divendres, 29 de juliol del 2016

62. El líder que no tenía cargo, de Robin Sharma

El líder que no tenía cargo, de Robin Sharma ha estat una injecció d'estímuls positius que m'ha arribat via escola aquest mes de juliol. El concepte està força clar: tots tenim la possibilitat de treure el nostre lideratge interior per tal d'evolucionar a la feina i a la vida. Es tracta d'un clar exemple de llibre d'auto-ajuda molt recomanable, carregat de grans afirmacions lapidàries i de bons consells. M'ha semblat que es prioritza més en el benestar i en els èxits professionals dins del món de l'empresa que no pas en els d'àmbits personals. Realment el moment que vivim és força complicat i no està de més afrontar-ho tot amb les eines adequades. Quatre són els principis que aporta l'autor en aquesta faula: No fa falta tenir un càrrec per a ser un líder; les èpoques turbulentes creen grans líders; com més profundes siguin les teves relacions, més fort serà el teu lideratge personal; per a ser un bon líder, cal ser primer una bona persona. L'objectiu final és sempre que l'empresa tregui un benefici i una millora substancial de les seves rendes. El fet que un tingui la sensació de ser un Don Nadie en la seva organització laboral és titllat com a una excusa victimista auto imposada que evita l'evolució d'aquest individu. Bé, és possible. Jo comparteixo moltíssimes de les afirmacions d'aquesta faula, algunes de les quals porto temps treballant i portant a terme personalment. A partir d'ara pretenc rellegir el llibre de nou i procurar recordar els preceptes que em puguin funcionar. Malgrat les bones intencions d'ara mateix, també cal remarcar que després de llegir el llibre anterior d'en Robin Sharma sobre el monjo i el seu ex-Ferrari, també vaig quedar tan impressionat que pensava que havia trobat les millors reflexions de la història. Bé, farem el que podrem amb mooooltes ganes.

dimecres, 27 de juliol del 2016

61. Carretera de odios, de Ruth Rendell

No sempre haig d'estar de sort i gaudir al màxim de les meves lectures. Carretera de odios, de Ruth Rendell ha estat en la meva humil opinió un llibre insofrible. Suposo que ha influït notablement el fet que la lletra de l'exemplar era diminuta i que la història era lenta i avorridíssima. L'inspector del cas, en Wexford, no podia ser més descafeïnat i poc glamourós (i això que és el número 17 de la sèrie). Bé, el cas és que he compartit Carretera de odios amb altres lectures estivals i quasi que "l'odio" m'agafa a mi de veritat... El millor ha estat conèixer l'estil i el tipus de novel·la d'aquesta autora anglesa, els espais i les localitzacions del sud d'Anglaterra on s'esdevé l'acció i el tarannà britànic general de tot plegat. La trama gira entorn d'un segrest i la posterior investigació del mateix. La construcció d'una nova carretera de circumval·lació provoca una onada de protestes que inclou el segrest de cinc conciutadans d'un petit poble de Sussex, Kingsmarkham. La investigació va desenvolupant-se molt lentament, fins arribar a ser tan tediosa que quasi no ni acabo el llibre. Un dels llibres menys recomanables que tinc el gust de comentar en aquest bloc, malgrat que tampoc voldria valorar aquesta autora per un sol exemplar. 

diumenge, 24 de juliol del 2016

60. L'Hivern del Món, de Ken Follett

Per a escriure sobre L'Hivern del Món de Ken Follett necessitaria un mínim de cent fulls com a mínim. Realment em trobo amb una digníssima segona part de la Trilogia del Segle, ja que les meves pretensions actuals no són especialment acadèmiques. Amb això vull dir que m'ha encantat seguir l'evolució de les cinc famílies protagonistes de la primera part sense haver d'entrar en profunditat en l'aspecte psicològic de cada personatge. Entenc que els personatges en qüestió són força plans en línies generals, però el marc històric i espaial és espectacular. En general he gaudit com un salvatge viatjant en aquesta història, la qual puc definir com un resum força complet del període de temps de 1933 a 1949 en el cor d'Europa. L'arribada del feixisme a Alemanya i l'assoliment del poder per part de Hitler viscut a partir d'uns personatges que ho pateixen de primera mà és excepcional. Les terribles sensacions i patiments de la gent de l'època són descrits amb força cura i amb intensitat.Quina brutalitat l'escena que presenta Ken Follett sobre l'extermini dels disminuïts físics i discapacitats...fa posar la pell de gallina! El front rus i les batalles guanyades i perdudes per part dels alemanys, les bombes nuclears, Pearl Harbour, els camps de concentració, els espies, les lluites polítiques a Gran Bretanya, Winston Churchill, Truman, Stalin, la Guerra Civil espanyola, la política econòmica de les diverses nacions implicades, etc... Quina salvatjada de context històric i quina quantitat més immensa de dades poden consumir-se en aquesta novel·la. Evidentment surto convençut que en Follett és un mestre de la novel·la que a mi m'agrada. Vaig emocionar-me amb la primera part durant l'estiu de 2015 i surto encantat de la segona aquest juliol del 2016. L'Hivern del Món, el moment més gèlid i gris de la història d'Europa del segle XX és un llibre molt recomanable si t'agrada la història, les aventures i si disposes de temps per a empassar-te les seves 1000 pàgines.

dissabte, 9 de juliol del 2016

59.Cienfuegos V, Brazofuerte, d'Alberto Vázquez-Figueroa

I arribo a la cinquena entrega de Cienfuegos, la qual porta per títol Brazofuerte. El llibre continua exactament al lloc on va quedar l'anterior, quan Doña Mariana Montenegro, antigament Íngrid Grass, és detinguda per la Santa Inquisició acusada de bruixeria. En Cienfuegos intenta rescatar-la de la inexpugnable fortalesa on la tenen tancada, fins que després de moltes vicissituds i aventures diverses ho aconsegueix, conjuntament amb la resta de personatges que configuren l'elenc d'aquesta història. Destaca d'aquest volum l'enorme quantitat de dades històriques que l'Alberto Vázquez-Figueroa proporciona, un fet que es va trobar una mica a faltar en la quarta entrega. Fa ja aproximadament deu anys que Cristóbal Colón ha arribat a les Índies i el nou món s'ha convertit en un autèntic caos. Dos nous governadors han passat ja des de que els Reis Catòlics van haver de substituir al conqueridor, encara que les coses no van massa millor. Els nous territoris fan treure el pitjor de cadascú: l'avarícia, la brutalitat, l'afany de supervivència, la crueltat...  I també la pròpia natura fa acte de presència contínuament: animals perillosos, pluges torrencials, huracans... I mentre tant la Inquisició s'estrena al Nou Món com si es necessités la seva presència allà. Bé, doncs en aquest brutal merder social, polític i humà, l'heroi Cienfuegos es transforma en l'heroi Brazofuerte i va resolent tots els conflictes. Llibre de lectura estiuenc força interessant.

dimarts, 5 de juliol del 2016

58. Oro Azul, de Clive Cussler

Resultado de imagen de Oro Azul, de Clive CusslerOro Azul, de Clive Cussler i Paul Kemprecos és la típica novel·la d'estiu passa-pàgines que et garanteix certa dosi d'aventura i distracció. No obstant, aquest llibre és com una pel·lícula lamentable que reconec que no val gaire més que per acompanyar les meves caminades estivals. La idea és molt bona, un món on el capitalisme ataca de nou i una empresa privada es vol fer càrrec del monopoli de l'aigua dolça del món. La dolenta de torn és una peculiar dona d'origen eslau de dos metres vint d'alçada que pretén gestionar el control de l'aigua, tancant o obrint l'aixeta seguint els seus interessos econòmics. Contraposada a ella trobem una científica brasilera de tarannà "humanitari", que després d'estar aïllada deu anys a la selva veneçolana, ha descobert un baratíssim sistema de dessalinització de l'aigua del mar. El fet d'haver trobat aquest mètode desbarata les estratègies de la malvada eslava i es crea, per tant, el centre neuràlgic de la trama. La guerra de l'aigua no és un concepte absurd, i penso sincerament que en Cussler ha trobat un grandíssim tema per a una novel·la argumentalment descafeïnada. L'encarregat de torn per salvar el món aquest cop és en Kurt Austin i el seu inestimable company Joe Zabala. Els dos herois passen les mil i una peripècies habituals que mantenen "l'emoció" fins al final. El debat aquí consisteix en saber si val la pena llegir històries tan mediocres com aquesta o no. Per la meva banda, jo em distrec i passo bones estones. Per tant, acabo el debat aquí i espero que el proper exemplar sigui més interessant.