48. El Cráneo de Akenatón, de Luis Racionero

Segons la portada del propi llibre El Cráneo de Akenatón de Luis Racionero és "una novela adictiva sobre la secta más peligrosa de la historia". Res a dir, tot és opinable, però evidentment no és la meva opinió. Jo més aviat diria que es tracta d'una novel·la molt lenta, avorrida i que la secta en qüestió no és ni perillosa ni té res. En tot cas, diria jo que és la secta més fastigosa i amb més poca substància de les que he llegit en alguna novel·la. La història comença amb un cop d'efecte impactant, una literal menjada de cervell comunitària... aquesta és la peculiaritat de la secta, trobar-se i menjar el cervell d'un cadàver. Aquest "entranyable" ritus es fa per aconseguir físicament el saber i el coneixement del finat. Escabrós, desagradable i poc consistent. A partir d'aquí una història detectivesca ensopida que gira al voltant de la descoberta i denúncia de la secta. En general he trobat els personatges buits, la trama fluixa i el final molt poc original. El millor de tot ha estat sense cap mena de dubte descobrir el personatge històric de l'Akenatón. M'ha resultat fascinant conèixer un faraó que ha passat a la història per ser el precursor del monoteisme per una banda, i per l'altra, el marit de Nefertiti i pare de Tutankamon. A part d'això, la novel·la d'en Racionero m'ha avorrit fins la sacietat i m'ha fet alentir les pàgines diàries llegides. Considero que és un autor que escriu molt acuradament, m'agrada el seu estil i gaudeixo molt amb el vocabulari que utilitza. Em sap greu, però, perquè m'esperava molt més de la història i de la suposada intriga, especialment quan des de la mateixa portada ja t'avisen que la novel·la és addictiva. 

47. La Cura, de Robin Cook

Canvio de registre novel·lístic, tiro cap al mestre del thriller mèdic i dedico la setmana a llegir La Cura de Robin Cook. Estic força content de l'experiència, malgrat que no estic massa acostumat a aquest autor i ni tampoc em crida massa l'atenció els temes que desenvolupa. De fet, vaig començar a llegir la setmana passada el llibre  Abducción i no va ser fins 50 pàgines després que em vaig adonar que aquell llibre ja l'havia llegit. Per tant, aquest deu ser el segon títol de Robin Cook que passa per les meves mans. La veritat és que m'ha agradat més del que em pensava, ja que el concepte thriller mèdic no és que diguem el meu gènere preferit. De totes maneres el tema tampoc resulta tan "mèdic" com em creia i l'acció és prou àgil i distreta. La trama té el seu interès, ja que estaríem més bé en una narració d'espionatge industrial que no pas en un drama mèdic. La Cura és una novel·la on es barreja la màfia nord-americana i la japonesa, els coneguts yakuza, amb la lluita per aconseguir patents biomèdiques amb interessos corporatius. Un embolic descrit i narrat amb prou dinamisme, el qual penso que atrapa bastant, però sense ser trepidant i boig com en el cas d'en Cussler. No em queixo i buscaré un altre títol d'aquest autor.

46. La Conspiración del Mal, Los Misterios de Osiris 2, de Christian Jacq

La segona part de Los Misterios de Osiris, escrita per l'egiptòleg francès Christian Jacq, porta per títol La Conspiración del Mal. Es tracta d'una novel·la històrica novament emmarcada durant el regnat del faraó Sesostris a l'Antic Egipte. De nou, el personatge principal de l'obra és el jove Iker, un escriba de les províncies interiors que té com a objectiu principal assassinar al faraó. Mentre Iker va evolucionant amb molt d'èxit dins de la seva vida professional, manté en secret la possibilitat de matar al gran rei d'Egipte. Poc a poc va consolidant-se en diferents posicions dins del govern de les províncies i, per fi, troba la manera d'arribar cara a cara amb el faraó. Quan assoleix l'objectiu de trobar-se amb ell dins del seu mateix palau, en Sesostris no es mostra sorprès. Durant tota la novel·la anterior i, fins aquest moment, el jove protagonista sempre romania peculiarment acompanyat per en Sekari. Aquest criat/amic/ajudant de l'Iker va resultar estar treballant finalment pel faraó, protegint el jove escriba de tots els paranys on queia o que el feien caure. El faraó Sesostris coneixia l'Iker de sempre i havia vist en ell a un jove amb molta projecció. A partir d'aquí un desconcertat Iker recapacita del seu desig de matar al rei i es converteix en el fill adoptiu del faraó i peça clau per resoldre el gran enigma de la lenta agonia mort de l'acàcia del temple d'Abydos... La veritat és que la quantitat de situacions que es donen en aquesta novel·la són il·limitades, amb multitud de sub-històries i episodis força entretinguts. M'agrada el concepte i em distreu bastant, a part d'estar aprenent moltes dades sobre l'època, la religió, la societat i la vida en general de l'Antic Egipte. Seguirem, sens dubte amb les altres parts.

45. El Mar del Silencio, de Clive Cussler

El llibre X (el desè llegit) de l'any 2016 ha estat El Mar del Silencio, de Clive Cussler. Un cop més, en Juan Cabrillo, la seva gent de la Corporació i el seu súper vaixell Oregon han de posar-se en marxa per tal arreglar els problemes del món. Aquesta vegada la situació és del més estranya: una aliança militar entre Xina i Argentina per tal d'apoderar-se de l'Antàrtida. La veritat és que he trobat l'argument d'allò més lamentable, essent aquest cop el malvat de torn una espècie de renascut general argentí. Apoderar-se de l'Antàrtida té com a objectiu principal quedar-se amb el petroli i el gas que té el seu subsòl, de manera que l'explotació energètica del continent verge esdevé el pal de paller de la història. En Juan Cabrillo ha de buscar la manera de desfer l'aliança argentina-xinesa i recuperar l'Antàrtida per a la humanitat... Es estrany veure els argentins de l'època de les dictadures reviure de nou (i sorprenents aliats de Veneçuela), però suposo que són "necessitats de guió". En tot aquest procés, original, això sí, penso que en Cussler desvarieja bastant. He passat pàgines com sempre i m'he entretingut bastant, però val la pena dir que has de ser molt fan del Cabrillo i d'en Cussler per treure una crítica positiva. Com que no es tracta en aquesta època  de la meva vida de valorar el llibre per la seva qualitat, sinó per la seva capacitat de diversió, vull dir que com a lector quedo satisfet. També toca valorar la tasca de Jack Du Brul, ja que suposo que en Cussler deu ser "l'ideòleg" i en Du Brul qui ho plasma per escrit. Dit això, cal dir que seguirem llegint.

44. Ícaro, d'Alberto Vázquez-Figueroa

De moment ja puc afrmar que Ícaro d'Alberto Vázquez-Figueroa és el millor llibre que he llegit enguany. Una novel·la d'aventures de les que devoro darrerament salpebrada amb una notable dosi de nostàlgia personal i valors humans de primera categoria. He gaudit d'aquesta lectura que m'ha traslladat de nou al rovell de l'ou de la Gran Sabana veneçolana, al riu Caroní, al Carrao i al brutal massís de l'Auyan Tepui. Probablement aquest haurà estat el contacte més contundent i de més transcendència amb la natura de la meva vida: aquell octubre de 1997 quan vaig poder veure en directe i en persona un dels tresors més meravellosos que el món ens pot oferir. El Salto Ángel, el salt d'aigua més gran del món, amb quasi a un kilòmetre d'alçada, allà al sud de l'Orinoco, al bell mig de la selva de l'Amazones. Com afirma el propi Vázquez-Figueroa, "Y es que probablemente el mismísimo Creador se había complacido en descender aquella mañana a la Tierra con la intención de mostrar por primera vez a los hombres hasta qué punto sabía hacer bien las cosas". Ícaro és una novel·la històrica, concretament d'un passat bastant recent. És la història d'un dels pioners de l'aviació, un intrèpid aventurer amazònic i un d'aquells homes inquiets que pertanyen al mar de les múltiples opcions, als escriptors de deliris, en James Crawford Angel. Basat, doncs, en una història real, amb la presència de gent que va existir de veritat, amb referències necessàries i molt interessants sobre els famosos aeroplans i avionetes que el van dur a la conquesta de l'Auyan Tepui, Ícaro és una novel·la també temàticament brutal. L'esperit aventurer del protagonista i els seus dubtes interns, la humanitat dels personatges de l'obra, els valors de l'amor i de l'amistat que impregnen la novel·la, els conflictes emocionals que es deriven,... tot plegat emmarcat en un paratge salvatge, en una natura tan viva, o encara més que els propis humans. He gaudit tant amb aquesta lectura, que he necessitat conèixer més a fons en Jimmy Angel històric, he navegat desesperat buscant imatges per internet del Riu Carrao, he imaginat la màgia del cim del Tepui, i he sentit, metafòricament parlant, aquella aigua que es destruïa al cel i convertia el  Riu Pare de tots els Rius en un núvol de deliris reals.

43. El árbol de la vida, Los Misterios de Osiris 1, de Christian Jacq

Quin canvi de registre que he fet tan interessant! He deixat les aventures habituals d'en Cussler i el món submarí per marxar cap a l'Egipte dels faraons, concretament en Sesostris III. El millor de tot ha estat el súper guia que he trobat, un autor sublim i que en sap una barbaritat del tema, en Christian Jacq. Doctorat en Egiptologia per la Sorbona i prestigiós acadèmic francès, l'autor presenta una novel·la històrica de confiança, d'aquelles creïbles. Val la pena resseguir les aventures i desventures de l'Iker, un jove aprenent d'escriba, per posar-se al dia d'una de les civilitzacions més importants de la història. El noi vol aprendre redactar textos i fer de copista a l'antic Egipte, mentre que el faraó Sesostris intenta resoldre l'enigma que suposa la lenta agonia de l'acàcia del Temple d'Abydos. El gran rei suprem emprèn un viatge per totes les províncies de l'Antic Egipte, posa de manifest la desunió regnant entre elles i mostra una galeria de personatges fonamentals per tal d'entendre bé la societat d'aquell temps. O l'arbre es recupera o amb ell mor la felicitat i la pau que es viu a Egipte en aquell moment. El més curiós de tot és que Los Misterios de Osiris 1 porta per subtítol El árbol de vida i, realment, aquest exemplar es tracta d'un primer volum d'una sèrie. Vull dir amb això que de sobte el llibre s'acaba i et deixa amb la història a mitges... 440 pàgines d'Egipte que obren una porta a un nou autor i a una nova perspectiva literària.

42. Hielo Ardiente, de Clive Cussler

Podria dir que Hielo Ardiente és una de les pitjors històries de Clive Cussler que he llegit i no passaria res. De fet, ho dic i em quedo tan ample, pensant ja en quin serà el proper dels llibres que m'empassi. Aquesta setmana m'han preguntat un parell de cops quin llibre estava llegint i m'he avergonyit una mica quan havia de contestar. Bé, aquesta novel·la té un protagonista poc habitual, en Kurt Austin. No és el primer cop que trobo l'Austin fent d'heroi en plan Dirk Pitt, encara que tot en general és més del mateix. Realment el protagonista de Hielo Ardiente podria haver estat qualsevol dels dos, perquè pràcticament tot sembla un calc de l'estil habitual d'en Cussler. La novel·la ens transporta a Rússia de l'època de la inestabilitat post-soviètica, on la corrupció i l'aparició d'oligarques sense escrúpols és una constant. Sembla ser que una terrible substància que es troba en el subsòl marí, el perillós "hielo ardiente", pot esclatar o ser detonat artificialment i produir tsunamis devastadors contra la costa més propera. El dolent de torn, un milionari rus despiatat amb molts afanys polítics, vol provocar aquests tsunamis contra ciutats dels Estats Units. Per sort, els mortals tenim a Austin, que no és en Pitt, però també fa molt bé la seva feina. La noia atractiva de torn tampoc falta, així com les brometes fàcils i l'acció trepidant. Lamentable llibre, però genial per anar caminant peripatèticament per les nostres platges.

41. Cienfuegos III: Azabache, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Diu en Vázquez-Figueroa en una entrevista que li van fer fa poc que durant la seva vida "he escrito mucha mierda". No sé a quin dels 80 llibres es deu referir el canari, però de moment m'agrada força el que porto llegit d'aquest autor, malgrat que tampoc em torni boig. Cienfuegos III: Azabache és la tercera novel·la d'aventures protagonitzada per aquest jove heroi de la illa canària de La Gomera anomenat Cienfuegos, qui un cop al Nou Món viu més peripècies de les que ningú podria suportar. En aquest tercer número de la sèrie apareix una nova protagonista, una jove esclava africana de Dahomey que esdevé la gran amiga del gomer durant la major part del relat. Azabache i Cienfuegos escapen del fastigós capità portuguès que els té esclavitzats en un vaixell i junts recorren la zona del llac Maracaibo de l'actual Veneçuela. Passen les mil i una aventures travessant territoris hostils carregats de perillosos indígenes, animals salvatges i en condicions atmosfèriques força extremes. També apareix la gran estimada del nostre protagonista, la qual ara té cura del primer fill de Cienfuegos, un petit mestís fruit de la seva relació amb una nativa... uuuuuuf..... Sembla mentida que estigui liat amb això... però m'entretinc i és el que interessa. Per a mi, el millor de tot d'aquesta lectura és el marc general històric i geogràfic de la història, l'any 1499 en la nova Amèrica i en la societat dels colonitzadors i nous colonitzats del moment. De tot plegat el que realment m'interessa dir és que seguiré llegint en Vázquez-Figueroa, perquè posats a llegir aventures, en Cussler està molt bé, i aquest canari que diu que ha esccrit "mucha mierda" també! 

40. El Oro de los Incas, de Clive Cussler

780 pàgines després i un munt d'hores de diversió completen El Oro de los Incas de Clive Cussler, un altre exemplar d'aquest autor que em ventilo amb deler. Ja no sé ni quants llibres de Cussler porto consumits ja, però aquest no passarà a ser un dels meus preferits. Aquest cop he viatjat a Mèxic i he pogut revisar i conèixer més a fons la cultura inca i precolombina en general. En Dirk Pitt pateix l'impossible per tal de recuperar unes peces arqueològiques de valor incalculable, arriscant la seva vida i, fins i tot, la de la seva estimada Loren. M'ha agradat especialment conèixer alguns secrets del Riu Colorado i del seu delta, el Mar de Cortés i les seves illes internes i el desert de la Baixa Califòrnia. El millor de tot ha estat els 100 kilòmetres que en Pitt ha de recórrer nedant per un riu soterrani dins les entranyes del subsòl. Realment no sé si aquest riu existeix en realitat, però la fita del Pitt resulta increïble i demostra que aquest home és un heroi de "primera categoria". Reconec que els meus gustos literaris actuals em sorprenen fins i tot a mi mateix, però val a dir que he xalat com un ximplet passant les pàgines com un boig amb la mateixa intensitat amb la que en Pitt lluitava per la seva vida. En resum, un episodi més de les aventures del director d'operacions especials de la NUMA i un exemplar més d'en Cussler, aquest cop, el primer del 2016. Bé, anar sumant...

39. Capitán Blood, de Rafael Sabatini

Feia temps que no llegia literatura d'aventures de tanta qualitat. Capitán Blood és una novel·la extraordinària que m'ha sorprès gratament. Rafael Sabatini va escriure aquest text el 1922 i l'he gaudit 96 anys després amb la sensació que era un Clive Cussler de molt nivell. Els personatges estan creats amb una complexitat impactant, l'estil i l'estructura sintàctica espectaculars, el vocabulari arrodonit i l'argument dinàmic i original. Suposo que m'ha impactat llegir una obra de tanta qualitat amb l'estil de les novel·les d'aventures. Pel que fa a la història, doncs val a dir que gira en torn de l'intrèpid i espavilat Capità Blood. El bon ex-soldat i actual metge és acusat injustament de tenir cura d'un rebel ferit. A causa d'això és declarat culpable i venut com a esclau a les Antilles, les terres de més enllà de l'Atlàntic. Un cop allà, el gran Capità Blood viu tota una sèrie d'aventures i desventures que et fan passar les pàgines com si d'un simple Cussler es tractés. El cas és que Sabatini no és Cussler, i les descripcions de sensacions humanes, els comportaments psicològics dels personatges, les relacions interpersonals, tota la conjuntura general de l'obra, tot, tot és brutal. Feia temps que no rellegia frases i m'entraven ganes de subratllar-les. Abans ho feia molt, però ara amb tant llibre passa-pàgines la cosa és més difícil.

38. L'Apel·lació, de John Grisham

Bona novel·la L'Apel·lació de John Grisham, però no apassionant tenint en compte els meus gustos actuals. La veritat és que he quedat una mica fastiguejat i escandalitzat amb el desenvolupament de la història, no per la seva qualitat literària, sinó més aviat per allò que explica. El fet que els magistrats del Tribunal Suprem dels Estats Units siguin escollits "democràticament" per les urnes esdevé una de les grans manipulacions del capitalisme. Només els candidats amb grans recursos econòmics poden assolir l'objectiu de ser escollits, un fet que desequilibra enormement la balança de la justícia. Darrere un candidat escollit hi ha, doncs, plataformes econòmiques, empreses, grups de pressió, ... Em pensava que la desgràcia del nostre sistema judicial no podia ser pitjor. M'adono que hi ha quelcom que pot ser pitjor que partits polítics espanyols posant i treient magistrats a dit. Als Estats Units, grups de pressió o qualsevol tipus de lobby amb força capital al darrera pot preparar, finançar i  promocionar un candidat i col·locar-lo com a magistrat del Tribunal Suprem per uns 5 milions de dòlars. Patètic mal ús de la democràcia i símptoma evident que per més que s'omplin la boca de llibertat, el món es regeix pel capital. M'agrada Grisham perquè es mulla i ho explica en una novel·la que no resulta apassionant, però que té una càrrega de denuncia impressionant. El mateix autor es pronuncia al final de la novel·la: Mentre es permeti que els diners privats intervinguin en les eleccions judicials, veurem una lluita d'interessos per ocupar les places dels tribunals. 
La novel·la segueix l'apel·lació d'un judici en el qual una empresa química causant de vessaments il·legals ha estat condemnada a indemnitzar una dona que ha perdut marit i fill a causa del càncer. Durant aquest procés el lector és testimoni de com l'empresa acaba col·locant el "seu" jutge al Tribunal Suprem i... només dir que vaig acabar el llibre molt decebut.

37. La Casa Torcida, d'Agatha Christie

Temps enrere havia llegit moltíssim a l'Agatha Christie. Ho feia en anglès, ja que vaig veure que era una manera excel·lent de practicar aquesta llengua. Acumulava els volums i els audiobooks de forma incansable... De fet, com ja em va passar amb el primer llibre d'enguany, no sé quants ni quins exemplars d'aquesta autora he llegit en el passat. No obstant, em fa il·lusió començar aquesta nova etapa lectora amb vells amics de la meva biblioteca, encara que La Casa Torcida hagi estat una adquisició ben recent. Me'l va regalar el conserge de l'edifici on viu la Sònia, en Javier. Vaig pensar que no llegiria mai Agatha Christie en castellà, però tampoc cal ser tan "tiquismiquis", i si Sonia s'animava a llegir-se'l, a mi també em feia gràcia jugar a detectius. Crooked House és la típica història on un assassinat "familiar" fa anar de corcó la policia. L'avi milionari mor víctima d'un enverinament, i enlloc de rebre la medicació d'insulina, el pobre home és injectat amb enserina. Curiosament la resta de la família viuen tots junts en una casa peculiar, suposadament "torta". Misteris, sorpreses, secrets que queden al descobert... descobrim tot l'habitual ventall d'ingredients que constitueixen les novel·les d'Agatha Christie. La idea és anar descartant possibles responsables i detectar quan abans possible el o la culpable. Em sembla fascinant com passen els anys i la vigència d'aquest estil de literatura encara és tan present avui en dia. Encara més, crec que molts llibres actuals són tan lamentables que més valdria re-editar la vella guàrdia detectivesca.

36. La Trampa, de John Grisham

Inicio aquest bloc nou amb l'entrada del primer exemplar acabat el 2016, si bé el vaig començar en els darrers dies de l'any anterior. Es tracta de La Trampa, de John Grisham, un autor que he llegit bastant, però que a aquestes alçades de la meva vida ja no sé quants, ni quins títols d'aquest home han passat per les meves mans. Després de dedicar pràcticament tot el 2015 a Clive Cussler, volia canviar una mica la perspectiva i cavalcar cap a nous horitzons. No tenia clar cap a on dirigir el tema, però la possibilitat de llegir un clàssic de les intrigues d'advocats ja m'estava bé. La Trampa fa un mix entre el món de l'advocacia i el de l'espionatge entre grans empreses. Un jove advocat es veu obligat a treballar per algú "no identificat", el qual empra el xantatge per tal d'aconseguir el seu propòsit. La integritat del món legal es posa un cop més en discussió, posant-se de manifest que el concepte de facturació hores i diners és força més important que el concepte ètic del dret. Una història trepidant, sense arribar a la intensitat del Cussler, però prou dinàmica per anar passant les pàgines amb certa empenta. Suposo que l'autor deixa el final més o menys obert intencionadament, encara que si bé en un principi em va deixar una mica descol·locat, en uns moments posteriors de reflexió vaig lligar millor la cosa. Lectura senzilla i entretinguda per començar l'any. Fantàstic.

