dilluns, 10 de juny de 2019

273. Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, de Stefan Zweig

Resultat d'imatges de Vint-i-quatre hores en la vida d'una donaVint-i-quatre hores en la vida d'una dona de Stefan Zweig i traduït per Jaume Vallcorba em transporta a temps de la meva joventut. Quan era universitari els llibres de Quaderns Crema m'encantaven, suposo que pel nom i pels bons títols que portaven. També recordo que eren cars, novetats de traduccions clàssiques al català i l'editorial en la que publicava en Monzó entre d'altres. Feia temps que no llegia, doncs, un llibre d'aquesta col·lecció i m'ha fet gràcia fer-ho, bàsicament perquè és curtet i estem en temps de molta feina.
Aquest llibre en concret és una història preciosa que pràcticament he llegit d'una tirada. Després de 24 hores de misterioses trobades una dona abandona el seu marit i marxa amb un jove. La crítica i la condemna per part de les altres parelles burgeses que resideixen en aquella zona de seguida castiga el deshonor i la "brutícia" del fet. Un noi jove defensarà la noia fugada amb arguments força coherents, un fet que despertarà la confiança d'una anciana que depositarà en ell un antic secret. La consciència de la senyora l'ha castigada durant 24 anys per un fet que es va esdevenir en tan sols 24 hores. 
La viquipèdia diu això:
La novel·la descriu una dona durant un únic dia de la seva vida, un dia que és, a la vegada, el més vivament meravellós i finalment el més terrible de la seva vida. La protagonista és una vídua anglesa que s'enamora del joc gairebé suïcida i imprudent d'un fracassat diplomàtic polonès, una nit a Monte Carlo. D'aquesta primera guspira d'interès en endavant, es veu immersa en la seva inestable vida plena de problemes.
La novel·la és meravellosa. Els sentiments de passió i tendresa que brutalment topen amb una realitat cruel i malaltissa com és la dependència del joc. Sentiments purs envers fosques realitats que han de desembocar forçosament en catàstrofes. Una passada de reflexió que posa de manifest un cop més que els gran clàssics són indispensables aliments de l'esperit. Vaja, que he flipat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada