divendres, 24 de març de 2017

11. A cualquier precio, de David Baldacci

Resultat d'imatges de david baldacci a cualquier precioDies de molta feina a l'escola i a casa m'han impedit avançar en la lectura de  A cualquier precio de David Baldacci. Un llibre d'estil nord-americà, d'aquells de mantenir la tensió i de voler passar pàgines ràpidament. La trama de despatx i d'apologia de la corrupció dels passadissos burocràtics m'ha deixat perplex i esgotat. Aquests nord-americans tenen un model de sistema polític bastant revisable, diria jo. Quin horror de lobbies i corrupteles s'amaguen darrere de façanes i imatges idíl·liques dels polítics del capitoli. El millor és que la crítica la fa el propi autor, presentant personatges ficticis molt probablement basats en persones reals. El xantatgista víctima de xantatges produïts per una tercera persona m'ha resultat molt irònic, així com la suposada lluita fratricida entre la CIA i l'FBI. Resulta també molt graciós (per no dir una altra cosa), que el gran tauró del món lobístic nord-americà, un tal Buchanan (nom més propi del salvatge far-west), de sobte es torni la mare Teresa de Calcuta i es preocupi pel tercer món. Per altra banda, l'argument és molt dinàmic i d'aquells d'anar fent, sense pressa, però sense pauses. M'estrenava amb aquest autor i no m'ha sorprès massa. Es veu que no és una de les seves millors novel·les, però em faig una idea aproximada del tarannà general. No marxo decebut, però tampoc llegiria una segona part... De fet, el vaig acabar ahir i ja quasi m'havia oblidat de què anava la cosa. No sé si he llegit un llibre o he vist una pel·lícula en fascicles, la veritat...

divendres, 10 de març de 2017

10. Les cadenes subtils, de Teresa Duch

Resultat d'imatges de Les cadenes subtilsL'altre dia en Joan Moncusí va tenir un detall d'aquells que fan les grans i bones persones. Va portar el seu fill Marçal a l'escola i es va apropar a mi, com agradablement sovinteja, amb la intenció de regalar-me un llibre. Em va donar una sorpresa d'aquelles que no t'esperes i que t'alegra indubtablement el dia.  Les cadenes subtils, de la vimbodinenca Teresa Duch, va caure a les meves mans en aquest precís moment d'intensitat lectora que m'acompanya. La primera impressió va ser que el text semblava de força qualitat i que requeriria més temps del que necessito darrerament per empassar-me un llibre. Aquest és un clar exemple d'slow reading, d'anar passant pàgines a poc a poc i gaudir-ne el contingut estilístic i la riquesa de vocabulari sense presses. Una entrada argumental contextualitzada en l'homicidi d'un resident d'una llar de la tercera edat ja posa de manifest que ens trobem davant d'una novel·la de les que jo anomeno de "misteri per resoldre". La història deriva en la presentació dels dos personatges principals: la noia jove inexperta amb tota una vida per davant i l'anciana de vida ja viscuda amb un fosc passat per a descobrir. La barreja de passat i present, el trànsit paral·lel de les dues vides i el vincle personal i emocional que viuran les dues dones ens serveixen de marc per anar desentrellant el misteri. En la meva opinió la novel·la té diversos punts forts: el marc geogràfic tan proper, la realitat de les llars de la tercera edat, els profunds sentiments interiors del residents d'aquests centres... El misteri té un desenllaç bastant obvi, encara que la juguesca final que presenta l'autora té el seu interès. Em quedo amb aquesta mena de provocació final, en aquest intent real o imaginari de barrejar realitat amb ficció i crear certs dubtes en el lector. En definitiva, una lectura recomanable que cal valorar especialment per l'originalitat de la proposta i, sincerament, perquè si no recolzem als nostres, ja podem plegar. Gràcies Joan per l'obsequi i permet-me que li doni més recorregut.

dimarts, 28 de febrer de 2017

9. T'estimo si he begut, Empar Moliner

Resultat d'imatges de t'estimo si he begutComenço el llibre, el trobo una poca-soltada i, a mesura que vaig llegint les diferents propostes, m'adono que és un recull de contes interessantíssim. Estic parlant de T'estimo si he begut, de l'Empar Moliner, un llibre que vaig llegir en el seu temps i que he recuperat. Vull tornar a antigues lectures que em cridin l'atenció, ja que és llàstima no aprofitar la mina que tinc a casa. De moment estic content amb la re-troballa. Cada conte m'ha provocat somriures i reflexions simpàtiques. Els personatges no són caricatures de la realitat, sinó que són fotocòpies reals de persones reals. Tenia la sensació que observava el món per una finestreta, ja que les històries me les creia totalment. Cada relat que he llegit l'he explicat a la meva dona i ens hem fet uns riures. Per a mi això és simptomàtic, ja que no és fàcil provocar una resposta tan ràpida en textos tan breus. La ironia i el sarcasme juguen un paper important en el disseny de les històries, creant un estil molt dinàmic i de ràpid lectura. Molt guai!

dimecres, 22 de febrer de 2017

8. La muerte de Amalia Sacerdote, d'Andrea Camilleri

Resultat d'imatges de La muerte de Amalia SacerdoteQuina novel·la tan inesperadament sorprenent aquesta de l'Andrea Camilleri, La muerte de Amalia Sacerdote. Esperava l'habitual crim, el detectiu més o menys especial i la resolució enginyosa del misteri. Però no, em trobo amb una trama súper embolicada on el centre de la investigació són el redactor i el presentador principal de les notícies regionals de la RAI a Sicília. La víctima és la filla d'un polític important de l'illa i el principal sospitós de l'assassinat és el fill d'un altre polític també força destacat, això sí, de l'oposició. Tot plegat una trama carregada de corrupcions, xantatges, mentides, traïcions i falsedats. L'autor ha escrit una obra molt dinàmica que es fa curta, malgrat l'embolic general de l'argument. He gaudit de l'espectacle ofert i he descobert un altre Camilleri del que em tenia acostumat. No sóc un fan pròpiament dit d'aquest autor italià, però malgrat això, el darrer August Heat em va semblar força interessant. Per tant, lectura aconsellable i que deixa un bon regust.

dissabte, 18 de febrer de 2017

7. Zalacaín el aventurero, de Pío Baroja

Resultat d'imatges de Zalacaín el aventureroResulta estrany escriure una ressenya sobre un clàssic, perquè probablement ja s'ha dit tot i ara arribo jo opinant com si acabés de descobrir la sopa d'all. També és perillós valorar un clàssic perquè segons el que diguis pots posar-te en evidència o convertir-te en un pedant pretensiós. Zalacaín el aventurero de Pío Baroja està considerada una de les millors 100 novel·les escrites en llengua castellana i, sincerament, no m'ha impactat gens. He utilitzat un exemplar del 1984 de l'editorial Espasa i col·lecció Austral que va costar 320 pessetes i que vam llegir ma germana i jo quan anàvem a EGB. Realment em costa d'entendre com ens feien llegir aquests llibres de forma obligatòria en aquells temps. La meva malaltia més perillosa, la nostàlgia, m'ha portat a Pío Baroja i ara no sé com valorar un llibre que vaig llegir fa 30 anys per primer cop. Aquesta segona vegada pretenia ser una lectura més madura, per dir-ho d'una altra manera, més acord amb l'experiència. La història de Martín Zalacaín ens porta a les guerres carlistes i al País Basc. En Martín és un jove inquiet que des de ben petit té la necessitat de viure intensament les conjuntures que li presenta la vida. Les aventures no són especialment trepidants, més aviat he arribat a fins i tot avorrir-me en algun moment. El final és sorprenent i ajuda a comprendre el següent argument sobre la literatura barojiana, la qual  gira en torno de la necesidad del ser humano de buscar un sentido a la propia existencia; para casi siempre concluir por comprender que se ha buscado ese sentido en el lugar equivocado.

diumenge, 12 de febrer de 2017

6. El pont dels jueus, de Martí Gironell

Resultat d'imatges de El Pont dels JueusCosta escriure sobre El Pont dels Jueus de Martí Gironell després d'haver-me entusiasmat amb L'arqueòleg. En cap cas nego la qualitat del primer, però com que les expectatives eren tan altes, penso que en aquest segon llibre que he llegit d'en Gironell no he trobat aquella intensitat que esperava. La novel·la descriu un episodi històric de la nostra terra: la construcció del pont de Besalú, un monument arquitectònic espectacular que encara no he pogut gaudir en persona en "plan" turístic. En el marc de l'època medieval catalana, l'autor narra les peripècies del mestre d'obres Prim Llombard i del seu fill adolescent Ítram quan el pare és contractat per construir un pont sobre el riu Fluvià. La tasca és força complicada i caldrà que el mestre sigui capaç de superar tot tipus d'adversitats. L'atac del comte d'Empúries al comtat de Besalú esdevé el context històric posterior. La veritat és que no voldria valorar la novel·la de forma negativa, ja que penso que en Gironell no s'ho mereix. No he estat passant les pàgines de forma desaforada, ni m'he tornat boig esperant el següent capítol. La història flueix poc a poc i sense pressa, amb certes dosis d'aventures de les que m'agraden, però sense passar-se. Els personatges són sorprenentment plans, un fet que no comprenc massa després de deixar-me portar totalment pel protagonista de L'Arqueòleg. M'ha agradat comprovar que l'autor presentava en aquesta primera novel·la les seves credencials com a escriptor de novel·la històrica catalana i en català. 

dimarts, 7 de febrer de 2017

5. L'últim quadern, de José Saramago

Resultat d'imatges de l'últim quadern saramagoAnys enrere recordo una conversa amb un tal Sotero, brasiler resident a Tarragona en aquell temps, que em va recomanar llegir en Saramago. Ho vaig fer. Potser fa més de 15 anys o més i ens vam trobar casualment al llavors anomenat Lizarrán. M'hi vaig posar i vaig llegir en poc temps Assaig sobre la ceguesa, Tots els noms, l'Evangeli segons Jesucrist, Assaig sobre la lucidesa i algun altre més que ara no recordo. Sens dubte va ser una de les millors recomanacions que m'han fet mai, ja que en José Saramago em va trencar els meus esquemes literaris del moment. Ara, tants anys després, m'ha caigut a les mans L'últim quadern, un recull d'escrits publicats en el bloc personal del Nobel portuguès. Hi ha escriptors que són brillants escriptors i escriptors que són, a més a més, persones brillants. Saramago és un intel·lectual impressionant, un home amb principis fet del no-res que va assolir la glòria literària gràcies a la seva sublim categoria. Jo, sincerament, l'admiro. Sobre aquest llibre poca cosa es pot dir, ja que es tracta d'un compendi eclèctic de molts textos, relativament breus, però amb molta significació. Es tracta dels pensaments finals, de les darreres reflexions d'un mestre mesos abans de morir. Podria considerar-se el testament ideològic de l'autor adreçat als seus lectors. Personalment m'han vingut ganes de tornar a llegir algun dels títols anteriors, a veure si trobo temps...

dimarts, 31 de gener de 2017

4. Novecento, d'Alessandro Baricco

Hola, sóc Joan, el vostre profe. He llegit Novecento el nou llibre que tenim per a pares, mares i profes. És un monòleg teatral molt curtet escrit per l'escriptor italià Alessandro Baricco. Va sobre un pianista que es passa la vida viatjant en vaixell des d'Europa a Amèrica i a l'inrevés. Ell no vol sortir mai del vaixell, ja que, encara que intenta sortir, la por que sent li impedeix fer-ho. Jo li recomano a tots els pares i mares que busquin un llibret curt per gaudir d'una bona estona.
I d'això es tracta, de participar a Les Mil Lectures amb un llibre curt i que tingui certa qualitat. En aquest cas, el llibre és curt i la qualitat també existeix. El concepte és senzill, el pianista Novecento, abandonat en un vaixell als dies de néixer, s'estableix al transatlàntic Virginian per a la resta de la seva vida. La por a sortir del seu cercle de confort l'impedeix establir-se a l'exterior. Una certesa molt vàlida per a l'actualitat i, fins i tot, en el meu cas personal. Hi ha persones que estem condemnats a viure en una certa rutina perquè som incapaços de sortir del nostre claustrofòbic vaixell. Acaba el brillant pianista enfonsant-se amb el vaixell, perquè quan arriba la guerra, aquesta tot ho rebenta. I així són les coses, podem treure el millor de nosaltres mateixos tancats en el nostre àmbit, però sovint som incapaços de vendre'ns fora. Molts cops em sento així, de manera que dono per molt vàlida aquesta història, per altra banda ja llegida anys i anys enrere.