2016

Porto anys esperant l'any 2016. No és cap broma. Fa ja uns quants anys que tenia el 2016 com a referent cultural, aquella Tarragona del 2016 que havia de ser capital de la cultura... bé, ha volgut l'atzar que el meu bloc de llibres De lectures, per Joan Abentín no em permeti accedir al seu tauler de control d'organització general. Sospito que no podré tornar-hi i, per tant, he decidit reunir tots els meus 8 blocs en una sola adreça concreta.  Penso que em cal portar un control de les lectures que llegeixo, perquè estic desmemoriat i no recordo què he llegit i què no. Per altra banda, em proposo retornar a la lectura "a lo gran", i m'encantaria assolir aquells 50 volums que a principis dels 2000 consumia. La via és curta i les opcions immenses. Propostes pel nou any 2016, caminar un mínim de 65 km al mes i llegir uns 50 llibres... 

35. La Odisea de Troya, de Clive Cussler

Torno a les intrèpides aventures d'en Dirk Pitt i la seva agència de peripècies nàutiques de la NUMA. Aquest cop ens cal rellegir l'Odisea d'Homer per tal de poder entrar en matèria. I és que La Odisea de Troya de Clive Cussler juga amb la possibilitat històrica que l'Homer no fos un grec sinó un celta, i que hagués fet el seu extraordinari viatge pel Carib enlloc del Mediterrani. A partir d'aquí, la típica història de bons i dolents, on les terribles druïdes celtes fins i tot pretenen seguir fent en ple segle XX sacrificis humans... La veritat és que tenim entre mans la típica novel·la passa-pàgines que val la pena gaudir sense pretensions. Destaca en aquesta novel·la com en Pitt decideix anar donant pas específic als seus fills, els quals tenen un paper secundari força destacat. Suposo que en Pitt i en Cussler tenen molt en comú i la seva evolució vital transcórre per camins paral·lels. En tot cas, en Pitt desmanega amb èxit un brutal complot internacional en terres centre-americanes. La història consisteix en una connexió subterrània sota de Nicaragua que travessa el territori i comunica l'Oceà Atlàntic i l'Oceà Pacífic mitjançant uns impressionants túnels. Inter-connectar aigua dels dos oceans provocaria una catàstrofe medioambiental i social de primera magnitud. Penso que en Cussler és molt original en les trames generals encara que després generi sempre els mateixos arguments.

34. La Selva, de Dirk Cussler

Una nova aventura de Clive Cussler ha passat per les meves mans. Es tracta de La Selva, un altre episodi de l'equip de La Corporació i d'en Juan Cabrillo. Si bé és en Dirk Pitt i la NUMA el centre neuràlgic de les històries d'en Cussler, jo sóc més de les aventures del Cabrillo. Aquest cop comencem per l'Afganistan i una missió de rescat que ens durà a un seguit d'aventures molt entretingudes. Del primer rescat passem a un segon a Birmània, passant per un altre segrest i més rescats. Molt interessants m'han semblat les localitzacions per terres birmanes, la selva del sud-est asiàtic, Singapur, la presó d'Insein, ... M'he fet un fart de buscar imatges dels llocs descrits i m'han fascinat, especialment, un edifici del qual desconeixia la seva existència i que es diu Sky Park, una descomunal construcció arquitectònica de la ciutat de Singapur que m'ha deixat glaçat. Quant a l'argument, val a dir que està a l'alçada de les trames d'en Cussler, aquest cop dins de la conjuntura de La Corporació. En Cabrillo és enganyat per un individu, el típic malvat d'aquest tipus d'històries, que fent ús de les noves tecnologies més punteres, arriba a la conclusió que serà en Cabrillo, i només ell, qui serà el responsable dels seus fracassos. L'objectiu serà, doncs, engatussar en Cabrillo i treure'l de la circulació. Per sort, el bon director de la Corporació donarà la volta a la truita i serà ell qui treurà a la llum al malvat Bahar, tot salvant, un cop més, el món.

33. El Buda de Oro, de Clive Cussler

Aquest cop estic exultant. El Buda de Oro és una història de les trepidants, de les famoses "passa pàgines" que et mantenen enganxat al llibre com un desesperat. Val a dir que es tracta d'un dels episodis dels Oregon Files i es nota. En Juan Cabrillo i la seva tropa viuen una aventura que va de més a menys i que ens porta de Macao al Tíbet. LaCorporació ha de recuperar un Buda robat i acaba trobant-ne dos. A partir d'aquí ens anem a alliberar el Tíbet, un fet històric allunyat de qualsevol realitat actual, però que en la ficció té el seu encant. M'agrada aquest estil barreja de novel·la d'espionatge, aventures exòtiques i el fet que el nostre heroi sempre va un pas per endavant. Els pobres adversaris de la Corporació han de veure com cada cop es troben que en Cabrillo ja ho havia previst tot i, per tant, no poden sortir-se'n amb la seva. És curiós també com apareixen personatges reals barrejats en la ficció: Putin, Jintao, i, fins i tot, el President d'Andorra de l'època, en Marc Forné.

32. Crisis Polar, de Clive Cussler

No ha estat un dels meus llibres preferits de Clive Cussler, encara que tampoc voldria passar-me. Si bé és cert que m'ha costat massa dies acabar-lo, val a dir que m'ha agafat en un mal moment de lectura. La història està capitanejada per Kurt Austin, potser un dels herois més descafeïnats del panorama Cussler. La trama gira al voltant d'un inversemblant capgirament dels pols terraquis, un fet tan sorprenent com incomprensible. Al no poder entendre massa l'argument, he pogut "gaudir"  d'altres conceptes com són els personatges o els escenaris. Pel que fa als personatges penso que més buits és impossible que ho siguin, amb una simplicitat i carregats d'estereotips realment fàcils. Els espais estaven ben trobats, però tampoc m'han atret especialment. La conclusió és que sovint em trobo amb algun llibre menys afavorit pel suspens i les aventures intrèpides que em té acostumat en Cussler. Ha estat el cas i faré bé passant pàgina. Malgrat això, ja espero el proper...

31. El Alquimista Impaciente, de Lorenzo Silva

El Alquimista impaciente de Lorenzo Silva és un llibre que em van regalar a finals de l'estiu i que vaig començar a llegir a primers de setembre. Els primers capítols els vaig trobar francament divertits i força originals, després, la lectura va baixar d'intensitat i, finalment, vaig acabar tenint problemes per acabar-lo. La veritat és que una novel·la sobre Guàrdies Civils, per molt guais que siguin, no és la història de la meva vida. És curiós que d'aquesta obra s'acabés fent una pel·lícula, ja que tampoc difereix massa de les novel·les policíaques habituals. Tampoc podria dir-se que estem davant d'una trama apassionant que et fa passar les pàgines com un desesperat. En definitiva, un parell de Guàrdies Civils que investiguen el peculiar assassinat d'un directiu d'una central nuclear, emmarcat per la zona de la Alcarria i embolcallat pels seus paisatges. El cas es resol i, bé, la vida continua.  

30. Caribes, Cienfuegos II, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Acaba l'estiu 2015 i amb ell les 9 lectures d'aquests dies de calor i temps lliure. El darrer dels llibres consumits (sempre m'ha agradat aquest concepte de "consumir" cultura) ha estat la segona part deCienfuegos de l'Alberto Vázquez-Figueroa, un llibre també anomenat Caribes. Recordo quan anava a la universitat dos col·legues em van humiliar perquè en aquell moment jo no havia llegit res de Paul Auster. "No has llegit res de Paul Auster?", em deien cofois a causa de la seva elevada cultura intel·lectual i literària. Espantat, en aquella època vaig començar a llegir clàssics, grans prohoms de la literatura actual, autors reconeguts pels grans crítics, etc. M'ho miro ara amb perspectiva i em fa gràcia. En aquells temps no hauria llegit mai de la vida Vázquez-Figueroa, ni Clive Cussler, ni cap "vulgaritat" d'aquest estil. Doncs m'alegro molt que no ho fes. Ara, quan ja començo a estar una mica més granadet, sóc feliç llegint el que em dóna la gana i el que em ve realment de gust. Cienfuegos II és un clar exemple d'això que dic. Aventures a l'espanyola d'un xaval de la Gomera en plena Amèrica, indígenes i els seus costums, selves perilloses, espanyols honorables, espanyols cruels, dones meravelloses, riqueses, misteris, diversió, ... realment una suma de fets, aventures i desventuresamb tots els ingredients necessaris per passar una estona ben divertida. Val la pena també el repàs històric de l'època en qüestió, el qual sempre és necessari per posar-se al dia de tot allò que s'esdevingué a partir del 1492. La sèrie Cienfuegos continua i penso que caldrà seguir sense traumes "intel·lectualoides", encara que temo que ara que comença el curs, poc temps disposaré per a la lectura. 

29. Cienfuegos, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Realment em sembla de justícia que si tiro cap a la novel·la d'aventures i de la distracció total, no deixi de banda un dels autors espanyols més venuts de la història, en Vázquez-Figueroa. He canviat d'heroi, ara ja no és el nord-americà atractiu súper llest, sinó més aviat l'anti-heroi salvatge i poca cosa d'en Cienfuegos. Aquest xaval, analfabet i encara per a ensinistrar, demostra ser un autèntic supervivent en una època i en un lloc especialment complicats, les Illes Canàries del 1492 i les recentment trobades Índies. Cienfuegosés una novel·la d'aventures de l'estil literari del Clive Cussler, però emmarcat en una època de la història absolutament apassionant com és la de l'arribada dels espanyols a Amèrica. El personatge arriba a les Índies, on emprarà totes les seves capacitats físiques i intel·lectuals per tal de sobreviure en un nou món ple misteris desconeguts. Personalment he gaudit de la ràpida lectura, on les trepidants aventures s'esdeven sense parar en un context històric carregat de detalls apassionants. Personatges reals es barregen en la ficció: Colón, Rodrigo de Triana, Juan de la Cosa, Vicente Yáñez Pinzón... creant un marc històric brutal que converteix la novel·la en un petit manual acadèmic sobre la troballa d'Amèrica. Com que no esperava viatjar en el meu imaginari al Cipango, altrament Amèrica, seguiré amb Cienfuegos II, Caribes.

