dimecres, 10 d’octubre de 2018

207. Si són roses, floriran, de Manuel de Pedrolo

M'omple l'autoestima haver assolit els 15 primers títols de Manuel de Pedrolo en aquest humil recull de lectures. Si són roses, floriran és un altre exemplar que tinc des de fa 30 anys el qual va ser publicat per Edicions 62 dins de la col·lecció El Cangur. En aquest cas la trama gira al voltant d'un matrimoni qualsevol de l'època de la post-guerra, on les dificultats per sobreviure s'ajunten amb problemes domèstics d'allò més punyents. La primera part de la novel·la està dividida també en dues parts: dos marcs paral·lels amb un fons comú. En un pis d'apartaments, els envans que separen els habitatges són tan prims, que els veïns esdevenen testimonis de tot el que allà s'esdevé. D'aquesta manera els veïns escolten les discussions que el matrimoni protagonista manté a casa seva i el lector rep la informació a partir dels oïdors circumstancials, que alhora fan de comentaristes. Pedrolo, com sempre, busca opcions literàries que sorprenen sense parar. Durant la segona part del llibre l'autor continua amb els seus tripijocs i narra/descriu (o com es pugui catalogar), els pensaments del protagonista, qui, fart del tracte que li dispensa la seva dona, decideix abandonar-la. Línies sense puntuació, arguments barrejats, pensaments desorientats... tota una amalgama d'idees es succeeixen sense solta ni volta al més pur estil faulknerià. Una novel·la que jo titllaria de realista o naturalista a l'extrem, encara que sembli agosarat dir-ho. Realment no recordo les característiques típiques d'aquests corrents, però la realitat del moment desborda el lector, l'arriba a ofegar. Pedrolo t'introdueix en la sordidesa del moment, t'atrapa i et fa sentir partícep dels patiments, les angúnies i les misèries. De nou, quin crack.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada