dissabte, 31 de gener de 2015

14. Imperio Perdido, de Clive Cussler

Ahir quan revisava la pàgina web oficial de Clive Cussler vaig llegir que l'autor deia que el seu propòsit és fer sentir al lector que els diners invertits en la compra del llibre han valgut la pena. Simplement té com a objectiu distreure i que t'ho passis bé. Em sembla molt lloable, poc literari, però sincerament molt efectiu. Sovint m'he dedicat a llegir més per auto-obligació que no pas per devoció. Lectures en anglès que a la llarga em resulten tedioses, però realment necessàries, molts cops han alentit la meva voracitat i, segons com, el meu gust per la lectura. Vivim l'esplendor de l'anglès i cal estar-hi amb ell al 100%, encara que penso que llegir en anglès resulta una mica esgotador. Feia temps que volia agafar una història en català o castellà i passar pàgines com un eixelebrat. Una  lectura d'aquelles de quan era jove...
Doncs en Cussler escriu per a gent amb aquest plantejament: història d'aventures passa pàginestotal. I jo, delerós d'aquesta opció, he tirat pel dret i amb la directa posada m'he ventilat Imperio Perdido en un tres i no res. Resulta que existeix la possibilitat que la cultura asteca tingui el seu origen en terres indonèsies, un fet que ara per ara no m'interessava massa, però que m'ha semblat ben curiós. Un matrimoni nord-americà carregat de calers, en Sam i la Remi Fargo, formen un equip d'aventurers a la recerca de tresors i emocions. Un dolent, molt dolent els busca per tot arreu i sempre apareix quan menys t'ho esperes. Final feliç i la sensació del The End del final de la pel·lícula. 
Un mal llibre? No, de cap manera. Suposo que la literatura té dret a ser també una eina de distracció sense més ambicions.  I, de totes maneres, tot el tema dels asteques i la seva cultura resulta d'allò més interessant. Em resulta curiós la co-autoria d'aquesta sèrie dels Fargo amb un altre escriptor, en Grant Blackwood. Aquest fet deu ser la manera legal que deuen tenir elsbestsellers de justificar la tasca realitzada pels en una altra època anomenats "negres" de la literatura. Posen el nom del Cussler en gran i el de l'altre en petit, com si es tractés d'una jerarquia. Ho entenc, però, en què es basa la relació entre els dos? En Cussler mana i l'altre va fent?   
La veritat és que seguiré llegint en Cussler i els seus col·legues mentre tingui ganes d'aventures, viatges i emocions fortes. I a passar-s'ho bé, que són dos dies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada