dimecres, 6 de gener del 2021

454. Si això és un home, de Primo Levi

Tot comença quan em torno a inscriure al Club de Lectura de novel·la italiana de la Biblioteca de Tarragona. El llibre proposat és La treva de Primo Levi, segona part de Si això és un home. De veritat que crec que és un encert aquest llibre perquè em permet conèixer la primera part que fa tant de temps que tenia ganes de llegir. El cas és he anat per feina i aquí estem, patint i rememorant la repugnància del nazisme. 
La història d'un jueu italià que entra al camp d'extermini d'Auschwitz et transporta a la miserable vida d'un empresonat al Lager. La gana, la brutícia, el treball dur, la brutalitat, la cruesa,... tot es posa de manifest en aquest relat escrit en primera persona (fins i tot del plural) que et fa bullir la sang. El pres 174.517 afronta la mort a diari acompanyat dels altres companys, aferrant-se nostàlgicament a pensaments que inexorablement són cada cop menys optimistes. El narrador descriu com són les estades al barracó de l'hospital, on només hi ha dues opcions: curable o carn de crematori. També coneixem com es viuen les terribles nits i com els somnis torturen capritxosament les seves ments. Però, val la pena recordar aquest infern per a la posteritat? Estem en condicions de respondre a aquesta pregunta afirmativament. L'autor fa una anàlisi sociològica on relata quines són les opcions reals de sobreviure en un camp d'extermini i quin és el millor camí a seguir per tal de fer-ho. Fora d'aquell horror hi pot haver un món just, i és aquesta premissa per la qual pot valer la pena continuar amb vida i aguantar com sigui.
Destaco, com diu el mateix autor a l'apèndix, el llenguatge serè i sobri del testimoni. Levi trasllada als lectors el paper de jutges, i per aquest motiu no cal influir-los emocionalment sota cap concepte. Els fets objectius contenen prou càrrega emocional per ser imparcialment avaluats.
Un llibre que no em sorprèn, coneixem tots la barbàrie fastigosa del nazisme, però que cal anar recordant sempre. No hi ha res més patètic que la banalització del nazisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada