Els fils de l'aranya de Margarida Aritzeta tanca la trilogia dels casos de la Mina Fuster que he llegit de forma ben desordenada (3, 1 i 2). Ha estat una lectura de tot terreny, com aquell alumne que ha de portar els deures fets i el temps es va acabant. Demà 13 de maig fem el debat dels Assassins del Camp i presentem la següent proposta de l'estiu: la trilogia de la Mina Fuster de l'escriptora vallenca. Em feia gràcia saber què presentàvem i per fi ho he pogut aclarir.
Penso que la novel·la de l'Aritzeta mostra un estil de literatura que ens feia molta falta en català. Casos locals amb gent local que posa de manifest que la nostra és una societat més corrupta que sanguinària, on els crims són producte més aviat del barroer caràcter de la política del nostre país. Com a mínim aquesta és la imatge que es rep de la nostra novel·la negra. Encara no he trobat cap autor dels nostres que m'atrapi amb aquella sensació de negror radical com en Lemaitre.
No obstant, els arguments estan bé i et distreuen, que és el que a la fi un busca. Destaco d'aquesta segona entrega la configuració general del personatge de la Mina Fuster i el marc espacial tarragoní. De nou els carrers i els ambients formen part de la meva rutina habitual. M'ha semblat genial trobar-me amb el pare de l'Eduard participant de la narració, fent un cameo d'allò més entranyable.
Dels tres episodis de la sèrie de la inspectora penso que el tercer és el més distret. Aquest segon vas fent, però sense tanta màgia. Els fils de l'aranya el trobo més arrodonit, tot encaixa amb certa coherència: una xarxa de corruptes que tenen el poder i les víctimes col·laterals que van caient. Hi he trobat moments ben originals, com la mort d'un dels personatges, però millor no dir res, perquè d'spoilers n'està el món ple. Bé, demà el debat! Ganes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada