amb inspector italià, trama macedònica i marc croata. El més xocant ha estat el vocabulari i les expressions pròpies del castellà en boques de gent de l'Europa balcànica. Ja dic que no passa res i que tampoc cal encasellar els autors amb temes que són propis de la seva cultura nacional. No és el primer cop que em passa que vaig a llegir un autor escandinau i acabo llegint una història sud-africana. En aquest cas algú força la tomba de l'apòstol Sant Marc a Venècia, n'extrau l'ADN i prova de demostrar que en realitat les despulles del finat no corresponen a l'evangelista sinó a un altre personatge molt important de la història de la humanitat. La intriga política pretén ser trepidant, però no ho aconsegueix. La resolució policial em sembla de manual, res explosiu. Seguir el procediment sense sobresalts i poca cosa més. L'argument és prou original, amb bons apunts de cultura històrica general i amb marcs geogràfics espectaculars (Venècia, Skopie, Dubrovnic). A part de tot això, poca cosa més. L'autor en qüestió es veu que és un periodista espanyol força conegut a qui reconec el seu mèrit, però que molt probablement no repetiré.

dissabte, 13 de maig de 2017

19. Gold mine, de Wilbur Smith

Resultado de imagen de Gold mine de Wilbur SmithMalgrat que la setmana ha estat una mica complicadeta per temes diversos, he pogut completar la lectura de Gold mine de Wilbur Smith en relativament poc temps. Estic molt content de canviar el marc geogràfic i temàtic de les meves novel·les d'aventures habituals. L'acció d'aquesta història s'esdevé en una mina d'or sud-africana durant la dècada dels 60. El fet de ser una història tan llunyana en el temps no li treu ni un gram d'emoció, més aviat al contrari, ja que no deixa de ser una època poc "contaminada" pels avenços tècnics. Un jove inquiet de 40 anys es converteix en el màxim responsable d'una mina d'or, una decisió que sorprèn molt a la resta dels treballadors. La idea és aprofitar la seva inquieta manera de ser i la seva suposada inexperiència per a exigir-li uns objectius més agosarats: la recerca d'una possible veta molt per sota de les excavacions actuals. El projecte és molt delicat i cal una ment molt oberta, una personalitat valenta i, fins i tot, temerària per portar-lo a terme. Tot plegat resulta ser un muntatge dirigit per les forces ocultes de l'alta economia per aconseguir uns beneficis extres. L'heroi salvarà la mina, s'emportarà la noia, caurà el dolent, i jo, hauré passat intrèpidament pàgines en anglès amb un somriure a la cara. M'agrada aquest autor, i crec que aprofitaré els llibres que ja tinc per a treure'n un bon rendiment. Penso que per fi he trobat la manera de desprendre'm del vici Cussler...

dijous, 4 de maig de 2017

18. Your heart belongs to me, Dean Koontz

Resultado de imagen de Your heart belongs to me, Dean KoontzYour heart belongs to me, de Dean Koontz és un llibre que feia temps que tenia a casa i que bàsicament ha servit per a practicar l'anglès. A part d'això, la història no estava gens malament. Un jove milionari que ha fet una gran fortuna gràcies als negocis tecnològics a l'internet pateix una fatal malaltia coronària. A causa d'això ha de ser sotmès a un transplantament de cor urgent. En molt poc temps s'aconsegueix un donant compatible que fa que l'operació es porti a terme d'immediat. Tot va molt bé fins que un any després apareixen misteriosos missatges que reclamen la propietat de la vida del milionari. Tot sorprès, el jove comença a investigar la causa d'aquesta estranya persecució i, poc a poc, l'entrellat va descobrint-se. Una interessant història de misteri, encara que una mica llarga pel meu gust. Hi ha hagut moments que em perdia del tot, i de fet, queda prou palès que en aquesta novel·la hi ha sub-trames absolutament il·lògiques. La lectura ha estat lenta, ja que m'havia proposat fer una mica d'anglès cada dia. Per aquesta banda, l'objectiu s'ha complert amb escreix. Aprofitant l'estada a l'hospital de la meva mare, he fet un esprint final i m'he ventilat el llibre. De fet seria més un llibre del mes d'abril que no pas de maig, però com l'he acabat avui, doncs avui queda reflectit aquí. Per tant, un altre exemplar del Dean Koontz al sarró i marxo content amb la dinàmica positiva de la lectura en anglès. No obstant, més acadèmic que no pas un llibre de plaer, però bé, tampoc passa res.

diumenge, 30 d’abril de 2017

17. Convulsión, de Robin Cook

Resultado de imagen de Convulsión, de Robin CookHa costat més dies dels habituals llegir-se Convulsión, de Robin Cook. No és que fos un mal llibre ni res per l'estil, però m'ha faltat el dinamisme propi de les novel·les d'aventures. Investigar amb cèl·lules mare, agafar l'ADN de Jesucrist del Sant Sudari de Torí i intentar curar un cas de Pàrkinson d'un polític molt influent són els ingredients d'aquest llibre de suspens biomèdic. La veritat és que el tema de la investigació de cèl·lules mare resulta un tema molt interessant, ja que segons s'exposa en aquesta història, podria ser la solució i la cura de moltes de les malalties actuals. En Robin Cook crea el que ell mateix anomena una "bio-ficció" (o alguna cosa així per l'estil), on arriba a valorar en la ficció d'una trama les possibilitats reals d'investigacions sobre aquest tema. No és només una obra per distreure's i passar l'estona, és una novel·la que provoca una profunda reflexió. El fet de manipular les cèl·lules mare traspassa els límits de l'ètica, ja que de la mateixa manera que es poden crear hortalisses determinades, es podrien arribar a crear humans amb peculiaritats preconcebudes. El fet, però, de curar malalties, ja és un altre tema. L'ésser humà no és de confiança i deixar en les seves mans segons quines coses pot portar a terribles conseqüències. Molta pàgina per a poca acció i per a molta reflexió.

dilluns, 17 d’abril de 2017

16. Viento Letal, de Clive Cussler

Resultado de imagen de Viento Letal de Clive CusslerLa lectura de Viento Letal de Clive Cussler ha estat l'altra cara de la moneda. Si l'anterior Sáhara em va encantar, aquest exemplar és d'un nivell lamentable, com la majoria. Realment aquest és un dels pitjors llibres de l'autor nord-americà especialista en les aventures de la NUMA entre d'altres. Curiosament el llibre és molt dolent, però jo insisteixo en llegir-los igualment, una dada paradoxal a més no poder. No sé perquè, però malgrat la qualitat, a mi m'enganxen. En aquest cas el protagonista és el fill del Dirk Pitt, un fet que concorda amb el co-autor de la novel·la, en Dirk Cussler. No sé si es tracta d'una mena de traspàs generacional entre pare i fill, però realment no em trobo a gust resseguint les aventures del jove Pitt. Sembla tot com molt forçat, com una mera carnassa comercial sense cap ni peus que segueix els paràmetres habituals de les novel·les d'en Cussler. Particularment ho veig com un engany. El dolent és en aquest cas un empresari coreà que pretén reunificar les dues Corees emprant mètodes bio-terroristes. El millor sens dubte és el rerefons històric dels intents d'atacs japonesos sobre sòl nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. Desconeixia aquest intent nipó i m'ha servit per investigar una mica sobre el tema. La resta poca cosa. Et fa pensar una mica tot el tema del bio-terrorisme, ja que cafres i salvatges hi ha per tot arreu i buscar virus destructius està a l'ordre del dia. Aquí es tractava de llençar un virus de la verola barrejat amb un altre del VIH que hauria fet estralls entre la població californiana. Bé, fins aquí les lectures de la setmana Santa del 2017 amb dos exemplars del Cussler i més 1100 pàgines consumides.

dijous, 13 d’abril de 2017

15. Sáhara, de Clive Cussler

Resultado de imagen de libro sahara de clive cusslerAventura total ideal pels sis primers dies de les vacances de Setmana Santa 2017. Més de 100 pàgines diàries durant sis dies que m'han portat al desert més bèstia del món, el desert del Sàhara. M'ho he passat pipa, passant les pàgines de forma trepidant com a mi m'agrada. Per fi he llegit un llibre per gaudir a tope. Entenc que aquest Sáhara acabés convertint-se en la primera i única pel·lícula de la saga Dirk Pitt. Realment el producte és comercial, però et val la pena. Aquest cop en Dirk i en Giordino han d'investigar uns vessaments contaminants al riu Níger produïts per una planta d'incineració de residus tòxics. La major part de l'acció es desenvolupa a Malí, un lloc castigat especialment per la duresa del terreny i per ser un paradigma de la corrupció dels països del tercer món. Realment tota l'acció és previsible, però pot dir-se que aquesta història té certes dosis d'originalitat. De fet, tenim de nou el dolent (dolentíssim), la noia preciosa/valenta (enamorada d'en Pitt), l'equip de suport de Washington amb Sandecker al capdavant, etc. Tot plegat el de sempre, però amb el resultat habitual: acció sense fre i emoció constant. Apareixen de nou els clàssics artilugis i enginys fruits d'una imaginació privilegiada que salven la vida a l'últim moment. També es posen de manifest en aquest llibre episodis històrics de dubtosa veracitat que poden arribar a transformar la mateixa història dels Estats Units! Bé, gran entreteniment i delerós de pillar-ne un altre. 

dimarts, 11 d’abril de 2017

14.On Chesil Beach, by Ian McEwan

Resultado de imagen de On Chesil BeachOn Chesil Beach, by Ian McEwan és un clar exemple dels llibres que ja no llegeixo. Probablement estaríem parlant d'un dels llibres amb més qualitat literària de l'any, però per a mi, ha estat un "tostonàs" de primera categoria. Em sap greu, però jo necessito acció, aventures i dinamisme. M'he trobat amb una mena de psico-teràpia interminable que no podia ni acabar. Avui he fet un esforç enorme per poder tancar el cercle... Bé, com dic, el text és delicat i exquisit, però en canvi l'argument és lent i, des del meu punt de vista, soporífer. Una parella acabats de casar van a passar la lluna de mel a un bonic hostal prop de la platja. Allà experimenten una primera nit mig accidentada que clou amb un trencament a priori insospitat. Aquest és tot l'argument, la resta és com una teràpia sorgida d'aquest tema. La veritat és que hauria de dir que és una història molt bonica i entranyable, però de fet és que la novel·la és un compendi de reflexions psicològiques. No tinc ni ganes de fer un resum de les idees principals. Només dir que aquest llibre me'l vaig comprar a Lewes el 2013 i que sempre és bonic recordar vells viatges. Per altra banda, val a dir que continuaré llegint cosetes en anglès.

dimarts, 4 d’abril de 2017

13. El pelegrinatge insòlit de Harold Fry, de Rachel Joyce

Resultat d'imatges de el pelegrinatge insòlit de harold fryL'altre dia la meva companya Àngels del col·legi em va dir: "a tu t'agradaria El pelegrinatge insòlit de Harold Fry, de Rachel Joyce". Ho deia ella per aquesta fal·lera meva de fer llargues caminades i retrobar-me amb mi mateix. És cert, el llibre és extraordinari. Per a molta gent seria un argument molt original, però per a mi no ho és gens. Un home que camina... camina molt, uns mil quilòmetres. Travessa tota Anglaterra de punta a punta per carreteres amb un objectiu simple, saludar/acomiadar-se/tornar a veure una vella amiga. L'objectiu en ell mateix és des del meu punt de vista relativament irrellevant, malgrat la seva contundència (no m'agraden les malalties terminals). No menciono l'objectiu perquè a mi el que realment m'agrada d'aquesta novel·la és la caminada. Arriba un moment a la vida que toca caminar, fer un pas al davant i moure's. Les circumstàncies et poden frenar anímicament o físicament, però no són excusa per com a mínim, intentar avançar. En Harold Fry camina, es retroba, posa les coses al seu lloc, canvia la seva ment i es renova completament com a persona. La seva dona fa un viatge emocional paral·lel al seu i també es transforma. La idea del llibre és genial, encara que jo sincerament suprimiria més de cent pàgines. Entenc que calia conèixer les causes i els motius que porten en Harold a caminar i que són la base de tot plegat. No obstant, la problemàtica presentada, malgrat la duresa, no deixa de ser un exemple més de com és de dura la vida per a molta gent. Cadascú té la seva realitat i cadascú pot fer la seva caminada expiatòria o de supervivència. La veritat és que després de llegir aquest llibre la meva ment s'ha activat de seguida i ja busca camí, perquè no hi ha res a la vida millor que un "laaaargo paseo de ensimismamiento en positivo".

divendres, 31 de març de 2017

12. Midnight Sun, de Jo Nesbø

Resultat d'imatges de midnight sun jo nesboMidnight Sun de Jo Nesbø  ha estat una lectura encaixada en un moment de molta feina laboral. No obstant, l'he gaudit molt malgrat haver-la d'haver llegit en anglès. El fet de ser en anglès no és cap problema, simplement que m'alenteix el tema i em cal més temps de consum literari. Tanco el mes de març amb només tres lectures, les tres, però, força contundents. En aquest cas, val a dir que la novel·la m'ha recordat el primer exemplar que em vaig empassar d'en Nesbø, The Son. Si de fet el primer episodi de la sèrie de l'inspector Hole em va deixar una mica mig fred, les altres dues que he llegit del noruec no segueixen una estructura policial típica i em sorprenen bastant més. Aquesta història comença quan un individu amb passat incert arriba al punt més al nord possible de la geografia noruega. Allà s'estableix, s'amaga i crea certs vincles amb la població local. Poc a poc el passat obscur va sorgint en el pensament del protagonista, el patiment i l'angoixa es posen de manifest i acompanyen el lector durant el seu procés existencial. A mi m'ha encantat el concepte. Els fets i les situacions viscudes a posteriori m'han semblat irrellevants, però la sensació humana de fugida i de reconciliació amb un passat dolorós m'han tocat la fibra. No obstant, la narració té també punts àlgids que m'han distret força. El sol mai desapareix i les jornades són inacabables, inabastables, ... com els problemes, el fluxe de pensaments o com la vida de ritme frenètic sense descans. Cal trobar l'equilibri i controlar les dinàmiques incontrolables. Seria adaptar-se o morir, fins al límit. Aquest tio en sap i ho transmet amb estil i contundència. Brillant.

divendres, 24 de març de 2017

11. A cualquier precio, de David Baldacci

Resultat d'imatges de david baldacci a cualquier precioDies de molta feina a l'escola i a casa m'han impedit avançar en la lectura de  A cualquier precio de David Baldacci. Un llibre d'estil nord-americà, d'aquells de mantenir la tensió i de voler passar pàgines ràpidament. La trama de despatx i d'apologia de la corrupció dels passadissos burocràtics m'ha deixat perplex i esgotat. Aquests nord-americans tenen un model de sistema polític bastant revisable, diria jo. Quin horror de lobbies i corrupteles s'amaguen darrere de façanes i imatges idíl·liques dels polítics del capitoli. El millor és que la crítica la fa el propi autor, presentant personatges ficticis molt probablement basats en persones reals. El xantatgista víctima de xantatges produïts per una tercera persona m'ha resultat molt irònic, així com la suposada lluita fratricida entre la CIA i l'FBI. Resulta també molt graciós (per no dir una altra cosa), que el gran tauró del món lobístic nord-americà, un tal Buchanan (nom més propi del salvatge far-west), de sobte es torni la mare Teresa de Calcuta i es preocupi pel tercer món. Per altra banda, l'argument és molt dinàmic i d'aquells d'anar fent, sense pressa, però sense pauses. M'estrenava amb aquest autor i no m'ha sorprès massa. Es veu que no és una de les seves millors novel·les, però em faig una idea aproximada del tarannà general. No marxo decebut, però tampoc llegiria una segona part... De fet, el vaig acabar ahir i ja quasi m'havia oblidat de què anava la cosa. No sé si he llegit un llibre o he vist una pel·lícula en fascicles, la veritat...

divendres, 10 de març de 2017

10. Les cadenes subtils, de Teresa Duch

Resultat d'imatges de Les cadenes subtilsL'altre dia en Joan Moncusí va tenir un detall d'aquells que fan les grans i bones persones. Va portar el seu fill Marçal a l'escola i es va apropar a mi, com agradablement sovinteja, amb la intenció de regalar-me un llibre. Em va donar una sorpresa d'aquelles que no t'esperes i que t'alegra indubtablement el dia.  Les cadenes subtils, de la vimbodinenca Teresa Duch, va caure a les meves mans en aquest precís moment d'intensitat lectora que m'acompanya. La primera impressió va ser que el text semblava de força qualitat i que requeriria més temps del que necessito darrerament per empassar-me un llibre. Aquest és un clar exemple d'slow reading, d'anar passant pàgines a poc a poc i gaudir-ne el contingut estilístic i la riquesa de vocabulari sense presses. Una entrada argumental contextualitzada en l'homicidi d'un resident d'una llar de la tercera edat ja posa de manifest que ens trobem davant d'una novel·la de les que jo anomeno de "misteri per resoldre". La història deriva en la presentació dels dos personatges principals: la noia jove inexperta amb tota una vida per davant i l'anciana de vida ja viscuda amb un fosc passat per a descobrir. La barreja de passat i present, el trànsit paral·lel de les dues vides i el vincle personal i emocional que viuran les dues dones ens serveixen de marc per anar desentrellant el misteri. En la meva opinió la novel·la té diversos punts forts: el marc geogràfic tan proper, la realitat de les llars de la tercera edat, els profunds sentiments interiors del residents d'aquests centres... El misteri té un desenllaç bastant obvi, encara que la juguesca final que presenta l'autora té el seu interès. Em quedo amb aquesta mena de provocació final, en aquest intent real o imaginari de barrejar realitat amb ficció i crear certs dubtes en el lector. En definitiva, una lectura recomanable que cal valorar especialment per l'originalitat de la proposta i, sincerament, perquè si no recolzem als nostres, ja podem plegar. Gràcies Joan per l'obsequi i permet-me que li doni més recorregut.

dimarts, 28 de febrer de 2017

9. T'estimo si he begut, Empar Moliner

Resultat d'imatges de t'estimo si he begutComenço el llibre, el trobo una poca-soltada i, a mesura que vaig llegint les diferents propostes, m'adono que és un recull de contes interessantíssim. Estic parlant de T'estimo si he begut, de l'Empar Moliner, un llibre que vaig llegir en el seu temps i que he recuperat. Vull tornar a antigues lectures que em cridin l'atenció, ja que és llàstima no aprofitar la mina que tinc a casa. De moment estic content amb la re-troballa. Cada conte m'ha provocat somriures i reflexions simpàtiques. Els personatges no són caricatures de la realitat, sinó que són fotocòpies reals de persones reals. Tenia la sensació que observava el món per una finestreta, ja que les històries me les creia totalment. Cada relat que he llegit l'he explicat a la meva dona i ens hem fet uns riures. Per a mi això és simptomàtic, ja que no és fàcil provocar una resposta tan ràpida en textos tan breus. La ironia i el sarcasme juguen un paper important en el disseny de les històries, creant un estil molt dinàmic i de ràpid lectura. Molt guai!

dimecres, 22 de febrer de 2017

8. La muerte de Amalia Sacerdote, d'Andrea Camilleri

Resultat d'imatges de La muerte de Amalia SacerdoteQuina novel·la tan inesperadament sorprenent aquesta de l'Andrea Camilleri, La muerte de Amalia Sacerdote. Esperava l'habitual crim, el detectiu més o menys especial i la resolució enginyosa del misteri. Però no, em trobo amb una trama súper embolicada on el centre de la investigació són el redactor i el presentador principal de les notícies regionals de la RAI a Sicília. La víctima és la filla d'un polític important de l'illa i el principal sospitós de l'assassinat és el fill d'un altre polític també força destacat, això sí, de l'oposició. Tot plegat una trama carregada de corrupcions, xantatges, mentides, traïcions i falsedats. L'autor ha escrit una obra molt dinàmica que es fa curta, malgrat l'embolic general de l'argument. He gaudit de l'espectacle ofert i he descobert un altre Camilleri del que em tenia acostumat. No sóc un fan pròpiament dit d'aquest autor italià, però malgrat això, el darrer August Heat em va semblar força interessant. Per tant, lectura aconsellable i que deixa un bon regust.

dissabte, 18 de febrer de 2017

7. Zalacaín el aventurero, de Pío Baroja

Resultado de imagen de Zalacaín el aventureroResulta estrany escriure una ressenya sobre un clàssic, perquè probablement ja s'ha dit tot i ara arribo jo opinant com si acabés de descobrir la sopa d'all. També és perillós valorar un clàssic perquè segons el que diguis pots posar-te en evidència o convertir-te en un pedant pretensiós. Zalacaín el aventurero de Pío Baroja està considerada una de les millors 100 novel·les escrites en llengua castellana i, sincerament, no m'ha impactat gens. He utilitzat un exemplar del 1984 de l'editorial Espasa i col·lecció Austral que va costar 320 pessetes i que vam llegir ma germana i jo quan anàvem a EGB. Realment em costa d'entendre com ens feien llegir aquests llibres de forma obligatòria en aquells temps. La meva malaltia més perillosa, la nostàlgia, m'ha portat a Pío Baroja i ara no sé com valorar un llibre que vaig llegir fa 30 anys per primer cop. Aquesta segona vegada pretenia ser una lectura més madura, per dir-ho d'una altra manera, més acord amb l'experiència. La història de Martín Zalacaín ens porta a les guerres carlistes i al País Basc. En Martín és un jove inquiet que des de ben petit té la necessitat de viure intensament les conjuntures que li presenta la vida. Les aventures no són especialment trepidants, més aviat he arribat a fins i tot avorrir-me en algun moment. El final és sorprenent i ajuda a comprendre el següent argument sobre la literatura barojiana, la qual  gira en torno de la necesidad del ser humano de buscar un sentido a la propia existencia; para casi siempre concluir por comprender que se ha buscado ese sentido en el lugar equivocado.