28. Incursión Nocturna, de Clive Cussler

Una de cal i una d'arena, així definiria la meva sensació lectora després d'acabar Incursión Nocturna de Clive Cussler. Del trepidant llibre anterior al mig avorridot actual... però bé, tampoc cal dramatitzar tant. El present volum sembla la mare de l'estructura general de les aventures d'en Dirk Pitt. Algun punt original sí que té, per exemple el fet de trobar-te en un doble misteri amb un fons comú. En Pitt ha de trobar un  manuscrit, però el fet d'haver-hi dues còpies del mateix en dos llocs diferents fa que la recerca sigui doble. També m'ha sorprès que el conflicte d'aquest llibre sigui entre els sempre bons nord-americans i, curiosament, uns dolents nous, els britànics. És curiós que en Pitt i els seus tinguin de veure-se-les amb els anglesos, potencial públic lector de l'escriptor. Val a dir que m'ha agradat com ha resolt la situació en Cussler, buscant una solució políticament correcta apta per a tots els públics. En definitiva, augmento un exemplar més en la meva incursió en les aventures de la NUMA i seguiré gaudint d'una altra ben aviat. Onze llibres de Cussler fins al moment i set en aquest estiu del 2015 incrementen les meves lectures en un moment especialment dolç de lectures! 

27. Corsario, de Clive Cussler

Trepidant és l'adjectiu que defineix amb escreix la darrera novel·la deClive Cussler que m'he ventilat en cinc dies: Corsario. Escrita conjuntament amb Jack Du Brul aquesta història és una autèntica "passa pàgines" de primera categoria. Crec que és amb novel·les com aquesta que algú poc procliu a la lectura pot enganxar-se fàcilment a aquest vici. Ja estava una mica cansat de Dirk Pitt i les seves tòpiques aventures, i la figura de Juan Cabrillo com a heroi emergeix com a saba nova. Realment els dos personatges són ben semblants, però m'ha semblat molt atractiu el fenomen de l'Oregon, el súper vaixell de càrrega antic i destarotat, que per dins és un autèntic centre tecnològic i militar capacitat per portar a terme les missions més complicades. Curiosament en aquest llibre, especialment en la primera missió de risc que en Cabrillo i la seva gent corren, vaig devorar les pàgines amb una inquietud pròpia de l'adolescent que no pot resistir saber què passarà. Després ja vaig calmar-me una mica i vaig anar gaudint dels esdeveniments amb més tranquil·litat. Curiosa compareixença del Comandant Gadafi, mort en la realitat molt poc després de la publicació de Corsario. El desè exemplar que llegeixo en poc temps de Clive Cussler s'esdevé a Líbia i té relació amb el terrorisme islàmic, un tema que malauradament està molt vigent en l'actualitat. L'objectiu final és la pau entre les civilitzacions, un objectiu que tant en la realitat del nostre món, com en la ficció d'aquest llibre, queda sempre en bones paraules i sembla lluny d'aconseguir.

26. ¡Rescaten el Titanic! de Clive Cussler

Escrit el 1976, ¡Rescaten el Titanic! és el nové llibre que m'empasso de Clive Cussler. Realment entre totes aquestes novel·les hi ha de tot, de bo i de dolent, d'original i de repetit, però aquest volum és un dels més entretinguts que he tingut la sort de llegir. En aquesta increíble aventura, en Dirk Pitt ha de tornar a la superfície vuitanta anys després el Titànic, el vaixell més famós de la història enfonsat el 1912. Dins de l'enorme transatlàntic s'hi troba un material químic importantíssim, el bizani, que pot definir de forma clara la primacia de l'ordre polític i militar establert al món a principis dels vuitanta. Nord-americans i soviètics lliuraran una peculiar cursa d'espionatges i contraespionatges per quedar-se el bizani, però serà finalment en Dirk Pitt qui s'emportarà el gat a l'aigua. Bé, feia dies que una novel·la d'en Cussler no m'atrapava en pla "devorapàgines" i, per tant, em dono molt per satisfet! M'agraden molt les lectures "fresques" de l'estiu, aquelles que prens vora l'aigua i no et compliquen la vida. L'obra va ser un best-seller i la pel·lícula un desastre total. És estrany això del film, perquè a mesura que llegia el llibre m'imaginava clarament que estava visualitzant una autèntica pel·lícula d'aquelles de dissabte a la tarda, gaudint com un salvatge i prenent refrescs...

25. Fall of Giants, de Ken Follett

Feia temps que no llegia Ken Follett, un autor que vaig devorar en la meva passada joventut i que em va ajudar molt a distreure hores i, sobretot, a aprendre anglès. He tornat amb Fall of Giants, una bèstia de quasi 1.000 pàgines en anglès que m'ha agradat moltíssim. Resulta fascinant endinsar-se en la novel·la històrica ben construida i, fins a cert punt, imparcial. Ho dic perquè en Follett fa un exercici de neutralitat impecable i reflecteix les diferents visions i vivències de cinc famílies. Cada una d'elles pertany a cinc espais geogràfics diferents dins del marc de la I Guerra Mundial. Les històries de cada família arriben a entrelligar-se entre elles de tal manera que creen una xarxa immensa de relacions personals entre personatges de diferents nacionalitats i estrats socials. Em quedo especialment amb el repàs de mes per mes de l'evolució del conflicte armat de la Gran Guerra. Són molts detalls que destacaria de l'argument i de la redacció del text, però em quedaria curt. El període del primer llibre abarca des de 1911 a 1923 i, a part de la Gran Guerra, el llibre també repassa els esdeveniments històrics que es van succeir durant la Revolució Russa de 1917. Resulta curiós observar com personatges reals i ficiticis es relacionen entre ells i creen noves sinergies que fàcilment podrien haver existit en realitat. Val a dir que ja he comprat la versió catalana pel meu fill i que ja he començat la segona part de la trilogia. El meu retrobament amb en Follett ha estat, doncs, força satisfactori! 

24. Jesucrist 2.0, de Francesc Torralba

De quan en quan val la pena impregnar-se de reflexions assenyades, coherents i necessàries que ajudin al desenvolupament intel·lectual de la meva humil persona. Pots estar més o menys d'acord amb la versió que Francesc Torralba ofereix del Cristianisme "ara i aquí", però resulta absolutament atractiu fer-hi un cop d'ull i valorar en la seva justa mesura en quin pas es troba un en la seva evolució espiritual, en el cas que s'estigui o no evolucionant en aquest aspecte. M'agrada que en Torralba extregui el bo i millor de la "filosofia" cristiana, dels seus necessaris valors i de la seva execució. Massa gent avui en dia "gaudeix" de la part fosca de l'església i oblida la base essencial del missatge del cristianisme: l'amor. Entenc que el fàcil és criticar-ho tot i quedar-se tan a gust. El que fa Torralba és justificar-ho tot, una tasca ben difícil tenint en compte que l'encaix del cristianisme en el nostre present no és gens fàcil. A més a més l'autor es despulla espiritualment, un acte que mostra valentia i tenir les idees ben clares. Envejo la gent que té les idees tan clares, ja que em compto entre aquells patidors que es passen el dia amb "l'angúnia" del dubte perpetu. 

He decidit, per altra banda, que regalaré el meu exemplar a algun amic. Tinc dos companys en ment que poden fruir de la lectura d'en Torralba i serà per a un d'ells que faré córrer el saber.

23. La Clau Gaudí, d'Esteban Martín i Andreu Carranza

M'ha agradat aquest llibre, bàsicament perquè l'ha escrit gent de casa nostra (Andreu Carranza i Esteban Martín) i és totalment de l'estil  de novel·la de ficció i misteri dels best-sellers europeus i nord-americans. La història podria ser fàcilment de Dan Brown o Clive Cussler, amb els seus misteriosos sectaris ultrasecrets i on personatges bons i dolents lluiten per la salvació d'alguna "cosa", altrament secretíssima, que podria modificar o, fins i tot, acabar amb el món. Realment aquest és el tema i en Gaudí i la seva genial Sagrada Família són el teló de fons. Per altra banda, i un cop aclarit que la novel·la d'entreteniment és la meva preferida en aquestes alçades de la meva vida, poca cosa més puc dir. Em quedo amb la reeducació gaudiniana que he rebut, sempre necessària en una persona amb afanys de coneixements. Romanc a disposició del meu destí per tal de poder contemplar en primera persona els set espais gaudinians de la ciutat de Barcelona (de nou) i que sembla ser que descriuen fidelment la constel·lació de l'Ossa Major. 

22. Pánico en la Casa Blanca, de Clive Cussler

582 pàgines de més aventures de Dirk Pitt, uau! Aquest cop la manipulació de la ment del president dels Estats Units per part dels soviètics de l'època dels vuitanta. Reconec que m'he distret i he passat una molt bona estona acompanyant en Dirk Pitt en les dieferents aventures viscudes. Una lectura fresca i digne de la primera setmana de juliol i de les vacances estiuenques. Seguim amb l'esquema habitual de les novel·les de Clive Cussler, on els dolents són molt dolents i en Dirk Pitt ha de jugar-se la vida per salvar-nos a tots de les desgràcies. De vegades em pregunto què seria de nosaltres sense aquests herois sovint tan "poc" valorats. Bé, la qüestió és que aquesta història m'ha semblat més original que les anteriors llegides, malgrat que l'estructura és calcada als altres títols de la sèrie Pitt. El fet de controlar la ment des d'un punt fisiològic i psicològic es mou entre la realitat i la ficció, encara que m'ha fet pensar que els ciutadans normals i corrents com ara jo, massa sovint som víctimes dels nostres propis manipuladors mediàtics... així estem. Bé, comencem les lectures estivals amb empenta i amb moltes ganes d'aventures, misteris i energies diverses.

21. El Oro de Esparta, de Clive Cussler

No sé si començo a cansar-me una mica, però sento que aquest llibre de Clive Cussler ja l'havia llegit abans. Com que aquest fet és impossible, doncs començo a sentir el feixuc pes de la reiteració. Original és la posada en escena, els enigmes que t'han de conduir al tresor, algun dels espais geogràfics, ...però la resta és "más de lo mismo". La lectura és la prevista: lleugereta, distreta i entretinguda. Els personatges protagonistes, el matrimoni Fargo són la versió Dirk Pitt emparellada i el dolent dolentot d'aquest episodi és calcadet als altres dolents dels altres llibres. La meva passió per les lectures de Clive Cussler està, doncs, en decliu, malgrat que encara tinc l'esperança de reviure-la. Em faig a mi mateix un avís de suspensió en relació al fet d'insistir amb aquest autor. Ve l'estiu, les opcions de lectura són amplíssimes i tampoc cal quedar-se amb un sol autor. El que sí queda clar és que les properes setmanes són extraordinàries pel gaudi de la lectura, i això faré. Deixaré aquesta segona lectura del matrimoni Fargo a la nevera i continuaré amb una altre del Dirk Pitt. Val a dir que aquest exemplar fou l'obsequi de Sant Jordi de la Sònia i que m'ha costat més temps del previst concloure'l. Suposo que el final de curs hi deu haver col·laborat.